Avui que fa dos anys que el PSOE va guanyar les eleccions és normal trobar balanços, referències als atemptats i altres reflexions que tenen com a subjecte la política espanyola. Per a mi no tindria cap interès especial si no fos que aquestes reflexions van posant en relleu una cosa que sí que ens afecta: des de fa temps, Espanya camina cap a un bipartidisme absolut. Izquierda Unida va camí de desaparèixer del mapa irremeiablement. La democràcia espanyola s’empobreix o, si més no, no té la diversitat de què gaudeix la democràcia catalana.
El fet que a Catalunya tinguem cinc partits amb representació al Parlament és senyal de la nostra riquesa democràtica. Hom pot triar, avui, entre una esquerra ecologista, una esquerra socialista i una esquerra republicana. A Espanya, els republicans no tenen ara mateix un partit que els representi clarament, han d’anar a parar al PSOE i conviure amb els monàrquics. Als federalistes els passa el mateix. Aquest, doncs, és un altre element destacable del fet diferencial català.
Aquesta seria una anàlisi que no passaria de l’anècdota si no fos que el bipartidisme PSOE-PP s’utilitza interesadament en les estratègies dels partits polítics catalans. Ahir, un excel·lent article de Vicent Partal parlava dels diferents eixos que han anat marcant la política catalana: l’eix dreta-esquerra, el nacionalista català vs. nacionalista espanyol, etc. Partal (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=1778317 ) es referia també a la possibilitat que ERC inicïi una nova etapa amb l’eix sobiranistes-autonomistes. El temps dirà com s’articula això.
Però en aquestes "geometries catalanes" de què parlava Partal hi ha un element constant: el PP. Si aquest partit sempre apareix a l’altra banda de les oposicions (com a dreta, com a nacionalista espanyol, com a autonomista i com a partit aïllat de tots els altres), cal deduir que la política catalana es defineix com a anti-PP o com a no-PP. Vist això, la pregunta seria: quin partit dels quatre restants està més ben posicionat en aquesta oposició? Si tenim en compte que el pacte CiU-PP encara és massa fresc, que el PSC, com a partit dependent del PSOE, ha pactat amb el PP l’Estaut valencià, anteriorment el pacte antiterrorista, les esmenes a l’actual reforma de l’Estatut i tantes altres coses, i que ICV té com a estratègia no desenganxar-se del PSC-PSOE, només ERC és garantia de rebuig al PP. I això lliga amb el que apuntava Partal. Potser sí que ERC aconseguirà iniciar una nova etapa en la política catalana, perquè l’adversari, el PP, sempre hi és i sempre hi serà, a Espanya.
Tornant a l’inici, a mi el 14 de març no em fa pensar sinó en el bipartidisme espanyol. No hem d’oblidar que a Espanya sempre tindrem dues úniques possibilitats: o bé un PSOE reticent a la reforma federal perquè continua pensant que a Espanya només hi ha una nació, o bé un PP ferotgement nacionalista. No hi veig sortida. Pels segles dels segles. El PSC pot intentar presentar-se com a garantia contra el PP, com fan aquests dies equiparant els vots d’ERC i PP en la reforma de l’Estatut, però PSC-PSOE i PP acaben coincidint en molts aspectes com CiU i PP havien coincidit en altres. Només entre ERC i el PP no hi ha coincidències. En realitat, els 8 diputats que ERC té a Madrid resulten ser molt més actius que els del PSC, que no tenen grup parlamentari propi. Per tant, qui vulgui una acció política clarament catalanista pot veure en ERC un vot infinitament més útil que el vot al PSC diluït com està en el PSOE. Això, mentre no tinguin grup propi.
I per concloure aquesta reflexió, una pregunta oberta: quina evolució de vot tindria ERC si en les properes eleccions espanyoles torna a guanyar el PP?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!