De tant en tant, en política passen coses com ara que un partit dobla resultats, que passa de 12 a 23 o d’1 a 8 escons. Caldria veure què ha passat abans, quins moviments ideològics hi ha hagut per arribar a aquest punt. En les darreres eleccions es va comprovar que hi havia hagut moviment entre l’electorat. Què passarà en les properes? Hi ha indicis?
El pes que va tenir el pacte CiU-PP en l’augment d’ERC va ser notable. Ara tenim una manifestació on assisteixen militants de CiU però s’adonen que els seus no hi són. Quin desengany! Sí, desengany: entre les files de CiU i entre les files del PSC. Al PSC es desautoritza Maragall a cada dos per tres. Al PSC se sacrifica la defensa del país en benefici de la reelecció futura de Zapatero. Al PSC es trenca la unitat d’acció en la defensa de la proposta de reforma de l’Estatut del 30 de setembre. Al PSC es veu com el PSPV pacta amb el PP el secessionisme lingüístic, i moltes altres coses. Al PSC s’està imposant un sector espanyolista. Mala notícia per a tots els alcaldes i regidors de molts pobles catalans que se senten en una altra línia política. Estan desorientats i decebuts. Passen de puntetes sobre aquestes qüestions. Fan veure que Bono i Rodríguez Ibarra no existeixen. El país els agrairia que es fessin sentir, que intentessin guanyar pes dins del partit perquè aquest partit sigui útil a Catalunya.
No sé si en les properes eleccions hi haurà molts o pocs votants de PSC i CiU que busquin una sortida en ERC i ICV, com ja va passar en les darreres, però molta gent que havia votat PSC o CiU està cansada i desenganyada, farta dels polítics. I, en canvi, els votants d’ERC estan satisfets, i si no ho estan és perquè creuen que cedeixen massa en el tema de l’Estatut, perquè volen directament la independència. El cansament dels uns i el rejoveniment dels altres porta a un mateix resultat.
Cal recordar que ERC i ICV ja han passat una renovació interna recentment. En canvi, CiU arrossega les velles tensions de sempre, unes tensions que els han mantingut units mentre han ocupat la Generalitat, però que podrien acabar d’esclatar si no veuen clar el retorn al poder. Del PSC tindrem ocasió de parlar-ne, sobretot, quan el tema de l’Estaut quedi tancat i ja no puguin oferir res més al país, perquè la reforma de l’Estatut és el seu sostre d’ambició política. Els frena la por de posar Zapatero en un compromís. Per això és tan important que la gent ens manifestem, perquè el principal partit del govern està atrapat i es voldria estalviar un tràngol.
Volem l’Estatut del 30 de setembre. I si no, un Estat propi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!