Blog d'en Xavier Mir

Tenia pendent l’apunt sobre la jornada de diumenge a Sabadell, que en Joan Vives ja me l’ha reclamat i tot. Amb ell precisament i amb un amic comú que és en Joan Calsapeu –vegeu-ne també la crònica– vaig estar unes hores al matí. Va tenir l’amabilitat de fer-nos de cicerone i per un moment va fer que em sentís com un observador internacional d’aquells que va passant per les meses i saludant la gent. L’apunt no arriba fins avui perquè feia temps que tenia pensat penjat el vídeo que vaig penjar dilluns 31, coincidint amb els sis-cents anys de la mort de Martí l’Humà, i que, per cert, ja porta més de 300 reproduccions i sembla que està agradant. Celebro que sigui així. Amb aquesta intenció es fan aquestes coses.

El dia va ser, evidentment, una festa. La ciutat feia goig i es
respirava un ambient que era una barreja d’alegria i feina. Tal com
explica en Calsapeu al seu apunt, jo pujava sense tasca assignada,
disposat  a col·laborar un fos. I després del tour pseudodiplomàtic vaig
tenir ocasió de passar tarda i vespre entre feixistes –feixos i més
feixos de sobres amb paperetes pertot arreu, que vint-i-cinc mil vots
són molts vots!– i dictadors –perquè la feina col·laborativa és més
eficaç i sempre hi ha algú que dicta els DNI i algú que els pica.

El cas de Sabadell presentava algunes singularitats atractives. No era singular l’eslògan de campanya, que era el que havien fet servir a Granollers, però és precisament un dels més ben trobats i per això val la pena aprofitar-lo. En canvi, sí que era interessant recordar que a Sabadell s’hi va fer l’Acte d’estat el març passat, que hi va haver fa temps un toc d’atenció respecte de la viabilitat d’organitzar la consulta per manca de voluntariat, que s’havia de fer el 25 d’abril però al final ha anat en solitari el 30 de maig, etc. Els interrogants eren diversos i això feia que n’estiguéssim pendents d’una manera especial.

Sabadell també era la primera consulta que arribava després del fracàs del PSOE-C i de Jordi Hereu en la consulta de la Diagonal. Això s’ha notat perquè la premsa desvergonyida que el 25 d’abril parlava de punxades sobiranistes amb un 20 % de participació ara n’ha tingut prou amb un 14 % per trobar una objectivitat més adequada. També era la primera consulta que arrencava el sí a la moció d’un socialista de pes com Bustos, que desautoritzava així el president Montilla. Després li han retret que facilités la feina als independentistes. Això sol ja era una victòria abans de començar.

Però des del meu punt de vista, i a banda d’aquest posicionament socialista que, a més, ha coincidit amb un reconeixement de la mala situació a què s’han abocat ells solets per part d’Iceta, hi ha hagut dues victòries més que per a mi són clau. La primera, que l’actitud de boicot a la consulta ha tingut la necessitat de recórrer a la pancarta per por que el seu missatge, la seva consigna, no funcionés prou. Poca broma. És un gest que cal llegir bé. Els qui fins ara ho tenien tot controlat comencen a tenir la sensació que potser no li ho tenen tant i la por els fa recórrer a mètodes impropis. I si hi havia algú que passava de votar, el més probable és que ara, davant aquesta consigna gregària de boicot tan explícita, reaccioni rebutjant-la i afirmant, per contra, la seva individualitat.

La segona victòria –i amb això acabaré l’apunt per no allargar-me més– és el reportatge que en va fer Vilaweb. No tinc paraules. Demostrat que les consultes aconsegueixen una participació molt més important del que ens volen fer creure i malgrat el boicot ara explícit; demostrat que no és certa l’equació catalanoparlant-independentista vs. castellanoparlant dependentista i que, per tant, la imminent incorporació d’aquest col·lectiu ens donarà l’àmplia majoria social que farà incontestable la voluntat popular; i amb el reportatge que emetrà demà TV3, demostrat que la decisió sobre la sobirania nacional ocupa el centre del debat polític i que ningú no podrà presentar-se a les properes eleccions sense posicionar-se clarament respecte d’aquesta qüestió. A propòsit d’això darrer, encara espero resposta d’Artur Mas.