Blog d'en Xavier Mir

Avui no surto de casa. Vull dir que escriuré sobre tres coblocaires de Vilaweb. La primera és l’exconsellera Carme Laura Gil, que va adherir-se a la primera edició de la campanya “Jo també vull un estat propi” i espero que també hi sigui a partir del 8 d’octubre. Va ser tot un gest per part seva, malgrat que algú li va retreure que el seu sobiranisme no es va notar mentre va ser al capdavant de la Conselleria. Avui llegeixo a E-notícies que Gil ha quedat fora de les llistes de CiU. A veure si en el proper Coc ràpid en diu alguna cosa. Espero que altres sobiranistes de CDC que també es van afegir a la campanya no segueixin el camí de Gil. I pateixo especialment per les JNC, des d’on algú em va retreure que no tingui aquesta organització entre els meus enllaços sobiranistes.

També em volia referir a les Totxanes, totxos i maons de Joan Josep Isern. Fa uns dies que ens està relatant anècdotes catanyolístiques més que sucoses, que farien riure si no fos que les sent a la Ràdio Nacional de Catalunya. L’animo a continuar la crònica lingüística. Segons com vagin les coses l’1 de novembre, no trigarem a veure el PSC defensant el model lingüístic del catanyol amb l’excusa que la Queta els anima a parlar sense vergonya. Ja ens podem esforçar tant com vulguem a explicar que una cosa és el nou parlant, l’aprenent de la llengua, i una altra la llengua estàndard que ha de regir els mitjans públics. Tornarem a les desqualificacions puristes i totes aquelles coses, però de moment en tenen prou amb el liberalisme, allò de deixar que tothom parli com vulgui i no ser nacionalista radical. I és que el PSC-PSOE fa temps que busca l’espai del PP i pot recuperar velles estratègies vidalquadrístiques. PP i PSC-PSOE es van trobar, fa un temps, en un fòrum que tenia el nom d’una torre. Ara, si hi tornen, n’hi trobaran uns altres que diuen que representen els ciutadans (ells també? ai caram!).

I acabo amb el saltenc, que també va sumar-se a la primera edició de la campanya “Jo també vull un estat propi” i que ahir va fer un comentari al meu article on deia, entre altres coses, que “és un moment important i val la pena que ERC i CIU donin el pas cap a un pacte nacional”. Jo li preguntava quins objectius tindria un pacte de govern ERC-CiU i ell em respon:

1. “Per a no trobar-nos que un soci de govern voti contra els interessos catalans en el Congreso ( aeroport, Radio4, secessió de la llengua (estatut valencià))“. No podem pas evitar que PSOE i PP es posin d’acord allà on són majoria. Per molt que ERC i CiU facin front comú, no podran condicionar aquest tipus d’acords. Que ho facin amb el PSC al govern o fora del govern català no canvia res. A més, si em permets, la meva opinió és que CiU, sense estar al govern i malgrat considerar-se nacionalista, ha anat contra els interessos de Catalunya en acceptar un estatut massa rebaixat. Avui CiU lamenta la quantitat que Solbes generosament regala a Catalunya. Poc que s’aconsegueix i encara es reinterpreta a la baixa. Valia la pena abandonar la defensa de l’estatut del 30 de setembre per arribar aquí? És més important tornar a la Generalitat que no pas solucionar el problema del finançament? El problema de base és que PSOE i PP sempre pesaran més mentre l’última paraula la tingui el govern espanyol. El dia que CiU passi de l’autonomisme al sobiranisme, les coses començaran a canviar, perquè aleshores la majoria social que es pot formar aquí sí que serà útil.

2. “Per exemple, perquè quan convidin la literatura catalana, apostin per aquesta i no la dilueixin amb la castellana“. Per evitar això n’hi ha prou amb un conseller d’ERC a Cultura, sigui quin sigui el govern.

3. Per evitar que el president de la Generalitat digui que és de la mateixa família que Bono i Rodríguez Ibarra (no és literal; el saltenc posa l’enllaç a un vídeo). Molt bé, però qui va acceptar el títol d’español del año? A mi allò també em va avergonyir, per no insistir amb les dues investidures d’Aznar. Si vols atacar per aquí, benvolgut saltenc, has d’admetre que l’expedient espanyolista de CiU no és precisament immaculat.

4. “No he sentit ni llegit que Mas no volgués Carod de conseller primer“. Doncs si no ho havies llegit, fes-ho ara, amb aquest enllaç a l’Avui del 21 de setembre (regalet de la casa).

5. “Pactar amb el PSC-PSOE només pot ser des d’una posició dominant o sigui amb força més escons que ells i que a Madrid estiguin necessitats parlamentàriament dels diputats de catalans” No pateixis, CiU tindrà força més escons que el PSC i a Madrid no tindran majoria absoluta. Però aquesta correlació de forces no és nova, tots coneixem els límits del peix al cove i sabem que mentre s’hagi d’anar a Madrid no es pot fer gaire cosa. Amb tot, trobo molt escaient per al nostre debat un article que David Miró publica a l’Avui d’avui i que comença així: “Jordi Pujol no s’ha cansat mai de repetir que Catalunya només pot treure alguna cosa de Madrid quan els vots de CiU són necessaris per apuntalar un govern. I no li falta raó. El problema és que aquesta premissa en necessita una altra: cal que l’amenaça de fer caure el govern sigui creïble”. El risc d’aquesta estratègia és quedar atrapat per la governabilitat. Què farà CiU si Zapatero no compleix una promesa? Fer-lo saltar per posar-hi el PP? Saltenc, estem atrapats aquí i és hora de dir-ho clar. Si hi ha d’haver un acord entre CiU i ERC que sigui per fer un cop de timó cap a l’estat propi. La resta és anar-nos desgastant entre nosaltres.