PSC no, gràcies!: un miler de membres al Facebook

Fa tot just uns moments he llegit una actualització d’estat d’en Marc Belzunces al Facebook que deia que el grup PSC no, gràcies ha arribat al miler de membres. El grup es va crear arran de la decisió de votar favorablement als pressupostos de Zapatero. En menys de quinze dies, doncs, un miler de persones hi han donat suport. El PSOE de Catalunya va camí de convertir-se, socialment, en allò que fa quatre dies era el PP. Ho recordeu? Recordeu els termes del debat? “Que no ho veu la gent? Per què els voten? Tots al carrer!”, etc., etc., però després els resultats electorals eren els que eren. I si no hi hagués hagut aquell desgraciat atemptat a Madrid, potser encara hi serien. Què ha de passar ara perquè la gent vegi que el principal problema de la ciutadania és el PSOE de Catalunya?

El grup de Facebook, creat per Marc Belzunces i Josep Maria Comajuncosas, vol els socialistes fora d’arreu (de tot govern, s’entén) perquè són enemics de la democràcia. Això, per començar. Continuen escatimant l’opció d’una consulta democràtica que permeti a la gent d’aquest país pronunciar-se  sobre la sobirania. En tot el debat del finançament no s’ho han plantejat ni per un instant, i la gent té el dret de decidir si vol resoldre aquest gravíssim problema (que ells reconeixen com a tal) a base de recuperar la sobirania i no haver de “negociar” res amb l’Estat espanyol.

I insisteixo a posar entre cometes el terme “negociar” perquè, un cop més, un comentari de José Antonio Donaire a l’apunt  de divendres assegura que sí, que el PSOE de Catalunya “negocia” amb el PSOE d’Espanya. I la majoria de mitjans ho repeteixen i empren també aquest terme. Fals: ni Castells ni Montilla ni cap altre socialista no té res per poder negociar. La proposta que finalment faci Zapatero pot ser acceptada o no, però no serà fruit de cap negociació. Quan a la carta d’un restaurant només hi ha espàrrecs, triar entre menjar-ne o no menjar-ne no és una negociació.

Imagineu que el soci majoritari i gerent de la vostra empresa està en converses amb algú que la vol comprar. L’empresa té un gran potencial i els inversors se n’han adonat. Els treballadors no ho veuen malament i tothom està d’acord a parlar-ne. El gerent informa que hi ha una oferta (A) de cent milions. Però una part important dels treballadors creu que l’oferta no és suficient, una altra part no hi entén o no en vol saber res i una tercera part resulta que té interessos en l’empresa compradora (A). Cal fer saber als treballadors que la gestió del gerent no és bona perquè sabem que hi ha una altra oferta de tres-cents milions (B). El gerent amaga aquesta oferta per interessos personals aliens a l’empresa. Perquè, de fet, si la fa conèixer podria aconseguir una contraoferta de quatre-cents o cinc-cents milions que seria realment bona, però ha comès l’error d’admetre públicament la seva preferència per l’oferta A, que ven com la millor possible. L’empresa A, que ho sap, pot mantenir els cent milions, però fins i tot pot rebaixar-los a setanta o vuitanta ara que sap que té el “negociador” atrapat. Fins i tot pot millorar l’oferta, però ara els treballadors ja saben que si ho fa no serà per la capacitat negocidora del gerent, sinó per algun altre objectiu estratègic o per algun favor personal lligat d’esquena a tothom i amb absoluta deslleialtat envers els treballadors i treballadores.

En una empresa ben portada, aquest gerent ha de saltar a l’acte. El problema és que també és el soci majoritari. Per tant, com a empresa, té mala peça al teler. La sort de la comparació és que els vots no són accions. Els socis majoritaris d’un lloc són els governants a l’altre, i avui són al govern però demà poden ser a l’oposició.

Afegeix un comentari

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *