Sabent-ho, coneixent aquesta doble vida política que arrosseguem i que arrossegarem fins que recuperem les estructures d’estat, la serenitat i la sang freda ens hauria d’acompanyar en moments decisius com els que ara, un cop més, ens toca viure. Hauríem de saber situar on correspongui cada decisió política. Aquelles que es prenen en el context possibilista són filles d’una realitat que conté opcions de sobirania, però encara no suficients per abandonar el possibilisme. I el que no és recomanable és barrejar i confondre les dues vides. Això no vol dir que no hi hagi qui faci interessadament una lectura restrictiva d’aquestes opcions. Aquí cal estar alerta. Per tant, les coses no són senzilles.
Tot això ho escric perquè, malgrat l’augment sonat del suport a la independència, malgrat la proximitat de l’assoliment del nostre objectiu històric, malgrat que les regles del joc no trigaran gens a canviar, ens convé no perdre de vista que, en l’eix possibilista, de moment, hi ha el que hi ha. Ignoro què decidirà finalment Esquerra, si optarà per donar el vistiplau als 3.600-3.800 ME o si mantindrà el rebuig fins a les darreres conseqüències. Personalment, jo ja vaig enterrar l’Estatut amb els companys i companyes d’Acte de Sobirania el passat 11 de juny. I per tant, el que vull no són les molles mastegades sinó el pa sencer. Això és el que demano, però no precisament a ERC, que fa temps que sabem què vol, sinó als altres, als qui tenen al seu abast la possibilitat que finalment puguem deixar enrere el possibilisme.
La doble vida política té un doble final: en el primer cas, el final de legislatura. Acabada aquesta en vindrà una altra que definirà una nova aritmètica parlamentària. En la mesura que sapiguem fer-nos-la favorable a la nostra voluntat política a llarg termini ens acostarem una mica més a la plena sobirania. L’altra té un final en el moment en què el Parlament de Catalunya digui prou i es planti amb una declaració unilateral d’independència. Quan això passi, algú em sap dir quina importància tindrà el darrer acord de finançament possibilista que es va prendre, potser, el juliol de 2009? Anem, doncs, per allò que realment és important i no maregem la perdiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No és veritat que ERC sàpiga el que vol. Està negociant un finançament molt per sota de l’Estatut que tan criticava. Així no es va a la independència. Això també ho podria fer el PP i l’Alicia Sanchez Camacho. És el partit del qui dia passa any empeny, amb tot de votants desenganyant-se. Jo sóc un d’ells.
Hola Xavier, crec que ERC si que sap el que vol, mantenir les cadires com sigui i arriscar el mínim, no li pots treure responsabilitats, que PSOE-C i ICV acceptin qualsevol acord dins la seva logica es normal, però ERC com a partit teoricament amb un objectiu, i fixa’t que dir teoricament ha de dir prou i es comença per no fer mes peix al cove i deixar-se fer un altre engany com aquesta proposta de finançament. No val dir no maregem la perdiu i passar full, cal prendre decisions i un procés sobiranista no s’aconsegueix acceptant i fent comedia qualsevol engruna de l’Estat.
Salutacions
Albert Cortés.
ERC havia de dir que no i deixar al govern agafar les molles que ens ofereixen. Com s’atreveixen a dir que s’ha aconseguit reduir en un ters el deficit fiscal? No eren mes de 20000 milions? MENTIDERS!! Fins i tot iceta en el seu blog ha dit que nomes s’ha reduit en un quart!!
http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20090712/53743450749/salgado-no-se-compromete-con-los-3.500-millones-de-financiacion-que-anuncio-la-generalitat.html
Aquí el que tothom i totdon voldria és que Erc hagués dit no. Però no per qüestió de dignitat nacional, perquè és independentista o perquè va dir no a l’estatut. Senzillament allò que volen la majoria dels opinadors d’aquest bloc és que Erc digui no, se’l faci fora del govern i es convoquin eleccions avançades. Pensen, aquests i aquestes essencialistes, que així potser l’Arturito, artífex del linxament a la bilateralitat que s’havia pactat a l’estatut del 30 de desembre, tindria la possibilitat d’aconseguir una majoria de diputats que li donguessin suport en una propera legislatura. Però, ja, ja, ja, les coses no han anat així.
Erc va deixar clares les seves condicions per dir que sí. I aquestes condicions s’han acomplert. No ha calgut ni arribar a dir “bé, de 3.600 a 3.800 hi van quatre serrells que ja polirem”. NO SENYORETS CONVERS: 3.800 més els 1.200 d’ordinalitat fan els 5.000. El 105 % també s’acompleix. Lamento molt que en Mas i Duran quedin fora d’aquesta foto, a mi també m’agrada veure’ls contents.
I no és de rebut l’apel·lació al partit indepedentista. Totes vosaltres esteu oblidant que d’aquí a la independència encara queda molt per gestionar, i això s’ha de fer amb els diners. No sigui cas que quan arribi el dia del referèndum no pugui anar a votar perquè ja no hi sigui perquè m’he quedat esperant en una de les incomptables llistes d’espera dels hospitals públics. I quan arribi la independència aquest acord només ens haurà servit per aconseguir dotar-nos de més i millors instruments socio-econòmics per afrontar-la.
Ja és una paradoxa que Erc, amb el seu NO a l’estatut pactat entre Zapatero i Mas, sigui el garant que ès compleixi! Però així ho va voler el poble de Catalunya i un destacat dirigent d’Erc ja va dir en el seu moment “En democràcia, la majoria sempre té raó” (X. Vendrell)
Salut i païo bé convers!
Un post al servei de la retòrica buida d’Esquerra.
Qué no ho veieu que ja no cola?