Blog d'en Xavier Mir

Hores d’ara ja és força evident que l’activitat blocaire s’ha incorporat a la vida real i que hem sortit d’aquella suposada bombolla en què alguns encara ens veuen. Els blocaires som tan virtuals com ho puguin ser els directors de diaris. Menys poderosos, sí, però no menys reals. Per què dic això? Doncs senzillament perquè si miro què ha passat aquest mes de novembre i què tinc en previsió m’adono que tot gira al voltant de l’activitat blocaire. La setmana passada, el cap de l’oposició i líder de CiU Artur Mas va voler convidar un seguit de blocaires per comentar la proposta de la Casa gran del catalanisme i per xerrar de blocs i del seu videobloc. El resultat el podeu veure en aquest vídeo. A part, i com sabeu, també ens va convidar a presenciar la conferència en qüestió. En Mas, doncs, deu viure a la mateixa bombolla que nosaltres. Però això no és tot.

Ahir, en qualitat de blocaire, vaig tenir una xerrada amb el diputat Pere Aragonès, interessat també a conèixer el meu punt de vista sobre el present i el futur del país. Val a dir que posteriorment va tenir l’amabilitat de convidar-me a la sessió de les quatre de la tarda al Parlament, on feia temps que no havia entrat. L’Aragonès, doncs, també viu dins d’aquesta bombolla. I continuem, perquè a les set de la tarda vam presentar la Xarxa de Blocs Sobiranistes, una bombolla de cinc-cents quaranta membres, alguns dels quals ens vam conèixer en persona ahir. I segurament no ens hauríem conegut mai si no fos per la nostra relació virtual. Realment internet aïlla le persones? O més aviat ens ofereix noves possibilitats de comunicar-nos? La resposta és evident.

I encara més. D’aquí a uns moments sortiré d’Arenys de Mar, un altre cop direcció a Barcelona, perquè la PDD fa una roda de premsa i m’han demanat que surti de la meva bombolla i els faci costat, cosa que faré amb molt de gust. A més, i potser això és el més interessant, m’han proposat també que sigui a la capçalera de la manifestació de dissabte. Només perquè sóc blocaire i vull un estat propi. I perquè em crec aquesta manifestació i no penso renunciar-hi. Som societat civil. I hem constituït un espai nou d’aquesta societat civil. Si malgrat tota aquesta activitat encara hi ha qui pensa que vivim en una bombolla, ho accepto amb la condició que la nostra bombolla sigui només part d’una bombolla més gran que ens inclogui a tots. Perquè jo no conec bombolles tan grans que incloguin tantes coses. Potser qui viu en una bombolla és qui s’aferra a una interpretació de la realitat molt determinada, virtualment percebuda com a realitat, si em permeteu un joc de paraules. Si del que es tracta és d’interpretar la realitat, la bombolla d’aquest bloc i de tots els altres blocs és tan vàlida com aquella en què viuen alguns directors de diaris. O no és viure en una bombolla continuar posant als quioscos d’aquest país un diari escrit únicament en castellà? I no és viure en una bombolla que alguns diaris es resisteixin a publicar en paper allò que s’està coent a la blogosfera, ni que sigui en una petita secció? Doncs si tots plegats vivim en una bombolla, fem-la créixer fins que esclati.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!