19 de setembre de 2021
0 comentaris

Tornar a la música

Irònicament despenjat de les misèries de la política de palau i passadissos, sense un bri de melancolia, he tornat al temps de la música. He fet La dansa d’un temps nou, he gaudit escoltant el silenci, he comprès Bill Evans quan deia que preferia tocar sense públic.

 

Deia el poeta Auden que la música és el millor mitjà que tenim per pair el temps. Revise l’agenda del meu web i comprove el llarg parèntesi que després de T’estimo tant. Sonets de Shakespeare em  vaig quedar sense música, sense fer-ne, sense tocar-ne. Fou un temps de molts esforços. Primer, molt aspre i socarrimant contra la desfeta que el PP ens havia provocat al País Valencià; després, eufòric i esperançat quan els vam traure de les principals institucions, esperances que, en el cas de la radio i la televisió públiques, en el projecte de construir una potent i atractiva plataforma multimèdia, interactiva i en xarxa, òbviament en valencià que és la nostra manera de ser universals i no provincians, i enxarxada/connectada a les plataformes públiques del domini lingüístic català, només m’ha dut una profunda decepció, a tornar a pensar que, almenys en l’àmbit de la comunicació pública independent i al servei de la ciutadania, continuem sense alçar un gat pel “rabo”. Sort que tenim Vilaweb i uns pocs altres mitjans digitals, com ara, La Veu del País Valencià.

Irònicament despenjat de les misèries de la política de palau i passadissos, sense un bri de melancolia, he tornat al temps de la música. He fet La dansa d’un temps nou, he gaudit escoltant el silenci, he comprès Bill Evans quan deia que preferia tocar sense públic. Les hores plàcides a l’estudi de gravació sense que ningú ens destorbés, la benaurada ‘pandèmia’ que va callar per un temps la fressa d’una societat embogida, la pau d’abraçar la guitarra, d’acaronar el teclat. Tot ha tornat com una benedicció de l’esperit, perquè la música, com deia Cioran, és una il·lusió que compensa de tota la resta.

Cada dia em reafirme més en el que vaig escriure per presentar La dansa d’un temps nou: en temps de pandèmia moral, cal mantenir l’esperança que es va obrir en el passat per encarar-nos a l’abisme del present. Només trobarem un bri de redempció en l’estima, l’empatia i la bellesa de l’art.

Amb la companyia del versos de Maria-Mercè Marçal, Anna Montero i Txema Martínez hem preparat un recull de dotze cançons que també inclou versions/relectures de poemes i cançons de Salvador Espriu amb Raimon, Nâzim Hikmet amb Pete SeegerManel Marí amb Toti SolerWoody Guthrie amb Jeff TweedyOvidi Montllor i John Lennon. Tot molt ben presentat i embolcallat pel dissenyador Cèsar Amiguet que va fer un treball bellíssim.

Vivim un temps terrible en què la crisi civilitzatòria —ecològica, sanitària, econòmica i social—, la crisi de crisis, ens aboca a l’egoisme cínic o a la desesperació. Però també podem aferrar-nos a viure en la resistència a la barbàrie i la dignitat personal com una nova forma de felicitat i d’alegria. Res millor que la companyia dels grans mestres per a completar la banda sonora del temps que ens ha tocat de viure. L’escriptora i periodista Núria Cadenes em va fer una magnífica entrevista en què em va traure un grapat de les idees que fonamenten aquest treball. La podeu llegir ací.

I com que convé anar a poc a poc i la maleïda pandèmia no ens l’acabem d’espolsar de damunt, ara, quan ja està produït i llançat el disc, comencem els assajos, fem algun bolo en trio per anar rodant les parts essencials i seguim preparant la banda. Prompte presentarem la incorporació de tres excel·lents dones instrumentistes al grup de directe; a la bateria, el baix i la guitarra.

I com que açò és un no parar i hem rebut una ajuda de l’Institut Valencià de Cultura per a l’enregistrament de la Cantata de València -un altre projecte que vaig parir mentre la pandèmia ens tenia quiets a casa i desenganxats, que no desconnectats, de les persones estimades-, ara toca enregistrar-ne la música. Al llibre, que presentàrem a desembre del 2020, va ser un goig comptar amb el pròleg de la poeta Àngels Gregori i el suport i la col·laboració d’una bona colla de poetes: Vicent Alonso, Maria Josep Escrivà, Maria Fullana, Isabel García Canet, Marc Granell, Salvador Jàfer, Txema Martínez, Jaume Pérez Montaner, Enric Sória i Francesc Viadel. També, amb l’escriptor Francesc Pérez Moragón. Ara, amb el llibre publicat per l’editorial Vincle i la música feta, és el moment d’enregistrar la Cantata. Torne al gaudi del treball solitari d’orquestració, d’estudi de gravació, d’escoltar, revisar, millorar, refusar, tornar a provar. Al gaudi de compartir-ho amb els instrumentistes, amb l’enginyer de so. Sempre, quan acabe un disc se m’ha acabat el goig més intens i ve la part més àrida de la fabricació i la promoció. Sort que després venen els concerts i amb la banda i el públic se’m passa el desfici.

Tinc ganes de provocar emocions.

Ciutat estimada, ciutat de la vergonya, València devastada, ciutat bagassa dels dies insòlits, ciutat fantasma, amor impossible, mala puta ciutat meua, ciutat ferida, ciutat bombardejada, mare dolguda, tot això i més dedica Xambó a València.

Així va quedar escrit a la contracoberta.

Feia temps que no escrivia en aquest bloc i  m’abellia contar-vos que torne a la música amb moltes ganes i mentre el cos m’ho permeta. També, que no em deixe l’activisme ciutadà en un país maltractat, d’una llengua i cultura minoritzades, dins d’un Estat autoritari, en un planeta que se n’anirà a fer la mà amb tots nosaltres per davant si no hi posem remei.

Doncs això, que volia dir-vos-ho i confie que continuaré contant-vos les novetats artístiques i de crítica social i cultural en què m’implique.

Abraçades i a reveure.

Rafa Xambó

LA VAGA DE RTVV
16.03.2012 | 8.26
A General
Massacre a RTVV
09.02.2013 | 2.02
A General

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.