Blog d'en Xavier Mir

Després d’ocupar-me de les crítiques que he rebut de l’exdiputat del PSOE-C José Antonio Donaire, ara voldria completar la meva defensa referint-me al debat mantingut amb José Rodríguez. El punt de partida és encara l’article de divendres passat. Tal com explicava allà, José Rodríguez va ser un dels primers socialistes a publicar les seves reflexions a propòsit del cas Terribas. Jo vaig voler valorar el conjunt de l’apunt i en vaig citar un fragment que em va sorprendre: “La entrevista es en el estilo típico de
Mónica Terribas, donde muestra bastante mala educación y no sabe
adaptarse a la lenta dialéctica de Montilla, algo que no
muestra una
gran habilidad periodística sinó una falta de entender que si queremos
respuestas y realmente sacarle algo al entrevistado debemos respetar
sus propios tempos expresivos.” A partir d’aquí m’ha deixat anar un devessall de retrets a través del twitter. Fins a dinou piulades a partir del moment que vaig anunciar la publicació de l’apunt. D’entrada, potser desproporcionat. Però benvingut el diàleg i el debat a la xarxa. A posteriori, en fred, potser és millor aturar-s’hi i veure quina mena de coses s’han dit i quins arguments han sortit.

A la primera piulada escriu: “La mira desviadísima chico… no sé, tampoco citas el resto de mi post
donde digo que el estilo en general de Terribas me gusta.” Crec que és lògic i legítim que esmenti del seu apunt aquells aspectes que m’han cridat l’atenció. No pretenia pas fer l’anàlisi monogràfica del seu apunt -cosa que potser li hauria agradat-, sinó únicament extreure’n allò que venia al cas per al meu. Sempre, això sí, posant l’enllaç perquè qui vulgui pugui anar a la font. Se’m pot demanar més? Se li ha de demanar més a un blocaire? Si voleu en podem parlar.

Les formes de Rodríguez, com es pot veure a continuació, no tenen res a veure amb les de Donaire: “Pero nada, te dejo en tu forma de construir tu realidad alternativa y
ficticia donde te encanta cosificar al personal“. Un debat interessant, aquest de construir realitats alternatives. Crec que passa una mica com amb l’objectivitat. Quan un pretès periodista us diu que no sou objectius crec que n’heu de desconfiar. L’objectivitat no existeix. Tots tenim una visió subjectiva del fragment de realitat que percebem. Del que es tracta és d’obtenir diverses visions subjectives i que cadascú construeixi la seva. Per tant, la posició de Rodríguez, segons el qual la meva realitat és “alternativa” -i, per tant, la seva deu ser la bona, la certa, la irrefutable- em sembla un intent d’abús fallit.

Davant de les seves males maneres i escàs fonament vaig decidir tirar d’ironia, però ell hi va insistir dient: “De nada… yo al menos no hago recortes parciales y descontextualizados
para que la realidad se adapte a mi cosmovisión.” Torna a situar-se en un nivell superior des del qual pretén donar lliçons. Jo diria que no vaig descontextualitzar res sinó que, simplement, el seu context i el meu eren diferents. Si cada vegada que enllacem a un altre bloc en els nostres apunts haguéssim de contextualitzar-ho, el text resultaria il·legible.

Les males maneres van anar a més quan va piular això: “Mira tío, lo que no hago es mentir descaradamente y en mi post valoro
postiivamente el estilo de Terribas.” En aquest cas ja no m’estenc en comentaris perquè no val la pena. Quan algú et tracta de “tío” i et diu que menteixes descaradament, el pretès -i potser pretensiós- observatori de ciberpolítica cau desplomat pel seu propi pes. Malgrat ell, si voleu, la reflexió interessant seria el sentit o l’ordre de les dues proposicions que enllaça l’adversativa. És a dir, Rodríguez afirma que valora positivament l’estil de Terribas (A) i que Terribas no sap adaptar-se a la dialèctica de Montilla (B). Com que les dues proposicions contenen elements oposats, al mig, s’hi ha de posar una conjunció adversativa, un “però”. Que sigui “A però B” o “B però A” és una cosa que, si vol, pot aclarir ell, però que a mi no m’afecta perquè les dues proposicions són formulades i això no m’ho pot discutir ningú.

Per rematar la jugada em va acusar de sectarisme. Per fer-li una concessió puc dir una cosa en la llengua en què ell va mantenir el debat: piensa el ladrón que todos son de su condición. (A tall d’anècdota, per cert, i sense que hi tingui gaire a veure, mireu com està escrit aquest apunt que he trobat al web del PSOE-C; d’això se’n diu treballar bé!). També em va dir que era deshonest intel·lectualment i que feia afirmacions falses. Tot plegat, crec, perquè vaig escriure “Qüestiona també la professionalitat de la Sra. Terribas, doncs”, cosa que replica dient “no digas que es una defensa sectaria o partidista [ho dic, això? Qui em digui on té premi!] o que cuestiono la
profesionalidad de Terribas, sin contemplar el conjunto”. Insisteixo: hi ha dues proposicions contradictòries i una adversativa al mig. Rodríguez qüestiona la professionalitat de Terribas com a mínim en aquell aspecte en què em vaig fixar i que vaig voler comentar. A partir d’aquí es poden fer comentaris, aportacions i el que calgui, però sense perdre les formes, sense faltar al respecte i sense situar-se en una posició de superioritat. O, més ben dit, es pot fer, però qui ho fa, i des del meu humil punt de vista, es desacredita a si mateix.