Fa uns anys hi havia la percepció que el moviment ciutadà que havia esclatat a la mort de Franco s’havia anat esllanguint. Hi havia desencís. Hi havia acomodament. Hi havia inèrcia i desinterès en la política. Va semblar que el moviment de la Crida trencava força aquella dinàmica, però la realitat tossuda d’un govern pujolista de peix al cove feia difícil foragitar aquella percepció. Ara vivim el procés d’independència molt de prop, molt dia a dia, i potser ens cal un exercici de mirar enrere a veure què sentim. La mirada al passat recent és important per tenir la visió exacta del punt on som. No només en termes polítics, sinó també en termes emotius. Estem parlant d’un poble en moviment. El mateix poble (ja migpartit pel Tractat dels Pirineus el 1659) que va perdre una guerra entre el 1707 i el 1715. No hem deixat de resistir. No hem deixat de caminar. I ara que ens acostem al primer d’una sèrie de cims va bé mirar enrere i carregar les piles amb reportatges com aquest que us encasto. Mireu-lo fins al final, sisplau, i digueu-me en quin moment exacte se us posa la pell de gallina. Diu en Gutiérrez-Rubí que
en la comunicació política la connexió emotiva és fonamental. Quin dia deixarem de fer campanyes per tenir anodins presidents de comunitat autònoma i començarem a fer-ne per impulsar aquest moviment fins al primer cim?
Xirinacs.
Tot el reportatge l’hem viscut molt de prop….
M’agrada aquesta idea de fer la retrospectiva.
No solament hem de saber qui som. També on som.
Fins l’infinit.
A mi ja em fa mandra, la veritat. Sempre estem amb el mateix: tot està per fer i tot és possible. I per què sempre està tot per fer? Doncs perquè vivim en la pura fantasia, ens pensem que tothom pensa com nosaltres. I no. Catalunya no és independentista, només ho som una minoria. La majoria de gent a Catalunya és sociata d’aquesta que no li interessa la política. I no fem res per canviar això, quan és l’abecé. Les cases es comencen pels fonaments.
Els moments “gallina de piel” (amb permís del Johann): el final del primer vídeo amb el Viatge a Itaca del Llach. I al segon vídeo, el crescendo del Somiem (també del Llach). Que se’m nota que m’agrada el Lluís Llach?
He penjat els dos vídeos a Facebook. Gràcies per compartir-los, Xavier.
M’ha semblat veure el Maiol Sanaüja entre el públic al segon vídeo, en el discurs del Víctor Alejandre i després del Miquel Calçada.
a banda del previ, quan vaig tenir notícia dels vídeos perquè “La mirada al passat recent és important per tenir la visió exacta del punt on som.” I tant. Estava ara escrivint a l’entorn de la pregunta: és que no tenim memòria mínima?
Al vídeo 2: 4:58, 5:30, 6:07.
Pep de Badalona,
Noi…l’has clavat.
Ara!…no pretenguis que ho entenguin, prefereixen que tot estigui per fer i que tot sigui possible.