Dos
dies després de la manifestació, dilluns 12 al matí, els partits
polítics van començar a fer les seves reunions per valorar la
manifestació i també van arribar les primeres declaracions
públiques. Evidentment, de la manifestació en sortia una apel·lació
directa als nostres representants polítics, un mandat. Hi va haver
un “esperit del 10 de juliol” que havien de recollir i estàvem a
l’expectativa que ho fessin. Hem de denunciar, però, que molts
d’aquests partits no han recollit l’esperit del 10 de juliol, sinó
que l’han segrestat. N’han fet una interpretació restrictiva,
reduccionista i interessada. Asseguren que els hem demanat unitat per
anar a Madrid a defensar l’estatut tal com va refrendar-lo el poble.
Redueixen el “nosaltres decidim” a allò que vam decidir el juny
de 2006 i que representa una part dels manifestants. Però l’altra
part, de fet majoritària, no hi era per allò que vam decidir el
2006, sinó per allò que volem decidir en un futur tan immediat com
sigui possible.
“Nosaltres
decidim” vol dir que demanem als partits que, abans de les
eleccions, es comprometin amb el dret de decidir, que és just i
democràtic i no exclou cap opció. Volem un referèndum
d’independència en què els partidaris de continuar esprement
l’autonomisme i l’estatut puguin votar NO i els partidaris d’un nou
estat i d’una nova legalitat puguin votar SÍ. Rebutgem l’argument
que els ponts amb el poble espanyol només es poden refer a través
d’un estatut d’autonomia i pensem, en canvi, que només el tracte
d’igual a igual derivat de la recuperació de la nostra sobirania
permetrà normalitzar la relació amb el poble espanyol.
I
aquest compromís amb el dret de decidir no vol dir necessàriament
que el referèndum d’independència hagi de fer-se l’any 2011. Vol
dir només el compromís a consensuar-ne el full de ruta entre totes les
forces polítiques, de manera unitària, com unitari va ser el 10 de
juliol, perquè els electors puguin votar en funció de l’assumpció
o no assumpció d’aquest compromís, amb la màxima transparència, i
perquè el referèndum es faci abans no acabi la propera legislatura.
Hem de poder anar a les urnes sabent si defensen l’esperit del 10 de
juliol o si el traeixen. Les propostes de partit els separen, però
la democràcia els ha d’unir. Aquest, i no la defensa de l’estatut,
és el mínim comú denominador que ha de permetre la unitat d’acció
de totes les forces polítiques de tradició democràtica del nostre
país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que el PSOE o el PP facin el que fan, mira ja s’ho faràn. Però l’actitud de CiU i d’ERC si, si, ERC també, és decebedor. Això fot més.
I ERC no pararàn de parlar d’independència i de dret a decidir però, després a’això d’ahir, francament, ens sonarà a electorlisme, pura gesticulació i publicitat buida.
I CiU, encara pitjor, és clar.
A partir d’ara, quan CiU i ERC parlin de dret a decidir jo no me´ls creuré. No em donen confinaça. Què vols que et digui.
Aquest país necessita una revolució democràtica. Foc nou.
Felicitats per l’apunt! Després de llegir molts articles i escoltar moltes tertúlies (les del Cuní em semblen tot un índex d’això que diré) hem d’insistir molt en què l’única garantia política que la societat catalana té per organitzar i preservar la seva pluralitat és esdevenir un Estat independent. És el moment d’enviar a tots els federalistes decebuts un missatge molt clar: l’independentisme és la via per defensar la Catalunya Plural. Espanya no es vol plural, però nosaltres sí! Oi que nosaltres sí que en sabem de conviure en pluralitat, oi que nosaltres sí que assumim tota la nostra diversitat i les nostres diferents parles, doncs fundem un Estat que la protegeixi i la promogui. A la defunció definitiva del projecte de fundar una Espanya Plural, responem amb la constitució política de la Catalunya Plural. Hem de deixar clar immediatament a la Catalunya orfe de projecte que l’independentisme no respon al tòpic i a la caricatura que se’n feien fins fa dos dies per protegir-se’n. La independència és el projecte que garantirà la possibilitat de la convivència en pau de la societat catalana en la seva pluralitat. És Espanya la que ens enfronta i la que exclou una part molt important de la societat catalana. En la Catalunya independent tots els que es vulguin seguir sentint espanyols podran seguir sentint-se’n, podran seguir vibrant amb la Roja si volen, podran seguir escrivint en espanyol tant com vulguin! És més: els ex-federalistes ens han d’ajudar a combatre el petit reducte d’independentisme que potser sí que és tan excloent com l’Espanya que simbolitza la sentència del TC. Ara, la responsabilitat històrica dels ex-federalistes és ajudar-nos a bastir la Catalunya plural independent, en comptes de fer el ploramiques i difondre por i desconfiança envers la capacitat de la societat catalana de fundar un Estat que sàpiga gestionar la seva pluralitat.
L’independentisme no és excloent, qui és excloent és Espanya, que no vol saber res de la seva pluralitat. Visca la Catalunya plural lliure!
No hi puc estar més d’acord. Em recorda al segle XVII i l’enfrontament entre el poble i les classes dirigents catalanes botifleres.
Una salutació
Saps aquella del directiu d´una gran empresa que cada matí, sortint de casa seva per anar al despatx i abans de pujar al cotxe que ja l´esperava, caminava set passes (SET !) fins la cantonada on hi havia el pobre que demanava almoïna per donar-li dos euros (UNA PEÇA DE DOS ! …. CADA DIA !) i que, conscient d´haver fet la bona obra del dia i que, per tant, ja havia complert, dedicava la resta del dia -amb gran ardor- a cometre i permetre totes les malifetes imaginables ?.