Si divendres
arribàvem als 500 membres de la XBS,
ahir es van assolir els 15.000 d’estatpropi.cat.
coincidint amb la Conferència Nacional d’ERC i amb l’anunci
per part de Pasqual Maragall que pateix alzheimer. Des d’aquest bloc,
tot el suport blocaire. Aprofito per recordar que la dimissió
que demano no és, evidentment, la de Pasqual sinó la
d’Ernest. En qualsevol cas, per respecte a la família i per
expressar el meu suport moral davant d’aquest diagnòstic,
abandono la iniciativa. Espero que tot el bagatge mediàtic que
té Pasqual Maragall permeti donar un bon impuls en la lluita
contra la malaltia.
Aquesta tarda,
canviant de tema, La
nació catalana diu PROU. Intentarà dir-ho al Palau
Sant Jordi. I dic que ho intentarà perquè sembla que el
transport públic estatal està disposat a fer-nos
la vida impossible. Ja no sé què més ens
poden fer. S’enceta un nou període de retards que afectarà
la qualitat de vida de les persones, l’economia, la imatge, etc.,
etc. Doncs bé: que hi treballin. Que ho solucionin. Que hi
destinin recursos. Però la decisió ja està
presa. Ja n’estem farts. Marxem. No perquè finalment puguem
recuperar els ?papers de Salamanca? ens donarem per satisfets. No
perquè finalment el TC no tombi l’Estatut ens sentirem millor.
No perquè finalment tinguem algun dia un transport públic
estatal de qualitat rebaixarem la nostra indignació. Perquè
aquesta indignació no és visceral. És tot un
pòsit ben dens. Fa temps que bona part de la societat catalana
ha dit prou. I fa temps que ha decidit marxar d’Espanya de manera
irreversible. Ara només cal esperar que aquesta part de la
societat continuï creixent. I de motius perquè creixi no
en falten.
I d’aquest procés
de desafecció col·lectiva ens són sonscients
moltes persones amb capacitat d’anàlisi. Persones com López
Burniol o com Albert Boadella per no citar ningú dels qui
impulsen activament el procés de secessió. Cada dia més
gent ho té clar. I això fa que el tema sigui d’interès
general i que en parlin fins i tot els qui prefereixen continuar dins
d’Espanya. Tal com revelava fa uns dies El
Periódico, prop d’un
60% de la població vol que es faci el referèndum. Això
vol dir que el president Montilla té la responsabilitat de
trobar una solució a aquest problema. No pot permetre que més
de la meitat de la població reclami un referèndum que
continua essent il·legal segons Zapatero. Que parli amb el
Cercle d’Estudis Sobiranistes i Alfons López Tena li explicarà
com es pot fer una consulta amb la llei a la mà. És
més: segons aquella enquesta,
el 49,1% dels votants del PSC volen el referèndum; i en són
més que no pas els qui no el volen (40,5%). Per tant, ja no és
només per respecte a la voluntat del poble o per principis
democràtics que cal fer aquesta consulta, sinó perquè
l’electorat mateix la demana.
En
qualsevol cas, com deia a l’inici de l’apunt, ja som 15.000 els
internautes que hem expressat de manera inequívoca la nostra
voluntat de tenir un estat propi al mapa dels Països Catalans.
Quinze mil persones ens mereixem un respecte, però si no ens
volen respectar continuarem creixent i acumulant raons. I com més
temps deixin passar, més raons anirem acumulant. Com més
duri la seva resistència a permetre l’expressió
democràtica, més contundent serà la resposta. I
no pas pel 2014. Abans. Molt abans. El 2014 és un horitzó
simbòlic, però cal treballar per atansar el moment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Esteim d’enhorabona pels 500 membres de la XBS i pels 15.000 adherits a Estatpropi.cat, però deixa’m també felicitar-te per la teva constància en la petició de dimissió d’Ernest Maragall des del teu bloc.
Jo vaig fer el mateix amb l’anterior director general de política lingüísitca del Govern de les Illes Balears, en Miquel Melià. Ell no va dimitir, però vaig ternir la sort que les urnes es van encarregar de treure’l del càrrec, per fortuna de la nostra dignitat. Era feixuc escriure sempre "(Melià dimissió)" a tots els títols els articles, pel que vaig tenir doble motiu d’alegria quan va cessar.
No obstant la retirada de la campanya, que no es pensi l’Ernest que no el seguirem amb atenció, i s’haurà de denunciar amb més força si cal qualsevol proposta seva que pugui fer retrocedir la llengua catalana.