A la primera temporada d'aquest bloc vaig rebre de valent per donar suport a ERC quan va fer president Pasqual Maragall i, sobretot, quan va fer president Montilla. Un dels retrets que se'm feia era el de ser un inconscient. Em deien que era de bojos "regalar" tot el poder del país als socialistes. Aleshores tenien el govern d'Espanya, el de la Generalitat de Catalunya, el de l'Ajuntament de Barcelona, el de les diputacions i el de moltíssims consistoris importants. Els crítics m'asseguraven que quan el PSC arriba al poder és molt difícil aconseguir que en marxi. Deien que tenien tentacles i recursos i tècniques refinadíssimes per perpetuar-se en el poder. És obvi que s'equivocaven, oi? Entesos. Ara, però, es tractaria de recordar-ne la lliçó i d'entendre per què ha passat.
xaviermir |
PSOE-C |
divendres, 26 de novembre de 2010 | 10:49h
Em refereixo a l'àmbit de la llengua. Que siguin més o menys competents en altres aspectes ja ho diran altres persones, però us asseguro que només amb un parell de mostres de la campanya electoral que cada dia veiem o sentim n'hi ha prou per declarar-los incompetents. I, és clar, ningú no vol ser governat per uns incompetents que, a més, en alguns casos fan ostentació de la incompetència. Les dues mostres a què em refereixo són les següents: 1. "Ser català és
treballar dur i amb les idees clares" (campanya gràfica); i 2. "El temps
del tripartit ja ha passat, però ara ens convé una majoria socialista"
(espot que sentim i veiem als espais que els mitjans destinen a la
campanya).
Falten 55 dies i mantenim el repte de reforçar com sigui el missatge que les properes eleccions són les de la independència. S'ha acabat l'etapa autonomista i no té cap mena de sentit que ens hipotequem quatre anys amb un govern que no vol fer el referèndum que demanàvem el 10 de juliol. Aquest ha de ser l'objectiu i aquest ha de ser el plantejament. Però el 28N, a banda de l'etapa autonomista, s'haurà acabat una altra cosa. I no voldrem sentir a parlar dels socialistes en molts i molts anys si no és que, de les seves pròpies cendres, en reneix un nou partit disposat a exercir el dret d'autodeterminació.
xaviermir |
PSOE-C |
dissabte, 17 de juliol de 2010 | 00:30h
Després d'un altre apunt en què vaig parlar d'altres sessions del curs Com triomfar en política, i tal com havia promès, passo a comentar directament la sessió del dijous 8, que va iniciar
Manuel Campo Vidal, referent nacional a la nació veïna en el gènere del
cara a cara televisiu –va moderar els debats de 1994 i 2008– i que va
fer-ne una entusiasta defensa en virtut dels guanys per a la democràcia.
Entre els dies 5 i 9 de juliol va tenir lloc el curs Com triomfar en la política en el marc dels Juliols de la UB, un curs coordinat per Gonzalo Bernardos, vicerector d'Economia de la Universitat de Barcelona –un senyor que costa força d'entendre quan parla de tan malament que ho fa–, i Gerard Guiu, cap del Gabinet de la Consellera de
Salut Marina Geli. Guiu també ha estat cap de gabinet de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, i ha estat al Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació de Lleida. La seva trajectòria professional, doncs, està estretament vinculada al PSOE-C. Sense que figuri com a coordinadora, també hi havia i es va presentar Siurana Llop [twitter], assessora en matèria de premsa i comunicació al Departament, també, de Salut. Amb aquest predomini d'afins al PSOE-C en la coordinació del curs hi havia un risc que us podeu imaginar, però que no voldria que fos prejudici. Mirem com va anar tot plegat.
xaviermir |
PSOE-C |
divendres, 9 de juliol de 2010 | 00:20h
La nit del 28 de juny, el president de la Generalitat compareix per fer una declaració institucional arran de la llargament esperada sentència del TC. La podeu veure i llegir aquí. Entre altres coses ens demana (punt cinquè): "que respongueu massivament a la proposta de manifestació que forces
polítiques i socials han d'organitzar per poder expressar cívica i
democràticament la nostra voluntat d'autoafirmació i
d'autogovern. Caminem junts, units, tots els que estimem el país i
defensem l'autogovern. Fem de la senyera, la nostra pancarta unitària. I
demostrem que som una nació i que formem un sol poble."
Avui és Ernest Maragall des de l'Avui qui ens torna a cantar la cançoneta enfadosa. Segons ell, "la crisi fa més necessària que mai una Espanya federal". Segur que sí! Segur que tot s'arreglarà si Espanya és federal. Encara hi insisteixen? No s'han adonat que aquesta prèdica al desert és del tot inútil i que se'ls ha començat a girar en contra? No s'adonen que, a cada dia que passa, obrir la boca per parlar de l'Espanya federal és quedar desqualificat com qui pateix una obsessió o com qui no sap on viu? No s'adonen que el discurs federalista està absolutament desacreditat? Fa riure llegir això que afirma Maragall i fa riure tornar a dir a la premsa que el PSOE-C ha de tenir grup propi al Congrés dels Diputats d'Espanya, tornar a parlar de "plantejar el debat". Sr. Maragall: miri de convèncer els seus si pot i quan ho hagi fet ens avisa, que nosaltres tenim una altra feina: fer que Catalunya sigui un estat.
Apel·lo al vostre sentit de l'humor per tolerar el to fatxenda que m'he permès al títol de l'apunt, però és que una mínima anàlisi dels indicis que tenim damunt la taula ens aboquen a una desfeta evident del projecte del PSOE-C i comença a ser hora que es plantegin un nou discurs de cara a intentar recuperar una mica de centralitat al més aviat possible; si és que els interessa, és clar.
La mala reacció dels socialistes catalans al reportatge de Dolors Genovès Adéu, Espanya emès a la Televisió de Catalunya dijous passat –si encara no l'heu vist, us el recomano– és un símptoma més de la seva desorientació, un problema que, si no esmenen de manera urgent, els porta, de cap, a la marginalitat.
Fa temps que publico al bloc apunts relacionats amb el PSOE i els seus correligionaris a Catalunya i ho faig en una categoria específica per a ells. Fa més temps encara que vaig publicar a Lulu un recull d'apunts publicats al bloc entre el 2006 i el 2007 amb el títol Vostè té un problema i aquest problema es diu PSC. I encara no fa deu dies que penjava el darrer apunt de la categoria, en el qual em referia a la crònica anunciada de l'ensorrament d'aquest partit. Ensorrament no vol dir que desaparegui; i menys a Espanya, on el sistema bipartidista ho fa impossible. Però sí que vol dir fer passos de gegant cap a la marginalitat i la progressiva desestructuració interna. Les proves del desori són cada cop més clares i cada cop resulta més inversemblant atribuir-ho a cap suposada tírria o fòbia d'aquest blocaire.
Per assolir qualsevol objectiu que una societat es proposi calen dues coses: reforçar-ne els partidaris i afeblir-ne els detractors, aquells qui estan en una posició que els permetria frenar el procés o posar-hi un tap. Evidentment, no parlo del PP, que poca cosa hi pot fer, sinó del PSOE-C. Doncs bé, mai no havien estat tan malament com ara. Una
enquesta de diumenge a La Vanguardia els atribueix entre 33 i 34
escons, tres o quatre per sota dels 37 que va obtenir Montilla i que ja
va ser un pèssim resultat comparat amb els 42 que van acompanyar Pasqual
Maragall en la seva legislatura i encara pitjor si la referència són
els 52 d'abans.
1. A
VilaWeb, Miquel Soriano, professor de la UPC i un dels tres auditors de la consulta, explica que es va optar per un sistema de menys seguretat per tenir més
participació. Si aquesta és una opció presa de manera deliberada i voluntària i després ens trobem que algú ho denuncia amb ètica furonera (hacker) suplantant la personalitat d'un polític del PP, no és contra aquest ciutadà, que ens hem de querellar, sinó contra Hereu. Això de voler fer anar el món al revés té uns límits.
Ja no és que la consulta de la Diagonal sigui un frau perquè no ofereix les mínimes garanties. Ja no és que, assumint que tiraran endavant malgrat això, ens puguem queixar de l'exclusió de l'opció C, que resulta ser una de les més valorades en sondejos a peu d'urna. Ja no és que resulti indignant que el sistema falli amb els diners que s'hi han abocat i els funcionaris que hi treballen. I ja no és que tot això sigui especialment greu perquè tenim la possibilitat de comparar-ho amb les garanties, les despeses, el bon funcionament i els resultats de les consultes sobre la independència fetes a prop de 500 municipis del país. És que, a més de tot, això, el futur exalcalde de Barcelona ens ha pres per imbècils i s'ha pensat que podria dissimular el seu estrepitós fracàs.
Ahir va començar la setmana de votacions per decidir el futur de la Diagonal. Se n'està parlant força. En alguns casos -i ja és lamentable- més que no pas de les consultes sobre la independència. Les crítiques solvents, però, també formen part d'aquest volum d'informació, fins al punt que acaba fent l'efecte que quan se'n parla pesen més les crítiques que no pas els elogis o les informacions "neutrals". Això podria ser indici que a l'Hereu de la Diagonal la cosa se li ha girat en contra. D'aquí a un any hi ha eleccions i fa temps que l'home ho té magre. Ara, però, se li està acabant d'espatllar. A reveure, Hereu! A reveure, PSOE-C!
Darrere dels esplais hi ha una ideologia, una visió, una voluntat de servei. No es vol aplegar la canalla per entaforar-los davant d'un televisor ni per fomentar en ells la violència. Aquesta ideologia, juntament amb una experiència personal positiva que es vol proporcionar també als altres, deuen ser -crec- dos dels motius principals perquè molta gent jove i no tan jove del país es decideixi a dedicar hores i esforços a esplais, caus, colònies i altres activitats relacionades amb la mainada. Aquests joves duen a terme la seva activitat al marge de les seves conviccions polítiques personals i de les seves preferències en matèria de partits polítics. Per això cal anar amb molt de compte de no introduir certs debats partidistes en el col·lectiu, perquè és provocar enrenou allà on hi ha o hi hauria d'haver pau i harmonia.
Ahir a la tarda em va sorprendre molt agradablement la notícia que el PSOE-C de Sabadell havia votat favorablement la moció de suport a la consulta del 30 de maig a Sabadell, una consulta que convocarà novament desenes de milers de persones, prop de dues-centes mil. Al marge del percentatge de participació que s'aconsegueixi, els vots favorables a la independència s'afegiran als 454.206 que ja tenim avui fruit de les consultes anteriors. Cal, per tant, el suport de tot demòcrata. I és en aquest sentit que celebro molt especialment el suport del PSOE-C. Especialment perquè Montilla ha provat de desqualificar i ridiculitzar les consultes en diverses ocasions i fins n'ha titllat els organitzadors d'irresponsables. Sembla que comencen a veure que es van equivocar d'estratègia quan van optar per l'oposició frontal. Rectificar és de savis.
A les darreres eleccions municipals de 2007 hi havia 5.318.756 persones cridades a votar. D'aquestes, 924.275 van votar PSOE-C [dades d'idescat], cosa que ve a representar el 17,4 % del cens total. Fins ara, a les consultes organitzades en diversos municipis catalans s'ha convocat 2.320.608 persones, de les quals 454.206 han dit sí a la independència [dades de la coordinadora], cosa que ve a representar el 19,6 % d'aquest cens. Amb els criteris imposats per l'Estat espanyol, excloent immigrants i persones d'entre 16 i 18 anys, el percentatge seria encara superior. No tornaré a remarcar el que representa aquest vot fidel perquè ja ho he fet. No tornaré a denunciar els alcaldes que titllen l'independentisme de minoritari en una operació ben poc honesta i més pròpia dels il·lusionistes perquè també ho he fet. Avui parlo de dos projectes polítics: el federalisme i la independència.
Segueix creient allò que li manen i ordenen des del PSOE? Segueix el camí de la seva pròpia perdició creient que és el camí de la glòria? Segueix creient que tots plegats som ximples? Segueix fent cas de Zaragoza i de Collboni creient que això el portarà a ser reelegit president?
Després d'ocupar-me de les crítiques que he rebut de l'exdiputat del PSOE-C José Antonio Donaire, ara voldria completar la meva defensa referint-me al debat mantingut amb José Rodríguez. El punt de partida és encara l'article de divendres passat. Tal com explicava allà, José Rodríguez va ser un dels primers socialistes a publicar les seves reflexions a propòsit del cas Terribas. Jo vaig voler valorar el conjunt de l'apunt i en vaig citar un fragment que em va sorprendre: "La entrevista es en el estilo típico de
Mónica Terribas, donde muestra bastante mala educación y no sabe
adaptarse a la lenta dialéctica de Montilla, algo que no
muestra una
gran habilidad periodística sinó una falta de entender que si queremos
respuestas y realmente sacarle algo al entrevistado debemos respetar
sus propios tempos expresivos." A partir d'aquí m'ha deixat anar un devessall de retrets a través del twitter. Fins a dinou piulades a partir del moment que vaig anunciar la publicació de l'apunt. D'entrada, potser desproporcionat. Però benvingut el diàleg i el debat a la xarxa. A posteriori, en fred, potser és millor aturar-s'hi i veure quina mena de coses s'han dit i quins arguments han sortit.
