Xavier Vendrell plantejava en un comentari en aquest bloc la possibilitat i fins la conveniència tàctica d’una consulta amb més d’una opció, potser semblant a les enquestes del CEO. Ho argumentava dient que l’opció federalista dividiria el vot unionista i faria baixar en picat l’oposició a la independència: “Jo sóc més optimista, i penso que justament la resposta multiopció
divideix els unionistes i fa possible, en la propera legislatura, la
victòria independentista. En un comentari a un altre apunt, el de divendres, Pau Comes expressava el seu punt de vista sobre la qüestió advertint que “podria passar que es pogués trobar una majoria per convocar un referèndum multiopció però no per a un amb una sola opció (o al revés, que també podria ser)“. Per entendre’ns, els socialistes podrien avenir-se a fer la consulta si una de les opcions fos la federació amb Espanya. Ens interessaria? Segons Pau Comes, sí: “El fet que encara no tinguem una majoria per la independència (20%, segons el CEO) a causa del gran nombre -encara!- de federalistes (30%, CEO), fa que haguem de trobar maneres de desenganyar-los.”
Estic d’acord que els defensors del federalisme són l’últim escull que li queda per vèncer a l’independentisme. La prova és que d’aquest bloc n’han sortit nombrosos esforços en aquesta línia. Crec, però, que en aquest plantejament hi ha un error. En Pau Comes cita el BOP del CEO. L’opció que hi trobem, tanmateix, no parla només d’una Espanya federal sinó també d’un estat; és la mateixa opció: “un estat dins d’una Espanya federal”. Això permet argumentar -i la meva queixa és que Esquerra menysté aquesta línia- que tota opció federativa passa per la prèvia recuperació de la sobirania. Fer servir aquest argument també és una manera de desenganyar-los. Obviar que la paraula estat apareix a l’enunciat d’aquella opció és desaprofitar un argument.
Si del que es tracta és de desenganyar els federalistes, no cal jugar-s’ho tot a la carta d’una consulta multiopció. És millor anar treballant el missatge que per poder-se federar cal abans tenir la sobirania. De fet, és allò que Rubert de Ventós explica tan bé al documental Cataluña-Espanya d’Isona Passola que per poder-nos abraçar hem de ser dos. I d’exemples de persones que sempre han cregut en l’Espanya federal i que recentment se n’han desdit n’està ple. Un dels casos més recents i més sonats, com ja he escrit en altres ocasions, és el de l’eurodiputat Raül Romeva.
Per tant, no estic disposat a trobar-me en l’opció que planteja Pau Comes quan afirma que “fins i tot en el cas de victòria federalista, crec que passaria com amb l’Estatut: seran els que el defensaven els que hauran d’explicar l’atzucac on ens duu la seva opció“. La pregunta multiopció suposa reconèixer i reforçar la idea que la propera parada del tren és el federalisme. D’aquestes metàfores ferroviàries ja en vaig fer un debat amb en Romeva. Ara que ell, dos anys després, ha canviat d’opinió no entenc que Esquerra s’hi hagi d’embrancar.
I acabo amb la següent reflexió: què passaria si l’opció federalista guanyés la consulta i tot seguit l’Estat no s’hi posés tan d’esquena com esperem que s’hi posi? I si amb promeses de canvi aconseguissin reconduir un debat que ara ja se’ls ha descontrolat perquè està plenament centrat en la independència? I si al final d’aquest procés la sociovergència torna a fer una operació com la de l’Estatut, una pinça contra l’independentisme, i aquesta vegada l’Estat té prou vista per no continuar provocant més desafecció?
Per tot això, i a l’espera de nous arguments d’en Pau Comes, d’en Xavier Vendrell o de qualsevol que s’hi vulgui afegir, el meu suport a Esquerra continua en quarantena.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
totalment d’acord, Xavier. Començo a veure que el meu vot anirà per Laporta.
Hola Xavier,
En primer lloc, et volia agrair, un altre cop,
l’hospitalitat del teu bloc en un debat que trobo molt estimulant. També
aprofito per demanar-te perdó per no haver respost abans a aquest apunt… la
neu ha fet que els meus nanos m’hagin absorbit quasi el 100% del temps aquestes
48 hores!
I ja entrant en matèria, primer de tot voldria
parlar un altre cop del pla A i el pla B. No sé si amb la segona entrevista a en
Xavier Vendrell (a Crònica) queda una mica més clar, però per si de cas,
voldria explicar per què jo, personalment, veig pràcticament impossible a curt
termini la declaració unilateral d’independència –almenys a l’inici de la
legislatura. I, és clar, ja et pots imaginar com em fa sentir això, a mi que
penso, com la immensa majoria de militants d’Esquerra, que aquesta serà la
manera amb què aconseguirem finalment la independència, ja que és la més ràpida
i, sobretot, la més difícil d’impedir.
Si ens fixem en les tendències de les
enquestes, la suma de les forces que ara mateix estan (o poden estar) a favor d’aquesta
proclamació unilateral i seran (o poden ser presents) al Parlament, és a dir
Esquerra, Rcat i/o el partit de Laporta, no s’acosta a la majoria absoluta imprescindible
(68 diputats) ni de lluny.
Això vol dir que la proclamació de la independència
seguiria estant a les mans de CiU. Com ara. Bé, com des del 1984. Si fins ara
no ho han fet, ni estant al govern ni a l’oposició, ni amb majories absolutes
ni sense, jo, sincerament, no veig què pot passar a curt termini per què això
canviï, i més si els convergents veuen que poden tornar a governar sense moure’s
ni un mil·límetre cap a la independència d’on són ara. Jo confio que un dia
acabaran jugant a favor de la independència (ni que sigui forçats per la resta
de la societat), però no em jugaria ni un pèsol que això passarà ni aquest any
ni l’altre.
Com que això, a la pràctica, descarta el pla A
com a condició, tal com deies, ara cal discutir el pla B, en especial la
possible consulta, i la pregunta que caldria fer. Intentaré, doncs, aclarir una
mica més el meu comentari anterior sobre el tema.
Si ara ens fixem en les forces amb les quals
Esquerra podria pactar en un futur, de les que segur hi seran tenim CiU,
PSC-PSOE i ICV-EUiA. No cal dir que cap d’elles és partidària de cap mena de
consulta sobre el futur de Catalunya, ni que sigui per no crear un precedent. Per
això caldrà intentar forçar-les d’alguna manera. Per exemple, amb l’esquer del
suport en la votació de la investidura, tal com es proposa Esquerra.
Xavier, en els comentaris anteriors em temo
que tots plegats ens situàvem en unes circumstàncies ideals, en les quals els
independentistes podríem escollir el tipus de consulta i les possibles
preguntes, i per això ja ens fixàvem directament en els possibles resultats.
Com que, com deia, els independentistes no
serem majoria, haurem de negociar i consensuar la pregunta. Els contraris a
qualsevol consulta intentaran buscar excuses per oposar-s’hi, i si nosaltres
volem que es faci, o almenys que es plantegi fer-se, haurem de buscar, no la
pregunta més més fàcil d’acceptar, sinó la més difícil de rebutjar.
Com ja hem discutit força vegades, si
plantegem la consulta com un tema independència sí/no (com molts voldríem), els
que s’hi oposen diran que això només interessa a una minoria: només una de les
sis forces del Parlament. De fet, ja ho diuen ara en les consultes als
municipis. I ja me’ls veig legitimant-se davant dels seus electorats respectius
per pactar altres coses (la sociovergència, per exemple), amb l’excusa que pactar
amb Esquerra seria renunciar al seu projecte per afavorir la independència,
etc.
En canvi, com tu els has recriminat sovint, la
qüestió en realitat és democràcia sí/no, una situació molt diferent, ja que, si
bé només Esquerra és partidària de la independència en el Parlament actual, se
suposa que totes les forces polítiques sense excepció són partidàries de la
democràcia.
Per això, crec que la pregunta multiopció
seria molt més difícil de rebutjar per part de les altres tres forces amb qui
Esquerra podria pactar. Que no vol dir que no la volguessin rebutjar igual que
la de la independència sí/no, però en aquest cas, quina excusa donarien? És a
dir, si no volen haver de parlar d’independència perquè no és la seva opció,
com rebutjarien parlar de seguir sent una comunitat autònoma, ser una simple
regió, o un Estat federal (s’hi arribi com s’hi arribi), si és el que proposen
uns o altres?
Dit d’una altra manera, t’imagines un partit
federalista intentant explicar que renuncia a formar govern amb Esquerra perquè
s’ha negat a preguntar als seus electors si volen, entre altres opcions, ser un
Estat federat en un Estat federal? No dic que no ho poguessin fer, de més
verdes en maduren, però no seria tan fàcil…
El següent pas és parlar de com aniria la
consulta. La diferència entre una consulta amb una sola opció (independència sí/no)
i una multiopció, ja es produiria en la campanya. En la primera, passaria com
amb el referèndum de l’Estatut: tots els unionistes tret del PP (PSC-PSOE, CiU
i ICV-EUiA) van votar el mateix, cosa que els va estalviar haver de decebre
alguna part significativa del seu electorat, malgrat que era clar que CiU, per
exemple, havia acceptat retallar el text del 30-S. Amb una sola opció, tots els
unionistes s’ajuntarien per rebutjar la independència, encara que per motius
diversos. Cadascuna de les forces ho justificaria a la seva manera amb el seu
electorat, i em temo que podríem repetir el resultat de l’estatut. No vull ser
pessimista, però tampoc oblido que abans del referèndum vaig sentir molts
independentistes realment convençuts que el NO podia guanyar…
Amb una pregunta multiopció, en canvi, tots hi
perdrien excepte els independentistes, que en això sí que estan tots d’acord.
En primer lloc, CiU: faria campanya per
acontentar el 32,6% del seu electorat que vol seguir sent una comunitat autònoma
(BOP del CEO), pel 34,5% que vol ser un estat dins un Estat federal, o bé pel
22,6% que vol un estat independent? Quina de les tres opcions triaria? Donaria
llibertat de vot, com amb els toros?
I el PSC-PSOE, que en teoria és federalista,
intentaria acontentar el 39,7 % del seu electorat que així se sent, o el 43,9%
que només vol ser una comunitat autònoma? En aquest segon cas faria campanya
amb el PP? Seguiria les ordres del PSOE de Ferraz, fossin quines fossin?
I Iniciativa, que té un 51,5% de federalistes,
un 30,3% que vol seguir sent una comunitat autònoma, i un 10,1% que vol ser
independent, però amb un “sector Romeva” cada cop més actiu, com plantejaria la
campanya?
Xavier, tu deies que incloure l’opció
federalista seria donar-li a aquesta opció un avantatge que no caldria
donar-li, però crec que vistos els malabarismes que han de fer els seus teòrics
defensors, potser no seria mal negoci, i més si recordem que tots els
(suposadament) federalistes van votar a favor d’un Estatut retallat, però amb
vocació de durar més d’una vintena d’anys com a mínim. Com defensarien ara una
altra opció (la federalista) que vulgui anar més enllà de l’Estatut, encara que
no arribi a la independència?
Dit d’una altra manera, abans d’arribar a la
votació podríem guanyar una batalla fent sortir tots els unionistes de les diverses
ambigüitats que els han donat tants bons resultats fins ara.
Si et sembla, de moment ho deixo aquí, que ja
m’he allargat massa. En seguim parlant!