El passat dimecres 26 de novembre vam realitzar el tercer  Berenar- debat  organitzat pel “Fòrum Narcís Monturiol”, al Bar- restaurant del Museu Marítim de Barcelona.

Els ponents eren:

      – Carme- Laura  Gil , (Llicenciada en Filologia Clàssica, Catedràtica de Llatí de l’Institut “Joan Maragall de BCN, professora de la UAB i de la UB ; ha estat Consellera d’ Educació de la Generalitat de Catalunya des del novembre de 1999 al desembre de 2003)

      –  Lluís Cabrera,músic,  fundador del “ Taller de Músics” i President dels “Altres  Andalusos”.

L’Esteve Canet va fer la presentació dels ponents introduint les següents reflexions:

Quan el grup impulsor va decidir debatre la situació de la llengua, vam concloure que el debat no havia de ser immersió a l’escola sí o no. Aquesta opció representa gairebé   postura unànime dins  la societat catalana .

Si analitzem  la proclama d’en Màrius Serra durant la Diada- que,per cert, va  justificar la seva absència atès que est trobava  a Madrid – durant la Diada en sentit estricte, caldria que ens preguntéssim: de quines armes disposem?

Gaudim dels poders tradicionals  (el legislatiu, el judicial i el polític o executiu) per defensar-la i  promoure? o més aviat  ens juguen a la contra?

En aquest sentit es convida als ponents  a valorar :

–     la cada vegada més consolidada concepció que el castellà és la llengua comuna d’Espanya. Aquest concepte no té cap substrat legislatiu o normatiu que l’empari (si més no a la Constitució)

–          el procés ja finalitzat i força consolidat assolit d’anomenar la llengua castellana com a espanyol de forma general  i gairebé acceptada per tothom.

 Finalment l’Esteve introdueix una  consideració personal. La creença  que avui  el català sobreviu per dues raons fonamentals:

–      la immersió lingüística a l’escola, posada en pràctica durant els darrers  trenta anys

–      la preeminència d’ús com a llengua vehicular en  les institucions públiques catalanes de l’Administració (Generalitat, ajuntaments, diputacions…)

 El plantejament de la Carme- Laura Gil,

De bell antuvi va comentar que les preguntes i dubtes de l’Esteve tenien prou contingut per discutir- les durant dos o tres berenars més.

Va centrar la seva intervenció a partir de quatre  reflexions:

La seva infantesa  a la post- guerra, on va aprendre a estimar la seva llengua  i va anar  comprenent que era el tret fonamental de la seva identitat  personal i col:lectiva del seu país. Aquesta referència de la seva infantesa va ser reforçada  al llarg del posterior debat per les mateixes vivències de tots els assistents, també d’alguns que  van nèixer als anys 60 i 80 del mateix segle XX

La  reivindicació del paper del primer govern Pujol (1980-1984) en la normalització lingüística de Catalunya , tot i alguns intents de lerrouxisme fracassats social i políticament.

Va afirmar amb rotunditat que una Catalunya amb estat tindria eines legals i jurídiques que ajudarien a  l’hegemonia lingüística del català. Al llarg del debat algunes intervencions van reforçar la seva tesi i ningú si va manifestar en contra.

Va argumentar que el català té una bona salut, en el context global que ens movem. I va afirmar que el problema de la nostra llengua és polític i de cap altra mena. Aquesta afirmació va tenir el consens explícit de les 15 persones assistents.

El d’en Lluís Cabrera

Tot i recordant el seu origen andalús  va posar de manifest el seu acord amb gran part de la intervenció anterior. Va esmentar que el català pot avançar a partir de la seducció;  però si caminem per Singuerlin (St Coloma de Gramanet) o per Sant Cosme ( el Prat de Llobregat) la seducció es fa  difícil, la gent que per edat ja van ser escolaritzats  en català parlen al bar, al futbol, i  a la discoteca en la seva llengua materna: el castellà.

Va fer una anàlisi rigorosa  i força  dura de les subvencions  atorgades  pels successius governs de C i U i del Tripartit  a les entitats andaluses que ell coneix bé. En aquest tema, creu que s’ha fomentat el populisme, el  “folklorisme “ no pas el Flamenc ni la riquesa musical i cultural  de l’ Àl- Andalus.

Tant ell com la Carme coincideixen  en què els intents de lerrouxisme han fracassat.

Debat obert

En Lluís Godé  va moderar el debat , amb  més de 20 intervencions, de les quals en citarem algunes,. D’altres que no es recullen van anar en  la línia del moderador i dels ponents.

En Joan LLucva explicar la seva experiència  vital a la seva infància a la Mallorca  de finals del 50, on va aprendre a estimar el català. També va recordar l’extraordinari paper que va jugar el PSU de Catalunya, en la integració de la immigració  i en la defensa i la potenciació del català .

Aquesta darrera afirmació va ser recollida per la Carme- Laura  i  reforçada amb una intervenció d’en Cabrera, que  va fer esment de la  contribució de les  Comissions Obreres en el mateix sentit.

En Jordi Salat va recordar que la burgesia catalana als anys 40 i 50, parlava majoritàriament  en castellà i educava als seus fills en aquest idioma. La seva tesi és que als anys 60 la pràctica de parlar en català es va estendre entre els sectors  benestants  a causa  de què  la immigració va empobrir el llenguatge castellà i per tant  va fer més seductor el català entre la burgesia. La Carme- Laura va valorar la intervenció però va estar-hi parcialment en desacord.

En Roger Lloret va insistir en el valor de l’educació a casa i a l’escola en un escenari mediàtic dominat per el  castellà  i l’anglès .

El seu fill Roger  va ser molt didàctic quan va explicar que ell,  si pot usa només el català i l’anglès.

En  Pere M. Comas va tocar un tema cabdal: Assistim a una espanyolització a Catalunya a partir de la força darrerament assolida i que  abans mai havia tingut el PP.  Va alertar: que malgrat que no existeix pràcticament el lerrouxisme  la presència del PP a les Institucions és preocupant pel català.  A partir d’aquí es va obrir un debat a moltes bandes, de caire  més polític on es va fer palès  per la majoria i sobretot pel Quim Pérez  l’obertura al PP per part de CiU. La Carme- Laura legítimament no hi va estar d’acord. Tothom va constatar  a més la seva preocupació pel trist paper que està jugant el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) en aquest i d’altres afers.

En Josep Maria Torres  va recordar el paper de l’Escola i particularment el de les antigues escoles del CEPEC en la normalització lingüística.

En Lluís Filella amb el suport  posterior de la Teresa Galceran , va explicar que molts mestres utilitzen el català a l’aula sense problemes, però que  desprès, a les reunions de professors parlen en castellà. La Teresa va afegir que això també passa a la Universitat. És un fet a tenir en compte, tot i que algú va apuntar que pot canviar en un parell de generacions. Entenem que molts d’aquests professors , d’edats entre els 30 i l 40 anys ,coneixen el català i el dominen, però són de llengua materna castellana.

Anteriorment en LLuc, la Carme-Laura i en Salat van explicar que mai no havien tingut problemes per parlar en català en l’àmbit lingüístic dels Països Catalans

Finalment la Montserrat Artal va posar de manifest la importància que el coneixement lingüístic del pacients té per als  logopedes.

En total  la discussió va durar dues hores llargues. I vam participar-hi les següents persones

 Montserrat ARTAL, logopeda

Esteve CANET,“Fòrum Narcís Monturiol”

Lluís CABRERA , ponent

Pere M. COMAS, Gestor cultural, llicenciat en Història

Lluís FILELLA, sindicalista, sectorial ensenyament de les CCOO de Catalunya

Xavier FUSTÉ,“Fòrum Narcís Monturiol”,

Teresa GALZERAN , Química, Facultat de Ciències Químiques, UB

Carme- Laura GIL, ponent

Lluís GODÉ, “Fòrum Narcís Monturiol”

Joan LLUC,“Fòrum Narcís Monturiol”

Roger LLORET fill , estudiant

Roger LLORET, químic

Quim PÉREZ ,“Fòrum Narcís Monturiol”

Jordi SALAT, “Fòrum Narcís Monturiol”

Josep Mª TORRES, químic

Barcelona  28 d’octubre de 2011

Esteve ,  Jordi , Lluís  i  Xavier ( Fòrum NARCÍS MONTURIOL)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!