Manifest autodeterminista de les Jornades Argumenta

El proper cap de Setmana, 16
i 17 de juny, al Foment Vilanoví, (Plaça de les Cols) de Vilanova, el
col·lectiu Argumenta, un nucli de joves intel·lectuals i professionals de la
cultura independents i crítics, celebrarem unes Jornades en les quals sotmetrem
a debat diversos aspectes relacionats amb la cultura i societat dels Països
Catalans. En un proper post ja avançaré algunes dels continguts concrets, el
programa, i els participants. El que es tracta ara és d?anunciar el manifest
que es presentarà públicament en les Jornades, i que recull l?esperit
dissident, i alhora propositiu, de tota una generació de persones d?arreu dels
Països Catalans inconformistes i enemigues de la resignació.

El manifest (en realitat, un
pamflet) és signat per Llibertat Granell, misteriosa autora d?algunes malifetes
en el passat, i esperem, en el futur. Preguem el màxim de difusió. La revista ORDINT LA TRAMA, el publicarà en format paper.

Pamflet
autodeterminista:

per una cultura
europea

per Llibertat Granell

Els catalans vivim en una paradoxa permanent…

Tenim bons escriptors, poetes inspirats, una tradició musical rica
i variada, un seguit d?iniciatives envejables en el camp de les arts plàstiques
i escèniques, una historiografia solvent… Tenim tot un conjunt d?àmbits de la
cultura que contribueixen a forjar un imaginari col·lectiu prou sòlid per
acarar els reptes del futur amb il·lusió i confiança. Ara bé, el reconeixement
ens és negat obstinadament. Ens és escatimat el respecte ?aquest gest aliè
segons Richard Sennett? que fonamenta la pròpia identitat. El nostre entorn
polític, els gestos quotidians d?aquells que, tot disposant de poder,
manifesten amb la seva acció quotidiana la por a perdre?l, malden per
reduir-nos a la reserva índia. D?on,
a parer seu, no hauríem d?haver sortit mai.

La
nostra és una història difícil, com la de tantes altres nacions que no disposen
d?allò que, a partir de la Pau de Westfàlia i el Congrés de Viena, s?anomena estat.
En aquest procés de construcció artificial de les nacions, no ens hi han
convidat, si no és sota la condició de servidors d?altres més poderoses. Al
segle xix és quan apareix aquesta
idea segons la qual un conjunt d?institucions administratives substitueixen els
antics absolutismes. El dret reemplaça l?emperador, descrivia
coetàniament Max Stirner. La concepció sagrada del poder absolut és
perfeccionada per l?aparell de poder, que cerca insistentment controlar un
territori, un conjunt de súbdits requalificats com a ciutadans i,
sobretot, les seves consciències.

La
nació apareix, aleshores, com una construcció intel·lectual artificial, tot i
que basada en un conjunt de sentiments difusos, de pertinença a determinades
col·lectivitats, a maneres de pensar i actuar comunes, a unitats lingüístiques
disperses, a referents col·lectius. Els catalans no en som cap excepció.
L?Europa dels pobles n?és plena d?exemples. Els emperadors, els reis, els
presidents de la República ho saben i tracten d?imposar el concepte de
nació-estat, un mot compost bastit damunt de les cendres de les identitats
cremades durant el procés històric. Així es van extingint llengües centenàries,
tradicions antigues, velles cosmovisions que havien enriquit la cultura
compartida. Els catalans, en canvi, mercès a una reputada obstinació,
reivindiquem encara el dret d?existir com allò que som. I ho fem en contra dels
intents reiterats per confinar-nos a la reserva índia. Ens trobem defensant els
nostres mots en la intempèrie, sense disposar d?un sostre institucional que els
aixoplugui.

II

Hem superat un segle xix constructor de nacions i font de
desigualtats. Hem sobreviscut a un segle xx
de violència i totalitarismes. Ara ens trobem davant d?un segle xxi en què el mot globalització,
una circumstància farcida d?incerteses, aspira a ser una religió delerosa de
sacrificis humans, individuals i col·lectius. Els teòrics del management
tendeixen a disfressar els problemes i les injustícies amb el terme,
políticament correcte, de reptes. Potser sí que tenim al davant un nou
repte. El de la supervivència en un planeta on cultures, idees, projectes o
persones són elevades a la categoria de mercaderies. Unes mercaderies,
d?altra banda, que, amb l?afany de canvi constant i obsessió per la novetat,
són reduïdes ràpidament a la condició d?escombreries, a material de rebuig que
no vol ningú, com ens recorda Zygmunt Bauman. I el mateix passa amb una Unió
Europea que mira més a Westfàlia que a la realitat dels individus lliures.
Com a subjectes de drets, hauríem de
marcar les agendes i establir unes sobiranies que defensessin la nostra
identitat, mal que sigui esborrant unes fronteres que continuen dividint-nos.
Difícilment podrem fer la singladura tempestuosa que ens espera sense
seguretats, ni confiança, ni aquells instruments de què disposen els poderosos
per fer front als naufragis.

Al
capdavall, tal com ja va denunciar Hans Magnus Enzenberger a L?enfonsament
del Titànic
, si viatgem en el transatlàntic Titànic, val més que els
icebergs no ens agafin a la tercera classe. No ens podem resignar, doncs, amb
cap premi de consolació, amb cap paraula amable, amb cap copet a l?esquena amb
què els buròcrates de Madrid, París o Brusel·les ens dediquen els dies que no
volen eliminar el nostre incòmode fet diferencial. Mentre sigui l?estat
l?únic bot salvavides, no podem renunciar a disposar-ne d?un de propi. Al llarg
de la història, hem demostrat saber nedar contra corrent, però massa sovint hem
nedat seguint el corrent. El problema avui és que les aigües són glaçades. I
les aigües tèrboles de la globalització són plenes de taurons o de cascades.

De fet, en
termes econòmics, el cas català deu ser un dels exemples més rars d?una
«solidaritat» que encobreix l?espoli i l?ofec de les possibilitats de progrés
dels Països Catalans.
Si
democràcia és transparència, la nostra situació política és d?una qualitat
homologable a la turca. I no tan sols ens referim al domini efectiu d?una
minoria de funcionaris i homes poderosos en el si de l?estat, que menystenen
els drets essencials, sinó que sota fórmules d?estat de dret, eleccions,
llibertats formals, s?amaga l?autèntic derin devlet, un terme anatòlic
que podria traduir-se com a estat profund. És a dir: aquell conjunt de
forces que, malgrat la teòrica llibertat, igualtat i solidaritat, tríada
conceptual en què es basa la república fundada per Atatürk, hi roman encara el
profund estat imperial basat en el sotmetiment dels individus i els pobles a
l?elit de palau. De la mateixa manera que en el passat imperial, tant turc com
espanyol, l?imperi esdevenia un sistema fonamentat en el benefici asimètric
respecte a classes socials i territoris, que explotaven al seu torn els
diversos grups sotmesos, la monarquia espanyola escamoteja la veritat de la
discriminació i la asimetria de drets i deures a la seva ciutadania. La
veritat, la transparència, és subversiva; representa una amenaça per a allò que
a l?article 2 de la Constitució s?anomena unitat, i que en realitat, no
és altra cosa que la dialèctica entre poder i subjecció.

III

L?estructura
d?una societat hauria de ser harmoniosa, per pura ecologia, amb dues
coordenades fonamentals: d?una banda, el temps, i de l?altra, l?espai. Si hi
afegim la incidència humana, caldria tenir en compte també el cos social, que
és viu i canviant. Del 1975 ençà, la societat i la cultura catalanes avancen
amb l?acronia com a dogall, ja que no han aconseguit posar-se al nivell del
temps històric que els pertocaria. Tancada, de moment, la via de recuperació de
la legitimitat republicana, la societat catalana ha hagut de viure el present,
en el millor dels casos, fent càbales sobre un futur massa llunyà. Perquè situa
la societat catalana en el cor de l?acronia. El miratge del futur, gràficament
concebut com la mediocre i mesella política del «peix al cove», ens ha ubicat
literalment «fora del temps». Ara que ja som a Europa, resulta que ens han tornat
a escamotejar el present.

L?estructuració
interna d?un país depèn també de la seva capacitat de crear, en l?espai, en el
territori, una xarxa de transports i de comunicacions que no tan sols faciliti
el trànsit fluïd de les persones i les mercaderies, sinó també de la informació
en la llengua i d?acord amb l?imaginari propi del país. Actualment, tant la
xarxa de transport ferroviari ?el ferrocarril és el mitjà més ecològicament
sostenible? com la de carreteres ?una catifa que fa estralls en el territori?
es troben col·lapsades i desfetes. En part, per unes polítiques estatals que
han ofegat, per via de la manca d?inversió o per via de la hipoteca a les
concessionàries, qualsevol possibilitat de gaudir d?una xarxa de transport
públic de qualitat. Des del punt de vista comunicatiu, els mitjans, acatadors
de les artificials divisions administratives, ofereixen una visió parcialitzada
i sovint redunden en referents simbòlics i iconogràfics aliens o manllevats.
TV3, per exemple, no ha estat prou valenta per abraçar tots els Països Catalans
com un tot, ni tan sols en termes culturals. Altres mitjans, en canvi, es
troben sota el monopoli del Grup Godó que continua abanderant La Vanguardia com
a diari supervivent de tots els règims i agabellador de subvencions oficials
milionàries. Un poder, altrament, que exigeix una submissió absoluta a un
imaginari sempre bastit des de centenars de quilòmetres del país.

IV

Un vell eslògan pujolià, avui caducat,
proclamava des de premisses limitadores l?axioma «som sis milions».
L?enunciat, d?una simplicitat hàbilment concebuda, duia com a missatge implícit
la voluntat integradora d?un país els ideòlegs del qual qualificaven com
«acollidor».
D?un
costat, es defugia tota referència a aquell altre concepte, viu en els primers
temps de la Transició, de Països Catalans, combatut amb totes les
ignominioses estratègies de l?extrema dreta i el col·laboracionisme vichyssois
d?una esquerra fàcilment domesticada. De l?altre, s?exposava la clara
voluntat, fins a cert punt lloable, de fer del Principat un espai de
convivència on les diverses onades immigratòries poguessin sedimentar-se en un
país d?un baix perfil nacional.

Al
president Pujol, se li poden retreure molts defectes, però no pas un
desconeixement profund del país, ni del complex joc d?equilibris de poder de
l?estat espanyol. Un estat que encarna en la monarquia la pervivència del
franquisme, i en la corona, la voluntat de manteniment del vell imperi espanyol
sobre individus i territoris, massa sovint tractats com a vassalls i colònies.
Un estat en el qual la tèorica igualtat hispànica s?aplica com en la granja
orwelliana: n?hi ha uns de més iguals que els altres. El cert és que, al país
de perfil baix dibuixat pel cinquè president de la Generalitat restaurada,
sembla haver seguit el de la no-nació d?unes esquerres de paraules, que
no de fets, en què les inexistents polítiques socials tracten d?amagar
la dilució d?un discurs nacional, en què els nostres líders ens empenyen dia
rere dia a demanar perdó per parlar, per pensar i per existir.

El cas
és que ja no som sis milions. Potser en som menys, encara que potser en som
molts més. Els Països Catalans, expressió que, contràriament a la propaganda
hostil, pot sentir-se amb major insistència al País Valencià i a les Illes que
a la Catalunya administrativa, és, malgrat tot, una realitat acceptada per una
comunitat cultural que, obstinadament, i en contra de gairebé tot allò regulat
per llei, incrementa els contactes i estreny les afinitats. Això, d?una banda,
perquè, de l?altra, l?estat, amb les seves institucions, decisions i mitjans,
fa tot el possible per dissoldre qualsevol nexe d?unió d?aquells individus que
ens entestem a mantenir relacions personals al marge del que manen els polítics
i la intel·lectualitat orgànica. En definitiva, som molts aquells que, amb la
nostra acció quotidiana, exercim inconscientment el vell principi formulat per
Henry David Thoreau, del deure de la desobediència civil. Quan els
mandats dels poderosos són obertament injustos, l?obediència no és cap virtut:
la insubmissió esdevé una obligació.

Potser
som menys, perquè hi ha un intent diàfan de desmuntar qualsevol indici de
mercat cultural comú en el conjunt dels Països Catalans ?inclosos els intents
delirants de tancar repetidors televisius, de dificultar les comunicacions o
d?atiar la goebbeliana maquinària d?una propaganda insistent?, encara que
potser som més.
Fins a 14
milions, com els holandesos. Dels països ajudats per organismes
financers internacionals, en són expulsades centenars de milers de persones cap
a casa nostra. Molts d?aquests desarrelats han de construir-se una nova
identitat.
En
aquest sentit, no ens podem quedar de braços plegats. Hem de fer el que tinguem
al nostre abast per ajudar-los a bastir les seves noves referències. I que
aquestes s?ubiquin en una geografia comuna respecte a les nostres.
Gaudim, certament, d?un avantatge. Som els
dipositaris d?una llarga tradició: la d?estar avesats a recollir les peces
trencades d?una identitat que, de manera periòdica, gent amb uniformes i
banderes alienes, ha fet miques a cops de mall. Els 14 milions que coexistim
hem de fer el possible per anar aplegant, un cop més, tossudament alçats com
canta en Llach, els nous bocins que dia rere dia trobem a terra.

V

L?articulació simbòlica dels
punts de trobada dels Països Catalans no solament és prohibida per la
Constitució Espanyola ?una de les contrapartides de la transacció transitiva?,
sinó que és minada per una política centralista i autonomista que accentua el provincianisme
o el regionalisme bien entendido i passa la batedora de l?uniformisme
estatalista. Els Països Catalans han de començar a nedar encara més a
contracorrent i estalviar-se aventurismes intervencionistes en el cor de
l?estat: la història demostra que són inútils. L?Estat espanyol ha fet palès,
del dret i del revés, la voluntat d?anul·lar les possibilitats de
desenvolupament social, polític, econòmic i cultural dels Països Catalans. El
maquillatge de baixa estofa dels estatuts autonomistes és la prova més
evident de l?atzucac a què ens condueix l?Estat espanyol: no tan sols nega uns
passos molt tímids d?autonomia administrativa, sinó que retalla de manera
dràstica qualsevol escletxa d?autogovern. Davant d?aquest atzucac, només ens
queda una via: si l?estat no accepta allò que volem ser, podem decidir de
prescindir-ne.

Les
dificultats d?articulació interna s?acompanyen, per a més inri, de la
impossibilitat de projecció exterior de la cultura catalana per la mediació
estatal espanyola. Les institucions d?internacionalització de l?estat únicament
vetllen per la llengua i la cultura espanyoles, és a dir, castellanes, i no fan
res (o només a títol folklòric) per projectar enfora, al món, altres llengües i
cultures de l?estat, com ara la gallega, l?eusquera o la catalana. Aquestes
institucions internacionalitzadores, ben dotades econòmicament, també són
pagades amb diners catalans i a dreta llei haurien de treballar igualment
per a la difusió i la promoció de les llengües i cultures no castellanes. Com
que no és així, els governs autonòmics han de crear institucions
paral·leles, infrasubvencionades, des dels marges de les institucions oficials,
perquè facin aquesta feina inter-nacio-nalitzadora. Resultat? Els catalans
paguen dues vegades. Però la situació és encara més greu, perquè, per la
inèrcia de tants anys d?invisibilitat, moltes vegades la cultura catalana ha de
projectar-se sota l?etiqueta d?espanyola, de manera que queda supeditada a un
segon terme, ofegada pel caire marginal i superflu amb què és presentada. Car
els estats consideren només prestigioses aquelles cultures d?estat i menystenen
les que no siguin homologables. L?Europa construïda sobre les nacions-estat ha
apregonat encara més aquesta visió estatista de la cultura, que tendeix
a menysvalorar cada vegada més les cultures no promogudes o sostingudes per una
entitat estatal.

VI

La situació de la cultura,
malgrat la gran capacitat regeneradora de la societat catalana, és deutora
d?unes condicions polítiques adverses, si no hostils. I també de la incapacitat
de la classe política indígena de concebre-la com un dels pilars fonalmentals
de la pervivència, la cohesió i l?imaginari socials. La inoperància de la
classe política, de tot l?espectre partidista, ha bandejat el potencial de la
cultura per renovar a fons la vida politicosocial dels Països Catalans. Llevat
de les bones intencions d?alguns consellers del ram, que han intentat
dignificar les formes de la cultura i han proposat pactes suprapartidistes, la
majoria de les forces polítiques en els governs autonomistes han actuat
amb una mirada molt estreta. Han estat incapaços de veure la urgència de crear
un espai simbòlic, mediàtic i cultural català fort que permeti, més enllà dels
peatges estatals, de projectar-se enfora com un dels actius més importants i
exportables dels Països Catalans. Tant per la seva extraordinària vitalitat com
per la seva receptivitat i originalitat, potser com a sublimació de la
impossibilitat de ser. Paradoxalment, la cultura és, avui, l?expressió més
valuosa, en aquests moments, de la voluntat de ser, i s?ha convertit en una de
les cartes de presentació més dignes de què disposem per rodar món.

A
desgrat de la manca de reciprocitat continental, la cultura catalana ha
insistit sempre a ser europea de totes totes. Els grans moviments estètics que
l?han sacsejada al llarg de la història són, en general, deutors d?aquesta
aspiració. Ara que ja som a Europa, ara que ja podem considerar-nos europeus,
resulta que la Unió Europea no ens reconeix com una cultura nacional, amb els
mateixos drets i deures que qualsevol altra. Ras i curt: a Europa, els catalans
no existim. Allò que distingeix els catalans dels danesos, dels finlandesos o
dels suecs és que no tenim passaport nacional propi. Si acceptem aquesta
categorització de segona, estem condemnats ineludiblement a l?extinció
definitiva, agònica potser, però terminal. Si, en canvi, volem continuar
lluitant per un reconeixement europeu de debò, amb tots els ets i uts, si volem
aspirar a gaudir d?una cultura europea, no tenim altre remei, i la història ens
en dóna proves ben resolutives, que apostar de manera decidida per
l?autodeterminació política dels Països Catalans. És un dels drets acceptats
per la legislació internacional al qual podem acollir-nos amb arguments i
bagatges. En aquests moments crucials, els ciutadans dels Països Catalans no
ens podem permetre el luxe d?acotar el cap i deixar que el corró estatista
esmicoli una història i una cultura mil·lenàries.

Montpeller, primavera de 2007

* Llibertat Granell (Barcelona, 1975) és
doctora en història contemporània per la Universitat de Florència i llicenciada
en filosofia i lletres per la Universitat de Montpeller. Especialista en el
pensament polític i els moviments socials europeus, ha col·laborat en el volum Societat
catalana, societat limitada?
(2007), coordinat per Núria Ribas, de la
col·lecció d?assaig Argumenta.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *