Quan escric que “ha provat d’aferrar-s’hi com a un ferro roent” no vull dir res més que això: que troba un exemple perfecte per centrar o desviar el debat -segons com es miri- cap a una altra qüestió que és la manera d’entrevistar un president. No faig més que interpretar les seves intencions. Si no les interpreto bé, li agraeixo que s’hagi pres la molèstia d’aclarir-ho. En qualsevol cas no vaig ser pas l’únic. Provar d’entendre el motiu pel qual una persona fa o diu una cosa no sempre és fàcil i ens podem equivocar en la interpretació. Però també pot passar que la nostra interpretació sigui ajustada a la veritat i que la persona, en canvi, provi de negar-ho. No ho sabrem mai. Si ell em diu que la seva intenció no era aprofitar el cas d’Obama per desviar l’atenció -seria aquesta la cosa que dic sobre ell i que no és certa?-, en queda constància i tothom tindrà les dues interpretacions possibles i cadascú farà el seu judici en llibertat i tal dia farà un any. Us asseguro que a mi m’és ben igual que a Donaire li agradi (i molt) la Mònica Terribas.
Honestament, doncs, penso que no he de rectificar res del que he escrit. Ho he pres en consideració i ho he compartit amb tots vosaltres. Ara, fins i tot, podeu deixar comentaris que completin la reflexió i, si penseu que m’equivoco, m’ho podeu dir amb tranquil·litat. Potser no en sé tant com ell, però així és com entenc jo la política 2.0 des de la posició que ocupo.
Més aviat veig una altra intenció -i així em refermo en el meu dret d’interpretar les intencions dels altres- en el comentari de Donaire. No se m’escapa que és una persona intel·ligent, un referent de l’àmbit 2.0 per a molts i una persona d’una cordialitat notable amb qui resulta agradable entrar en debat des del punt de vista formal. Li reconec tot això sense dubtar-ne ni mica. Però les nostres divergències en la qüestió dependència/independència s’han fet evidents en diverses ocasions i, des d’aquest punt de vista, se’ns pot considerar adversaris polítics. Crec que Donaire prova de desacreditar-me -i no és pas el primer intent- presentant-me com un hooligan de la xarxa -el terme el faig servir jo i prou, no l’hi imputo pas, no fos cas que me n’acusés-. És una estratègia legítima, és clar, però també és legítim que jo interpreti les seves intencions i les posi negre sobre blanc.
I, a propòsit del cas que ens ocupa, no perdem de vista, per acabar, que el problema no és que algú del PSOE-C hagi tingut un excés verbal inadmissible. Això es resol demanant disculpes i presentant la dimissió. El problema real és que hi ha hagut un intent fallit de fer un escac polític a la Sra. Mònica Terribas per part d’un partit que pretén tenir-ho tot controlat i posar tothom al seu servei. I en aquest sentit també calen disculpes i dimissions. Que no provin de dissimular.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic d’acord, i sap greu veure aquests roents ferros, vull dir aquesta mena de ferros roents. I no és casualitat (fa un temps que ho situo en una gran victòria i força de raó) que aquesta mena de desviades o dirigibles de l’atenció abundi tant en els dependentistes. I gràcies, Xavier, per assenyalar que no és una qüestió de gust, d’agradar o no, tampoc.
Catalunya acabi decadent o esfonsada, com va pel camí, potser que no, però si es complexen els pitjors pronòstics, la responsabilitat sera de molta gent però el PSOE-c en serà el màxim responsable.
Al temps.
Xavier, no t’hem vist a l’assemblea de Reagrupament. Hauries flipat!
Benvolgut Xavier
Gràcies per la resposta. Intentaré ordenar una mica la meva rèplica.
1. En el post que menciones tu havies construït un relat. Defensaves la tesi que el President no havia estat bé a l’entrevista amb la M. Terribas i que l’estratègia socialista era atacar el to de l’entrevistadora per terra, mar i aire. I en aquest relat, en aquesta estratègia, hi apareix el meu nom com un dels protagonistes.
Per cert, em vas preguntar directament (piulada) si jo considerava que Obama i Montilla són el mateix.
2. I t’equivoques. Jo en cap moment he criticat el to de la M. Terribas ni en aquesta entrevista ni en cap altra. El que vaig fer és simplement comentar que a un costat i l’altre de l’oceà hi coincidia una crítica a una entrevistadora, però no hi havia el més mínim indici del meu acord.
3. La piulada que primer va esmentar la coincidència jo no l’havia vist. Si et fixes, no enllacem la mateixa notícia. Jo estava seguint el tema de la sanitat i em va fer gràcia que aparegués una crítica al to de l’entrevistador de l’Obama al mateix temps que a casa passava el mateix.
4. Certament, és molt difícil saber perquè una persona fa un comentari. El principi de la prudència ens pot portar a no inferir que si hom diu A en realitat vol dir B. Però si aquesta persona s’explica si diu explícitament “Ep, quan jo deia això en realitat només volia dir això” queda constància de les seves raons.
5. És veritat que dos persones més (o potser tres, no ho sé ben bé) van interpretar el mateix que tu. A totes elles (també a tu) els vaig aclarir que en cap cas jo estava criticant la Terribas. Llavors, aquestes persones em van contestar i van rectificar. Salva Grifell em va dir “ok!. Havia malinterpretat la teva piulada” i alfonsic em va dir “A mi també m’ha fet gràcia que a Can Obama hagi passat quelcom similar”.
És a dir, vaig explicar el sentit de la meva piulada i ho vaig fer públicament i també amb missatges adreçats entre altres a tu. I és d’això del que em queixo. L’única menció a les xarxes socials sobre l’entrevista va ser que em semblava perfecta, que ho havia fet molt bé i que jo no ho criticava en absolut. I vaig explicitar que en cap cas jo havia fet la piulada de l’Obama per a demostrar el meu enuig.
6. En resum. Si algú fa un comentari i explica el sentit (la raó) d’aquest comentari, llavors sí que em sembla malament que un altre decideixi que no, que en realitat volia dir una altra cosa.
7. No tinc la més mínima intenció de desacreditar-te. M’he defensat d’una acusació injusta, amb un to que em sembla sincerament correcte. Només t’he citat en un post (juntament amb molts altres), per un error que vas fer i que no has rectificat mai. En canvi tu sí m’has dedicat una bona colla de posts i sincerament, crec que en algunes ocasions has posat en boca meva coses que no he dit.
8. M’agrada la política 2.0 i en aquest sentit comparteixo amb tu molts punts en comú. Em molesta l’apatia política i per tant agreixo que gent com tu dediqui una part del seu temps a la cosa pública. I sí discrepem en el projecte nacional, però jo aprenc molt més dels qui no pensen com jo. Són els qui em fan dubtar. No tinc la més mínima intenció de posar-te el dit a l’ull, ni em crec tan important com per a pensar que la meva opinió fa variar la imatge dels altres. Només volia aclarir que “donde dije digo en realidad dije digo y no Diego”.
9. I acabo. Perdona per l’extensió. No soc independentista, certament. Tampoc soc liberal. Però en el meu esquema de polaritats polítiques, òbviament, l’independentisme és molt més a prop que moltes altres opcions, sense necessitat d’anar als extrems. No entenc l’oposició federalisme – independentisme com els jin i el jan, sinó com dos graus d’un mateix sentiment. Si demà fóssim un estat, no em semblaria una cosa terrible, ni l’apocalipsi. En absolut.