Us oferesc un fragment del meu llibre inèdit La nit dels dies escrit el 2016:
Dos cavalls i tres números de la Guàrdia Civil als anys 70
5 de desembre. Un dia com avui de fa molt anys era la vespra del referèndum de la Constitució Espanyola. Em quedava molt poc per a acabar el servei militar. De fet, només una setmana, encara que en aquell moment no ho sabia. Per tal de fer-me la darrera cabronada, em posaren a la llista dels qui anaven a fer guàrdia a un polvorí muntanya amunt. Era l’únic veterà a punt de llicenciar en aquella llista. Una vegada més, ho vaig suportar estoicament mentre alimentava menyspreu i fàstic cap a aquell exèrcit d’imbècils i sonats, totalment anacrònics, però, encara, amb facilitat per a fer mal als qui queien entre les seues files per ordre de l’autoritat.
Com correspon als contraforts del Pirineu en aquesta època de l’any, feia un fred intens, d’aquells que et fan sentir dolor més que no gelor. Una camioneta amb dotze soldats, un sergent i un conductor, enfilàrem muntanya amunt cap al polvorí. Abans, però, passàrem per un poblet i, posant diners entre tots, compràrem una bona quantitat de carn de corder, embotits i un considerable excés de vi. Més ampolles que soldats. El sergent, el més borratxo de tots els sotsoficials de la caserna, participava de l’adquisició de queviures.
En arribar a lloc, muntàrem les tendes de campanya i començàrem la foguera per a escalfar-nos en tornar de les posicions de vigilància i preparar les brases per a dinar i sopar. Fins a mitjan vesprada, tot s’anava acomplint com pertoca al règim militar; es feien les guàrdies, els relleus, s’usava el “santo y seña” per a identificar-se i s’informava al sergent que tot anava bé. Qui ha fet la mili sap que, en aquells anys, el transistor de butxaca era l’eina indispensable del soldat per a combatre l’avorriment i l’aïllament. Estava penat en les guàrdies, però ningú en feia cas. Per aquesta via, va arribar a les nostres oïdes que ETA havia assaltat una caserna de la Guàrdia Civil a un poble de Navarra i que s’havia endut uniformes i algun vehicle. El sergent va demanar instruccions comunicant-se per ràdio amb el comandament. Li confirmaren la notícia i donaren ordres que no ens refiàrem si apareixia per allà la Guàrdia Civil. El sergent ens va transmetre les ordres i, amb una castanya de capità general, es va retirar a la seua tenda a dormir la bufa.
La tropa, tots mamats com un cadirer, deixàvem caure la nit xarrant a la vora del foc, contant anècdotes, mentides, facècies, exageracions i romanços típics d’un grup d’homes joves beguts i obligats a romandre junts sense més vincle que la puta mili. De tant en tant, recordàvem a qui li tocava fer la guàrdia i li passàvem el fusell allà mateix, a la vora del foc d’on no se n’anava ningú cap a les garites gelades sendera amunt. La vigilància s’havia abandonat només bufar-se el sergent i la tropa.
De sobte, ja ben entrada la nit, pel camí de terra que serpejava amunt cap al redós on estàvem instal·lats, vam veure els fars d’un vehicle que, per cridar la nostra atenció, a més, feia senyals amb els llums i tocava el clàxon. Era evident que volien fer-se de notar, que volien que tinguérem clar que no tenien cap intenció de sorprendre’ns. El Cetme –fusell reglamentari de l’exercit- estava entre les meues cames, de manera que, sense pensar-hi o potser pensant que mai no se’m presentaria una ocasió tan bona, em vaig alçar, vaig fer unes passes cap avall, em vaig plantar enmig del camí, vaig carregar l’arma, vaig llevar el segur i vaig apuntar tot decidit cap al cotxe. Quan s’aturaren, sense deixar d’apuntar, em vaig acostar al cotxe. Aquelles cares cantaven a mil milles que eren una parella de números de la Guàrdia Civil. L’ocasió, però, era magnífica. Els vaig ordenar que sortissen del vehicle i que es posaren de boca terrosa. Vaig fer el que havia vist fer a les pel·lícules. Em vaig permetre unes puntadetes i tot perquè obrissen bé les cames, mantinguessen els braços separats i les mans a la vista quan els tenia a terra.
Va arribar el sergent i va comprovar la documentació, van poder alçar-se i, llavors, em felicitaren. Com si tot fos un joc de criatures jugant a la guerra. Un d’ells fins i tot em va abraçar i repetia “buen soldado, buen soldado”. És l’única vegada de la meua vida que he apuntat algú amb una arma. Vist des d’ara, resulta divertit. En aquell moment, era terriblement patètic i em sentia un desgraciat atrapat en una teranyina de fantotxes. Una setmana després va acabar el malson.
Aquella Constitució que votaren l’endemà s’ha convertit en una eina dels hereus del franquisme contra els principis de la democràcia. A les seues mans, el Tribunal Constitucional sembla una mena de tribunal especial contra els territoris, sobretot contra Catalunya, encara que, darrerament, els valencians també hem rebut les seues atencions en veure suspeses lleis de reconeixement i desenvolupament del dret civil propi.
He parlat diverses vegades en aquestes pàgines de l’odi que em provocava l’exèrcit mentre el vaig haver de patir. Odiar recrema, fa mala sang com diu la saviesa popular. L’odi em va resultar necessari per a suportar el fet d’haver de viure entre cafres amb poder per a destruir-me o, si més no, per a fer-me mal. Deslliurat d’aquella tortura, la cremor interna que em provocaven els militars espanyols d’aleshores se’m va diluir en una mena de desdeny que encara em ve, de tant en tant, quan passe prop d’una caserna o els veig a la televisió fent la mona amb les seues parades i maniobres. Odiar cansa i desfigura el rostre. Al poc d’acabar la mili, em percebia més bell i tot.
