Raül Romeva ha publicat un apunt en què parla de la “Següent estació”. La idea és que “tant federalistes convencionals, com federalistes plurinacionals, confedereralistes, partidaris d'un estat lliure associat, o independentistes, tenim un llarg trajecte encara per recórrer plegats”. Sona molt bé si no fos que som al 2008. Aquest discurs, abans de l'Estatut, era creïble. Ara ja no ho és. M'agradaria que Raül Romeva parlés del que diu López Tena al seu llibre o del que va dir Ferran Requejo a l'acte d'Òmnium del novembre passat sobre el federalisme. No hi ha un trajecte per córrer perquè no hi ha vies. La Constitució imposa unes condicions tan fortes perquè es pugui modificar que no sé si val la pena; i per fer-ho en clau d'interessos catalans, els diputats catalans mai no tindran prou pes a l'Estat.
El que diu Romeva té un punt de mala llet i genera desconfiança: “No té sentit que cadascú esperi el seu tren, aquell que va directament, i únicament, al seu destí, per pujar-hi”, afirma engaltant un directe a l'independentisme. A part, la idea d'esperar un tren que passa no és exactament un bon reflex de l'independentisme. Som nosaltres els qui els fabriquem i els posem en funcionament i decidim per on passen. En tot cas, el més lleig és això: “Serà molt més efectiu, trobo, que tenint clar totes i tots que ens trobem en una estació de trànsit (Estat de les Autonomies), pugem tots a un mateix tren assumint que aquest tren pot tenir diferents aturades en el seu trajecte. Un cop serem a cadascuna de les aturades ja decidirà cadascú si vol seguir endavant o baixar-hi.” És a dir, tu ajuda'm a arribar al federalisme que quan hi siguem (si és que mai hi arribem, que ho dubto) jo baixaré del tren i merda pel que quedi. Algú voldria compartir trajecte en aquestes condicions?
Però el pitjor del cas és que, com deia, tot plegat es fonamenta en una irrealitat. No hi ha tren cap al federalisme, no és cert que l'estació del federalisme vingui abans que la de la recuperació de la sobirania. Si algú a Catalunya creu en un model federal per a l'Estat espanyol, l'única manera d'intentar-ho és forçar-ho des d'aquí, convocar una consulta autodeterminista que obligui l'Estat a solucionar el problema que plantegem. Ni PSOE ni PP necessiten el model federal perquè el model central els va molt bé. Tenen el control de l'aparell de l'Estat i tenen la majoria democràtica assegurada per mantenir-se en aquesta posició anys i panys. El plantejament de Romeva, doncs, té trampa: “La meva postura és: d'entrada pujar al tren cap a un federalisme plurinacional, però sense renunciar de partida a seguir endavant un cop arribi el moment”, diu. Aquest tren és en via morta i mentre no arrenca (perquè el maquinista l'han d'enviar en un altre tren que ha de sortir de la nostra estació de destí), ens hi fotrem de fàstic. Romeva parla també del marc europeu, i aquí és on ens hem de federar. Per això, aquesta federació en dos nivells que proposa, primer amb Espanya i després amb Europa, ni s'entén ni s'aguanta.
En resum, com diu ell, jo no m'apunto al seu tren. I si ell troba absurda la meva actitud (“trobo absurd que ens quedem tots a l'andana esperant aquell tren que vagi directament a un destí que voldríem més llunyà”, diu), jo trobo absurda la seva. Suposo que no llegirà aquest apunt, però si ho fa, si realment, com diu, “el debat no és menor, cal entrar-hi amb valentia; millor anar junts que dividits”, li demano que sigui honest i que reflexioni sobre la conveniència del tipus de plantejament que fa en aquest debat. Que admeti que l'estació de l'autodeterminació és realment la següent. Si ell defensa una posició unionista, que la defensi, que l'expliqui a tothom, que digui com pensa arribar a fer d'Espanya un estat federal, però que doni suport a una consulta popular per decidir-ho.
Tal i com et responc al comentari que fas al meu apunt, tot debat i diàleg em sembla positiu. I és precisament en aquest sentit que crec que les teves interpretacions a algunes de les meves reflexions no s'ajusten ni a la lletra ni a la música del que vaig escriure. De fet, no puc evitar pensar que, en el fons, és possible que algunes de les interpretacions que fas es deguin a un certs apriorismes que potser convindria matisar. La metàfora del tren no és sinó una metàfora de procés, que mira de ser pràctica, i que precisament defuig l'etiquetatge i la divisió entre els qui volen avançar i deixar enrere l'actual marc en el qual, hi estic d'acord, coincideixen tant PSOE com PP. Dret a decidir? és clar que sí. No he dit mai que no estigui d'acord amb el dret a l'autodeterminació, ans al contrari. Defenso aquest dret, aquí i on sigui. Allò que no comparteixo, però, és que el debat sigui Independència o res. La independència és, per a mi, una opció tan vàlida com qualsevol altra, a la qual no renuncio d'entrada, però que penso que, tenint en compte els contextos català, espanyol i europeu que tenim actualment i, sobretot, que probablement tindrem els propers anys, ens toca ser proactius si no volem que, mentre decidim quin tren agafem, ens passin tots de llarg. I el federalisme plurinacional em sembla, de moment, i sense que això vulgui dir renunciar a res a priori, una opció que pot donar els seus fruits, entre d'altres coses perquè hi ha molts aspectes que comporta (per exemple la dimensió fiscal) que ja caldria/es podria començar a desenvolupar. Si realment visquéssim en estat federal plurinacional, cosa de la qual en som molt lluny encara, possiblement els termes del debat serien uns altres. Però és més que evident que aquest no és el cas. Allò que proposo és que no avançar-hi per què alguns voldrien anar més lluny només té com a conseqüència que ens quedem com estem, i mentrestant qui negocia per nosaltres com es construeix un marc que cada vegada té i seguirà tenint més pes i influència en la definició del nostre futur com és la Unió Europea, són d'altres, precisament aquells que aquests dies repeteixen una i altra vegada que el procés de reformes estatutàries ja s'ha clausurat. És precisament ara que cal demostrar més força i unió que mai, i per això recolzo iniciatives com la de la Plataforma pel Dret a Decidir. En definitiva, contràriament a la teva interpretació, ni he procurat ni és la meva intenció engaltar cap directe a l'independentisme, primer perquè no és el meu estil anar engaltant res a ningú, i segon perquè considero que en el camp de l'independentisme hi compto amb més aliats que adversaris. De la mateixa manera, però, també considero que els plantejaments del tot o res, amb mi o contra mi, blanc o negre, tampoc ens serviran per modificar l'estat de les coses actuals. Tingui més o menys raó, m'obsessiona més trobar argumentacions que ens permetin afrontar la complexitat, i sobretot que motivin a quan més gent millor per tal de moure'ns.
Finalment, permete'm concloure dient que tampoc és el meu estil fer plantejaments cínics ni amb segones intencions, i encara menys amb trampes, de manera que lamento que hi vegis mala llet i motius per desconfiar, perquè no n'hi ha. És clar que puc estar equivocat, i si algun dia considero que els meus plantejaments eren errats i que cal canviar-los, ho faré (no seria ni la primera ni la darrera vegada que em toca fer-ho). Però de moment, allò que m'interessa és avançar, i m'encantaria fer-ho amb molta, moltíssima d'altra gent que també ho vol. I és des d'aquesta modesta perspectiva, amb intenció volgudament constructiva, que estaré encantat de seguir participant al debat, tal i com he fet fins ara.
Cordialment,
Raül
Amb tota cordialitat.
És fàcilment desautoritzable aquesta actitud. La prova és que sols parlen de federalisme en oposició a independentisme, és a dir com a via de contenció. I sols s'adrecen als catalans.
Vaja, si mai defensen el federalisme a Espanya aquesta gent, amb fermesa, amb calendaris, i rebatent qui s'hi oposi per centralista, potser me'ls començo a creure. Però allí no obren la boca, així que se'ls veuren perfectament les intencions.
Que no intentin entabanar-nos aquesta història que ja estem curtits.
Ref: http://www.laic.org/cat/espai/articles/13_04w.htm
Recullo un fragment:
"El federalisme català
Jordi Serrano, director d’Espai de Llibertat.
El franquisme ens va ocultar el federalisme català perquè
aquest era laic, esquerranós i separatista. Però el
que més sorprèn és que 25 anys després
la voluntat d’ocultació continuï.(...)"
Sobre les declaracions de
Raül Romeva, les trobo insostenibles i horribles.
Primer de tot donar-te les gracies per fer referència al meu nou bloc en un dels teus escrits i que normalment llegeixo amb força coincidencies amb el meu pensament.
En segon lloc comentar que el Sr. Romeva nomes dona excuses en forma de federalisme per no anar al tema que ben aviat no podran defugir. Com molt ben be dius a l'estat espanyol no li interessara mai el tema federal ja que te tot el poder i no esta disposat a cedir-lo. Per tant Catalunya amb ella mateixa es impossible que es federalitzi.
Tanmateix crec que aviat hauran de canviar de discurs i parlar del dret a decidir amb naturalitat, per no quedar fora de joc.
Albert Cortés
Izquierda unida i ICV parlen d'autodeterminació però quan a Madrid es va votar el Pla Ibarretxe van votar en contra. (Fets i no pas parules!)
Fa pocs dies, molt pocs, es van reunir ICV i PSC-PSOE i van fer una declaració conjunta CONTRA el Dret a Decidir. (Sobren les paraules!)
Jo crec que els independentistes hem de construir el nostre tren, començant per una màquina potent i eficaç que el tibi amb determinació. Després quan els catalans vegin com va aquest tren, si el veuen segur i veuen cap on va i amb quines condicions ja hi aniran pujant.
La "determinació" nostra no ens l'ha de concedir ningú, només depèn de nosaltres mateixos, i des d'ara mateix hem d'emprendre el camí o més ben dit continuar el camí cap al projecte de país plenament lliure que volem per a tots els catalans.
Tal vegada "autodeterminació" no és molt proper a "determinació nostra"?
- "determinació nostra" és l'avui, i "autodeterminació" és el que t'haurien de reconèixer els que no et volen com a poble viu i per tant com amo del teu destí. (Mai arribaran ni el xòfer ni el reconeixement)
Mal rotllo pujar al tren dels altres!
Pujar al tren de Ciu et porta a Madrid, igual t'hi porta el tren de l'actual "E" (Esquerra). PSC i ICV també et porten a Madrid i tots aquests espanyolistes o encaixistes (que et volen encaixar amb Espanya, amb la flamant Boa Constrictor), tots! (Ciu, E, PSC i ICV) per confondre'ns posen als rètols de direcció la paraula "Europa" però resulta que un cop ets a Europa com que no tens estat propi et diuen que t'en vagis a Madrid, o sigui que aleshores els que volem una Catalunya lliure se'ns posa cara de lluços i ens passarem la vida voltant i pidolant a indesitjables!
No! el camí de l'alliberament i de la vida plena de Catalunya no passa ni per Madrid ni per Europa, molt abans passa per Suïssa (que inversemblantment no és d'Europa?) i naturalment té una direcció única: Catalunya!
No us desanimeu, companys de país, sols vosaltres els independentistes! no us desanimeu!
La gent de Catalunya Acció hem construït una locomotora que, tot i que de moment arrossega un petit vagó de càrrega, ja circula pel camí que, més a poc a poc o més de pressa, ens acostarà al 2014.
Res de compartir tren amb qui va en direcció contrària! Val més que uns vagin en tren i altres en cotxe o a peu, però que tots els qui anhelem la Catalunya unida, plena i lliure de veritat caminem en una mateixa direcció, que de moment el rètol ens indica amb quatre coneguts dígits: 2014.
Salvador Molins (President del BIC, membre ras de Som 10 Milions -ara ja no en sóc President- i Conseller de Catalunya Acció)
Merda per a ells, per la seva hipocresia barata.