El passat 6 de novembre vaig ser un
dels pocs, poquíssims afortunats a rebre, de mans de l’autor,
un llibre que s’ha de llegir. Cal respirar amb profunditat abans de
començar i tenir el cap molt clar. La lectura no és
fàcil perquè és plena de notes a peu de pàgina,
de referents que cal tenir presents i d’argumentacions on no es pot
perdre el fil. Però la cosa més difícil és
pair allò que s’hi diu. Ja fa temps que Jordi Bilbeny
investiga l’apropiació de la descoberta d’Amèrica i ho
ha explicat pertot arreu. L’any passat vaig assistir a una
conferència seva en què assegurava que el Quixot havia
estat escrit per un valencià, que l’obra s’havia traduït
al castellà i se n’havia destruït l’original i totes les
proves possibles de l’autoria. Inicialment vaig pensar que era un
muntatge per vendre llibres, però el dia que vaig sortir de la
conferència estava preocupat i alarmat. Tot allò que
havia dit tenia sentit. Si més no, calia encendre el senyal
d’alarma i començar-se a mirar coses.
El problema, com sempre, és que
ens movem en el terreny de l’alta cultura, i que cada cop menys
persones decideixen dedicar el seu temps a la cultura literària.
Cal pensar primer quants lectors ha tingut el Quixot. D’aquests,
quants n’han fet una lectura superficial (que no és poc
esforç) i s’han cregut allò que deia l’editor? Si algú
n’ha fet una lectura molt crítica i molt atenta, si ha trobat
alguna cosa que no acabava de lligar, deu haver pensat que en ple
segle XXI no té cap sentit dubtar de l’autoria del Quixot. Per
això encara resulta menys creïble que el dubte vingui
d’algú que no és doctor en literatura espanyola. Però
sempre ens quedem aquí, en les conjectures i les suposicions.
Pocs estan preparats per dedicar-se amb profunditat a verificar
algunes explicacions que sempre s’han donat per bones. Si més
no, cal començar per conèixer les hipòtesis
alternatives que planteja Bilbeny, cal identificar els punts
conflictius que permeten llegir les coses amb un altre punt de vista.
Mantenir aquest esperit atent i crític en la lectura genera
tensió, però val la pena. Al final tenim la sensació
que ens ve una feinada brutal al damunt.
La darrera novetat publicada tampoc no
ha deixat indiferent. Les primeres reaccions no compten, perquè
sense conèixer la hipòtesi que sustenta no es poden fer
més que actes de fe o desqualificacions sense fonament. El
llibre és a les llibreries des de fa molt pocs dies i per tant
encara són pocs els qui han tingut accés a les
argumentacions de Bilbeny segons les quals El
Lazarillo de Tormes també
és un original escrit en valencià, traduït al
castellà i censurat per a la posteritat. De moment, els apunts
que he anat penjant en aquest bloc en referència a aquestes
qüestions, i que he aplegat a la categoria Univers Bilbeny, ja
són dels més llegits. Gairebé tres-centes
persones han llegit l’apunt ?Lazarillo
de Tormes o Llàtzer de Tormos? Ets gran, Bilbeny!?. El 18
de novembre preguntava ?Algú
sap alguna cosa de Joan Timoneda?? i una de les respostes venia
d’en Josep Blesa,
que escrivia: ?el que
diu en Bilbeny pot ser més real que fantasia. Com a mínim,
i segons veig en el paperam arquitectònic, el que diuen els
literats historiadors no em quadra.?
Dos dies abans, el 16 de novembre, escrivia sobre el VII Simposi que
es va celebrar a Arenys de Munt a ?El
Llàtzer de Tormos i el VII Simposi Colom?. L’acollida
d’aquests apunts em fa pensar que el dubte s’estendrà per la
xarxa a una gran rapidesa. Després vindrà la calma
necessària per llegir i pair tot això. I al llarg del
2008, l’esclat definitiu i imparable. Tenim molta feina per fer. Com
més aviat comencem, millor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Algú s’hauria de preguntar com és que fa tants anys que miren d’acabar amb nosaltres, amb la nostra llengua, amb la nostra manera de pensar… i no se’n surten. Algú hauria de saber llegir d’on prové el rebuig instintiu que sempre ha provocat l’autoritarisme castellà en aquest país.
Som un poble mesell que s’ha acostumat a anar a la seva tot i haver de conviure amb un veí torraous que et llastra la vida en tots els camps que té a l’abast. Hi estem tan acostumats que entomem cada nou despropòsit centralista, cada atzagaiada forassenyada, amb una ganyota escèptica, ens girem d’esquena i continuem a la nostra… i malgrat aquesta resistència passiva que ens ha anat minant al llarg dels segles, encara existim, encara constituïm la seva màxima preocupació i som l’amenaça que "rompe España". Per què? Per què?
Per què ens copien les fires i les reprodueixen a Madrid a l’engròs? Per què no en tenen prou amb fer-se una T-4 faraònica, que han de controlar i ofegar el trànsit de l’aeroport del Prat? Per què ens foten els calés com cap administració els fot a cap regió del món, i encara ens fan passar per garrepes i insolidarios? Per què tenen tanta por de jugar contra la selecció catalana de iaies que fan puntes de coixí? Per què no en tenen prou de guanyar la lliga amb en Capello i de tenir més Copes d’Europa que ningú, que encara fan mans i mànigues per ser reconeguts urbi et orbe com el millor club del món en la modalitat de Jogo Bonito? Per què…?
És igual. No acabaríem. La resposta a tots aquests per quès, però, està directament realcionada amb la feina que de fa anys està duent a terme en Jordi Bilbeny. Només una nació capaç de la gesta nàutica del Descobriment d’Amèrica, de la Conquesta i primera colonització d’aquell continent, de la generació d’escriptors de la talla de Garcilasso, Santa Teresa, Cervantes, Tirso de Molina, l’autor del Lazarillo, (cito els noms dels impostors, no els dels escriptors reals, catalans i valencians) i gran part del segle d’or castellà, només una nació capaç de generar aquest moviment polític, econòmic i cultural -espera’t que comencem amb els pintors…!- podria, després de l’espoli de la literatura i la Història, de les agressions continuades (1640-59, 1707-1716, les guerres Carlines, Primo de Rivera, la Guerra Espanyola 1936-39, el franquisme amb pròrroga i penals -Suárez, González, Aznar, ZP…-), només una nació capaç d’allò podia sobreviure com ho hem fet i plantejar-se, encara avui, la sobirania.
I l’altra és creure’s que aquesta colla d’inútils integrals que fa 500 anys que proven d’esclafar-nos i no se’n surten, van ser capaços de descobrir i conquerir res, i d’escriure les millors obres de la literatura universal del seu moment. Sisplau!
La tasca d’en Bilbeny no és el treball paranoic d’un il·luminat: és la pura i simple aplicació de la coherència i el sentit comú a l’examen de la Història i del bagatge cultural que ens han arribat. "Només" això. Hi ha molta feina a fer, com bé dius, Xavi. Però ara ja sabem que el rei va nu. És una qüestió de cridar una mica més fort perquè tothom ho vegi. I aleshores, tot allò que els feia tanta por, tots els seus temors atàvics, sortiran a la llum. Els fantasmes dels espanyols s’hauran fet carn.