Tornant
a Carretero, la seva relació amb el partit s’ha tornat a tensar per
frases com aquesta: “La lògica més elemental obligaria
que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que
es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva
declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix
frontalment amb la seva estratègia actual.” No entraré a
valorar què suposa que un militant d’un partit demani la creació
d’una altra candidatura que no és la seva. Afortunadament, les
decisions d’expulsió o de baixa no recauen damunt la meva persona.
Problemes de partit a banda, doncs, cal admetre que Carretero disposa
de prou tribuna política per fer creïble i viable allò que
proposa. Fa temps que entre independentistes es parla d’aquesta
possible nova candidatura. I segurament s’enganyarà qui cregui que
el cas és comparable al PI d’Àngel Colom. Han canviat moltes coses
i allò que als anys 90 no va funcionar podria perfectament funcionar
avui.
Així les coses, el moviment de
Carretero em mereix una doble consideració. Com a militant d’un
partit, em sembla tan poc ètic com allò que ha fet Guardans. Si
creu que ha de treballar per un altre projecte, el més lògic seria
que abandonés aquell en què està compromès. Com a
independentista, no condemno en absolut l’escac polític que ha
protagonitzat. Més aviat al contrari. I si no em falla la intuïció
política, la jugada continuarà. És cert que l’estratègia actual
d’Esquerra col·lideix frontalment amb la idea de la
proclamació unilateral de la independència com a eix programàtic
central? Hi col·lideix “frontalment” o només “lateralment”?
És cert que les estratègies divergeixen, i d’aquí ve el pols que
els crítics mantenen amb la direcció. Però fins a quin punt hi ha
oposició frontal? Jo em demano (i demano a la direcció actual
d’ERC): podria Esquerra assumir aquest objectiu i anunciar que es
presentarà a les properes eleccions amb la proclamació
unilateral de la independència com a eix programàtic central?
No és
tan senzill com pot semblar. No és que ERC deixi de ser
independentista, sinó que es tractaria de canviar l’estratègia per
arribar-hi. L’actual es basa en unes quantes realitats: 1) que ERC,
abans amb 23 diputats i ara amb 21, no pot fer sola la declaració
unilateral d’independència; 2) que fins ara no ens consta que cap
altre partit amb qui pugui sumar majoria aboluta els vulgui
acompanyar en aquest camí; 3) que ERC va apostar per rebutjar
l’Estatut contra tot i tothom i la ciutadania no va respondre com
calia. Per tant, ERC ha decidit, com és lògic, que l’estratègia ha
de passar per tenir la possibilitat de condicionar la política de
tal manera que el suport social a la independència pugui créixer.
Això, mentre no hi hagi novetats o mentre en unes eleccions no es
produeixi un resultat que canviï molt les coses. I ja som al cap del
carrer.
L’estratègia de
presentar-se a les properes eleccions en els termes proposats per
Carretero podria significar per a ERC quedar exclosa de la capacitat
de decidir, assegurar-se el pas a l’oposició. És legítim que facin
els seus càlculs i prenguin la millor decisió. Fins ara, per a mi
no hi ha hagut més que una opció per votar independència al
Parlament de Catalunya. Si finalment es concreta i tira endavant la
proposta de Carretero, però, és obvi que caldrà valorar les coses
i prendre una decisió, sigui en el sentit que sigui.
Ens equivocaríem,
però, si ens pensàvem que tot plegat és una confrontació entre
Carretero i Esquerra. Aquesta confrontació pot existir i ja he dit
que la resolució del conflicte és cosa del partit i del militant.
Si es planteja una candidatura d’aquestes característiques, el
protagonista no seria Carretero sinó la transversalitat. Podria ser
que fossin altres els qui representessin amb més garanties aquesta
transversalitat per la qual s’aposta. De fet, Pere Cardús ha penjat
una enquesta al seu bloc en què demana qui hauria d’integrar aquesta
candidatura. Si la idea és la transversalitat, els noms són una
cosa relativament secundària. I, posats a fer, es podria formar la
llista per votació popular. Seria un cas ben engrescador de
democràcia participativa.
Jo dono suport,
doncs, a la creació d’aquesta candidatura. Com dono suport a la CUP
perquè es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya. La
competència és bona. De moment és una idea. A mesura que es vagi
concretant caldrà prendre més decisions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En Carretero no és un simple militant com en Guardians. En Carretero va ser el candidat segons més votat i representa milers de militants i molts milers més de simpatitzants.
En Carretero no ha dit que ell vol encapçalar aquesta candidatura mai, aixó hauria de decidir la candidatura transversal. Però el que si que tinc clar, és que la immensa majoria de la gent que no llegeix els diaris ni menys els blocs, necessita un lider per seguir i en Carretero té fusta de lider i només tens que veure la reacció que ha provocat un simple article que diu el que sempre ha dit des de fa més de dos anys. Llegeuix o escolta per video (al RCat) el que deia en Carretero el 2007, veuràs que es el practicament el mateix.
L’executiva d’Esquerra, ja t’ha respost a la teva pregunta si podia assumir el que diu en Carretero:FORA! al carrer!, que marxi!, que fundi un altre partit!. És a dir en Puigcercós i Cia, ja ens està dient que per ells la independencia no és prioritat i no estan disposats ni estudiar la proposta.
Per cert, ja has vist que en Jaume Renyer , cansat de la cacera de bruixes d’Esquerra, trenca el carnet?
Com ja t’he dit des de fa ja anys, per els blocs, Xavier, fa temps que Esquerra ha deixat de ser el partit que va guanyar el 2003 amb un discurs independentista i de “mans netes”, per ser ara un simple partit d’esquerres amb les mans brutes.
Jo sóc partidària que ho faci. És important que Carretero o bé acati les decissions democràtiques preses a Erc, esperi la segons ell clatellada electoral, i es presenti a les properes eleccions internes, o busqui el seu espai electoral si el té. Però que faci alguna cosa.
Carretero és un tap per executar l’actual estratègia d’ERC. L’independentisme trabucaire, potser extés a la Catalunya Carlina, no té ni pes demogràfic ni pes sociològic ni pes electoral suficient per proclamar res. El Català pot estar emprenyat, però és un català tranquil, que funciona més per convenciment que no pas per proclames. Si durant vuit anys de govern d’ultradreta a Espanya els catalans no van ser capaços de fer res més que donar vuit escons a Erc a Madrid, no hi ha possibilitat de fer res més enllà d’això: no tornarem a tenir aquella emprenyada general. Si davant d’haver-nos capat l’estatut la reacció ha sigut incrementar el vot als responsables d’aquell escapçament (CiU al Parlament i Psc al Congrés) creieu que aquesta via pot dur-nos enlloc? En una societat democràtica el que compta són els vots, i la bossa de votants està a l’àrea metropolitana.
L’estartègia d’Erc no ens durà a la independència demà passat, però crea les bases sociològiques perquè qualsevol ciutadà de Catalunya pugui votar-hi a favor sense necessitat de ser nacionalista català. L’Estatut del Parlament va fracassar perquè els empresaris es van acollinir del boicot espanyol als seus productes: durant 23 anys CiU no els va ensenyar que el mercat no era Espanya, sinó el Món. En aquest anys de govern catalanista d’esquerres ha augmentat considerablement (ja està ala ratlla del 20 % i abans no arribava al 10%) que els empresaris catalans mirin al mercat mundial. Això sí que ens va fent independents d’Espanya. Proclames abrandades podran satisfer als independentistes de sempre, donar-los un espai on sentir-se còmodes, però no en faran de nous. I ara per ara no som majoria: a Ciu n’hi algun, quatre gats, a IC també, fins i tot al Psc, però els seus partits no. Quan un independentista ho pugui ser sense necessitat d’odiar Espanya, ans al contrari fins i tot estimant-la perquè és la terra dels seus avis, tindrem un nou tomb de cargol per arribar a la sobirania. I això ho sabenm molt bé els i les que viuen a les àrees metropolitanes (de Bcn, de Tarragona, LLeida i Girona)
Crec que s’ha de considerar molt seriosament la decisió de’n Jaume Renyer de deixar Esquerra (Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat), tot just després de que el seu company de candidatura, Uriel Bertran, reafirmés que IE continuaria treballant “des de dins” del partit.
Puigcercós, i també Carod, han destrossat ERC. L’han convertida en un partit que només diu que sí al Montilla. Les discrepàncies tan sols apareixen en declaracions de cap de setmana per ensabonar la parròquia independentista. Però a aquestes alçades ja no enganya ningú. Fan una llei de consultes, i el PSC els obliga a l’autorització prèvia de l’Estat, i Puigcercós ho accepta i després ho callà i no ho explica.
Això és enganyar i enganyar a la gent que un dia vam posar les esperances en ERC. El pròxim engany és Junqueras a les europees, no pas per ell, sinó perque Puigcercós l’usarà per consolidar el tripartit si té bon resultat i mantenir la dependència filosocialista.
No m’estranya gens la reacció de Carretero i de renyer. La prova de foc per a mi serà el finançament. Si Puigcercós accepta la bírria que està negociant el Montilla amb el seu partit a Madrid, adéu ERC. Per sempre més. S’haurà convertit en una marca blanca del PSOE català.
Hola Xavier, crec que la proposta interpretada del que diu Carretero i la reacció de portes obertes d’ERC, junt amb la pantomima de la renuncia de Carod que ara seguirà oficialment gaudint dels privilegis de càrrec i junt amb els seus afins remenaran les cireres a la direcció, i la negativa de referèndum intern a la militància tot hi presentar les signatures de la vergonya pel tema del finançament, deixa molt clar que això ja no es la voluntat majoritària com dius, sinó que s’ha convertit en una autèntica secta on l’assemblearisme i l’objectiu final de l’estat propi son secundàris davant la conservació de les quotes de poder. Una nova candidatura transversal per pena dels partits existents i vergonya del seu independentisme de butxaca podria ser engrescadora si no es cau en les mateixes errades, es concentra en l’objectiu i s’oblida de l’eix dreta-esquerra i de la legalitat vigent per proposar les coses.
Salutacions.
Albert Cortés.
Ja fa temps que ERC és morta, i ja ha començat la descomposició. Cal fer l’enterrament amb urgència, sino la pudor será insuportable.
L’enterrament és la solució llogica, que no és altre que la integració al si del PSOE, cosa per cert anunciada ja fa temps per l’Iñaki Anasagasti. S’albira la “Catalaniko Ezquerra” a l’horitzó, s’albira el final de la grandissima impostura de la direcció d’ERC.
L’article deia
“La lògica més elemental obligaria
que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que
es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva
declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix
frontalment amb la seva estratègia actual“
i tu interpretes que això significa la creació d’un nou partit.
Si llegeixes bé aquesta frase, simplement diu que aquesta cadidatura l’hauria de liderar ERC (l’únic partit parlamentari que
es defineix com a independentista en els seus estatuts) però que aquesta no és l’estratègia actual del partit (la candidatura d’ampli espectre sobre la que tu mateix dius referint-te a ERC, CiU i ICV junts “Al
meu imaginari li agrada la idea d’un partit que es presenti a les
properes eleccions en aquests termes“)
Enlloc diu que vulgui fer un nou partit.
Tant la direcció del partit com tu, heu de millorar la comprensió lectora.
A ells els ha servit per aconseguir que en Carretero marxés i poder continuar ells amb els seus objectius.
A tu t’ha servit per fer un nou escrit en el que, de manera subtil, sembla que defensis una altra vegada l’actual estratègia equivocada del partit.
Tot en base a una interpretació personal i errònia d’un article.