Durant anys s’ha
dit que el catalanisme ha estat l’element de cohesió política
d’aquest país. En bona part ha estat cert i, potser d’inèrcia,
continua funcionant. Un partit que es declari obertament
anticatalanista ho té magre per guanyar suports. Està
mal vist. Com a mínim, allò que ha de fer és dir
que és catalanista encara que després la praxi política
ho faci més que dubtós. Ara, però, s’està
produint un canvi de paradigma. A poc a poc però cada cop més,
allò que cohesiona la societat catalana és la
desafecció de l’Estat espanyol. A la base d’aquest canvi hi ha
diversos elements. El més important és una dada
objectiva i històrica: l’independetisme parlamentari d’ERC ha
doblat representació i ha entrat al govern de la Generalitat,
cosa que ha posat la independència en l’agenda de mitjan
termini de manera més que versemblant.
L’evolució
política del país ha fet que dins del nacionalisme de
CiU, i potser a causa del pas per l’oposició, s’hagi començat
a visualitzar (i organitzar!) el component més sobiranista
d’aquest partit. Però allà on el canvi és
important és entre la societat catalana. Si ho mirem de prop
ens adonem que la dinàmica de confrontació identitària
està donant pas a una altra de ben diferent. Fins a quin punt
això té relació amb la pèrdua de poder
mediàtic i polític de CiU és una cosa massa
complexa perquè la pugui determinar amb garanties, però
en qualsevol cas el canvi de matís en l’expressió del
catalanisme és prou clar. Ara mateix, tots els usuaris i
usuàries del servei ferroviari de l’Estat a Catalunya ho
saben. Una altra cosa és que en alguns casos la tensió
psicològica derivada de la identificació amb el PSC
obligui a fer veure que aquest no és el problema. Però
els arguments del debat públic són clars i eloqüents.
El
cost de la vida al Principat és molt més elevat que a
d’altres llocs de l’Estat. No es publiquen les balances fiscals, que
seria una manera de desacreditar alguns arguments de gent sense
escrúpols. Existeix la sensació que el PP és
determinant a l’Estat tant si governa com si no governa. Si ho fa,
per les polítiques que du a terme. I si no ho fa, perquè
l’amenaça que torni a fer-ho condiciona, paralitza i
acovardeix el PSOE. Moltes persones es declaren federalistes, però
saben perfectament que el PP mai no donarà suport a una
reforma constitucional que permeti un canvi de model. Moltes persones
saben que és de justícia que la documentació
retinguda a Salamanca torni a mans dels seus propietaris, però
no gosen denunciar-ho per no perjudicar el partit o per no mostrar
públicament aquest principi de desafecció, perquè
saben que si hi ha gaire casos més com el de Pasqual Maragall
(i em refereixo a la seva baixa del PSC i a la seva iniciativa
política ? llegiu el Mail
Obert), la sensació
de desafecció col·lectiva serà ja irreversible.
I saben, també, que desafecció a Espanya vol dir
independència. Molts potser no s’ho havien plantejat mai, que
acabessin donant suport a aquesta opció. Però és
que molts altres tampoc hauríem dit mai que el PSC seguís
l’evolució que ha seguit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!