L’acord amb el PSOE i el transvasament de vot cap a ERC

Al març farà 8 anys del 16è congrés de CDC, que és aquell en què el partit va assumir la independència com a objectiu. Això va fer que al Parlament passéssim dels 14 diputats independentistes del 2010 (10 d’ERC i 4 de SI i prou, perquè els 62 de CiU encara no comptaven com a tals) a molts més el 2012, però encara no sabíem exactament quants perquè, a banda dels 21 d’ERC i els 3 de la CUP, els 50 de CiU incloïen els de CDC, ara sí ja independentista, però també els d’Unió, que no ho era. Vam haver d’esperar fins al 2015 per poder comptar diputats i diputades independentistes amb certesa: els 62 de Junts pel Sí i els 10 de la CUP, que en sumaven 72 i representaven 1.966.508 vots. Cinc anys després de la sentència del TC sobre l’estatut, doncs, ja teníem els dos milions de suports a tocar.

Aquell resultat ja reflectia l’efecte de la gran mobilització institucional que havia representat la consulta del 9 de novembre de 2014, però continuàvem necessitant un mandat explícit sobre la independència en un clima d’una polarització extrema. D’una banda teníem el PP al govern d’Espanya i Ciutadans amb ganes d’avançar-lo per la dreta i de substituir-lo. De l’altra, un independentisme liderat per Artur Mas que havia exigit deixar de banda el debat sobre dretes i esquerres com a condició per convocar les eleccions del 2015 que van donar aquells 72 diputats. I al mig, dos partits que nedaven entre dues aigües (tots dos situats a l’esquerra) i que criticaven tant l’independentisme que volia tirar pel dret com la dreta espanyola que es negava sistemàticament al diàleg: PSC i Catalunya Sí Que Es Pot. Aquella línia encetada el 2010 havia de culminar amb el referèndum de l’1 d’octubre si la jornada s’hagués pogut desenvolupar amb normalitat, sense la violència policial que mai no oblidarem, però precisament aquesta violència va introduir un element nou. El resultat: 77.530 persones que no havien votat ni Junts pel Sí ni CUP el 2015 sí que van votar “sí” al referèndum.

Per què? No ho sabem. Podria ser una reacció d’adhesió al projecte independentista nascut del carrer com a protesta contra la violència, per valors cívics fonamentals com el dret de vot, al marge de la identitat i de la sintonia política. Podríem dir que, malgrat la decisió de Mas de fer-nos oblidar l’eix dreta-esquerra, van ser els valors atribuïbles a aquest eix els que van fer possible que el suport a la independència superés el màxim del 27 de setembre de 2015. Aquest fet seria molt remarcable perquè ens indicaria el camí per continuar sumant adhesions al projecte.

Tanmateix, també podria ser que la violència policial generés una identificació amb el moviment independentista de tipus nacional, que algunes persones reneguessin de la seva espanyolitat en veure-la associada a la repressió de la voluntat democràtica i que això els acostés a les institucions catalanes. Algunes persones que fins aleshores s’havien sentit tan catalanes com espanyoles podrien haver reforçat la seva identitat catalana i podrien haver decidit solidaritzar-se amb el MHP Carles Puigdemont o amb el vicepresident Junqueras, per exemple. De la interpretació que fem del que va impulsar aquestes 77.530 persones i dels matisos que hi puguem veure, en neixen les dues estratègies que encara avui estan en litigi: la de Junts per Catalunya i la d’ERC.

En tot cas, la sobiranització del catalanisme nacionalista havia fet el cim i ja no semblava que tingués gaire més recorregut apel·lant a la gent que se sentia només catalana o més catalana que espanyola. En canvi, sí que en tenia si s’apel·lava als drets i les llibertats més fonamentals o a la solidaritat amb presos polítics i exiliats, que podien mobilitzar alguns dels votants de PSC i Comuns. No vam trigar a poder corroborar-ho: les eleccions del 21 de desembre de 2017 imposades per Rajoy van permetre que la gent opinés sobre tot allò que havia passat l’octubre anterior. Ciutadans va canalitzar el vot dels qui aplaudien la repressió fins al punt de ser la llista més votada. Els vots al PP també sumaven en aquest mateix sentit i deixaven una dada contundent: 1.295.402 vots claríssimament contraris a la independència i molt partidaris de la repressió. Una part dels 606.659 vots al PSC segurament també compartien aquesta visió de Ciutadans i PP i eren nacionalistes espanyols convençuts, però que alhora es consideraven d’esquerres. Vistos els resultats electorals del 2019, però, continuo pensant que una altra part del votant socialista va mantenir el suport al seu partit amb molts matisos que l’acostaven més a l’equidistància del Comuns que no pas a la dreta de Ciutadans o PP. Es confirmava l’existència d’un segment important de votants de PSC i Comuns (entre tots dos partits sumaven 933.019 vots) que es resistia a definir-se clarament contra la independència i que es podia decantar a favor o en contra d’aquesta opció en funció de diverses variables, com ara la recuperació del debat dreta-esquerra que Mas havia exigit que es deixés de banda o el fet que la seva opció política acabés tenint un paper a Espanya que fins aleshores els electors els havien negat, com finalment va succeir quan es va produir la moció de censura que va fer Pedro Sánchez president del govern espanyol.

Els resultats de les eleccions espanyoles del 28 d’abril reflecteixen aquesta recuperació de la confiança dels votants del PSC en Pedro Sánchez perquè l’esquerra espanyola aprofités l’escletxa oberta en la moció de censura per desbancar la dreta i començar a fer les coses d’una altra manera. Les municipals del 26 de maig també van reflectir això i el PSC se’n va beneficiar a molts ajuntaments. Però en el període que va anar del 28 d’abril al 10 de novembre vam veure un Pedro Sánchez molt irresponsable que abonava sense manies el marc mental de la dreta i l’extrema dreta pel que fa al conflicte entre Catalunya i Espanya i que no va estar a l’altura de les expectatives dels qui volien un pacte amb UP tant per evitar unes noves eleccions que podia guanyar la dreta com per encarrilar finalment el problema de Catalunya de manera dialogada. Sánchez i Iglesias tornaven a perdre pes com a referents d’esquerres d’aquest sector de votants de PSC i Comuns i, en canvi, Rufián en guanyava.

Això darrer és el que estic intentant demostrar des de fa setmanes amb els fils #MunicipisOnAvancem: el 10 de novembre es va produir un transvasament de vot d’aquests partits cap a ERC que només es va fer visible allà on l’independentisme encara no és majoritari i la gent vota PSC i Comuns, perquè va quedar molt neutralitzat per un altre transvasament de vot (el d’ERC cap a Junts per Catalunya, CUP o l’abstenció) precisament pel mateix motiu: el paper de Rufián i del partit en els debats d’investidura de Pedro Sánchez arran dels resultats del 28A. En els municipis on va tenir més pes aquest segon cas, la suma de vots a ERC, JxC i CUP va ser inferior a la suma de vots a ERC, jxC i FR del 28A. Són #MunicipisOnNoAvancem. En canvi, als municipis on va pesar més el transvasament cap a ERC (fins i tot malgrat que ERC tingués menys vots a causa del transvasament cap a JxC o CUP) el conjunt dels tres partits independentistes en va guanyar. Són #MunicipisOnAvancem i els vots guanyats han de venir, per força, d’aquesta bossa de votants que es consideren d’esquerres i que fins ara han votat PSC o Comuns.

Aquesta setmana hem entrat en una nova fase. La reacció de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias al resultat de les eleccions del 10 de novembre va ser ben diferent: en poques hores ja havien decidit que sí que farien l’esforç que Gabriel Rufián els havia demanat perquè a Espanya no governés la dreta. I Sánchez ha signat un acord amb ERC que l’obliga a fer allò que els seus votants de Catalunya mateix volen que faci: seure i parlar. Sit and talk. Que no faci com Rajoy. Que no continuï engreixant el marc mental de PP i Ciutadans que tant de mal ha fet. Finalment, molta gent està veient aquests dies com es giren en contra de Sánchez tots aquells a qui tant ell com Iceta havien fet costat per por. Sánchez és víctima de la seva pròpia irresponsabilitat i els independentistes que li vulguin retreure que donés suport al 155 o que digués totes les bestieses que va arribar a dir entre abril i novembre de l’any passat tenen tota la raó, però l’oportunitat que li dona ERC perquè faci un cop de timó en aquella estratègia suïcida ens beneficiarà a tots. Si el diàleg dona fruits, en podrem votar els acords, cosa que comprometrà el govern espanyol encara que no hi hagi un referèndum oficialment vinculant. Si, en canvi, el PSOE es torna a aixecar de la mesa de diàleg com va fer ara fa un any a Pedralbes, als votants de PSC i dels Comuns no els quedarà més remei que donar la raó a Gabriel Rufián i a ERC, que s’acabarien de consolidar com el principal referent d’esquerres que ja són.

Hem obert, doncs, una nova etapa que supera la iniciada amb Junts pel Sí i culminada l’1 d’octubre. No tothom comparteix l’estratègia d’ERC, però estic segur que amb el pas del temps es compartirà cada cop més. I, passi el que passi, ERC ja ha demostrat als votants de PSC i de Comuns que allò que volen ho defensa millor Rufián que no pas Iceta o Asens. Podem treballar per intensificar aquesta línia estratègica que ens ha de proporcionar més suport social per a la República de Catalunya o podem desacreditar l’intent i persistir en el “com pitjor, millor”, que per a aquests votants vol dir “els independentistes sou bojos si us sembla millor que a Espanya governi la dreta”.

Pere Aragonés i Gabriel Rufián en un CN d’ERC.
Foto: Albert Salamé / VWFoto. https://www.vilaweb.cat/noticies/erc-acord-psoe-investidura-pedro-sanchez/

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *