Ponent convidat: Joan Botella i Corral
Catedràtic del Departament de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona
Joan Botella comença la seva presentació comentant que ha estat observant que darrerament s’estan desenvolupant penyes o grups d’opinió com el nostre, arreu. Constitueixen un teixit inconnex però que està en fase creixent i ho valora molt positivament.
Respecte a les eleccions del passat 20 de novembre, ens assegura que els resultats són bastant excepcionals. En aquest sentit, diu que Espanya (segons totes les anàlisis polítiques) sempre s’ha mostrat com un país majoritàriament d’esquerres, on no és fàcil que la dreta guanyi amb majoria absoluta. Cal emmarcar, doncs, la victòria aclaparadora del PP com un fet meritori i més aviat excepcional. I que no s’explica només per la davallada del vot al PSOE [el PP guanya ~550 000 vots s/10 000 000 (~5,5%) i el PSOE en perd gairebé 4 500 000 s/11 000 000 (~ 38%)!!].
Cal tenir en compte que, a diferència de la pràctica totalitat de països europeus, a Espanya no hi ha cap partit significatiu que es trobi a la dreta del PP. D’alguna manera es podria dir que el PP els n’ha impedit el creixement. Això vol dir que dins el partit hi ha una gran heterogeneïtat ideològica, que inclou des de sectors de l’extrema dreta a altres que podrien situar-se a l’esquerra d’alguna de les línies tradicionals que separen dreta i esquerra. Molts sectors del PP però, mantenen posicions netament dretanes.
La desfeta dels socialistes té diferents lectures per Espanya i per Catalunya. El PSOE cau per una crisi de govern, que s’inicia a partir del gir en rodó que va haver de fer el maig del 2010. En canvi, l’enfonsament del PSC no prové d’aquella situació sinó que ve de força més enrere; de les diferències entre el partit i la societat. Van anar decebent de la gent de manera progressiva quan ho tenien tot de cara. Això explicaria perquè, per exemple, a Barcelona ciutat el PSC ha anat caient a la meitat en cadascuna de les darreres cites electorals (caiguda exponencial). Una raó d’aquesta decepció rau en el fet que han deixat de ser una referència de l’esquerra i han confós la promoció de l’estat del benestar amb simples mecanismes clientelars. Per altra banda, els manuals i documents acadèmics sobre comportament electoral, mostren que es guanyen vots quan els partits tendeixen al centre polític i, precisament aquesta és la recepta que ha seguit el PSC – així li ha anat! La dreta, en canvi, no ha fet cas de la recepta i s’ha mantingut al seu lloc, aplicant però remeis cosmètics que li donen un toc de modernitat. Curiosament, a Andalusia, per exemple, avui dia dins de les classes populars, l’estil del PSOE es considera antiquat i decadent, mentre que els del PP són els “modernos”.
Joan Botella prossegueix amb l’anàlisi de la resta de partits. Assegura que tots són necessàriament minoritaris a causa del sistema electoral, pensat per perjudicar-los. I més, amb les darreres modificacions de la Llei electoral, que obliga a un elevat percentatge de signatures de suport, amb tota la paperassa corresponent. De fet, ens comenta, que Espanya és l’únic estat europeu on el nombre de partits que es presenten a les eleccions ha anat disminuint enlloc d’augmentar.
Sobre IU, indica que ha augmentat espectacularment en les darreres eleccions respecte les conteses anteriors [més de 700 000 vots s/~1 000 000 (73%)]. IU ha crescut força a tot Espanya en general, malgrat que a Madrid el creixement ha estat més moderat. La dinàmica d’IU està basada en els dos tipus d’electors que actualment té. D’una banda comprèn un sector de professionals, intel·lectuals, professors, funcionaris, etc, amb una ideologia marcada i clarament d’esquerres, i de l’altra, sindicalistes de base que identifiquen els components de la coalició com els partits “de classe”.
A continuació, en Joan passa llista d’alguns fracassos no previstos inicialment que potser són víctimes del vot útil dins el context del sistema electoral vigent:
Cita EQUO, que descriu com a experiment que només recull 100 000 vots propis (excloent-ne els de Compromís). De l’altra, trobem PxC, que ha passat pràcticament tot el seu vot a CiU – cosa que explicaria alguns dels “sorprenents” missatges subliminals d’en Duran al llarg de la campanya.
Per acabar amb l’anàlisi electoral, ens fa una breu avaluació dels resultats dels partits o coalicions nacionalistes. Per començar, el més majoritari és UpD. On ha obtingut més bons resultats ha estat a Madrid i València. En el primer cas com a partit nacionalista espanyol, igualitari i centralitzador segons el model republicà francès, mentre que a València recull el vot dels qui no s’identifiquen amb el PP però se senten profundament espanyols.
Segueix per CiU, que ha crescut essencialment per la davallada del PSC i l’abstenció, a més d’haver recollit el vot de la dreta més extrema que no se sent representada pel PP a causa de la seva espanyolitat.
Un fenomen interessant a valorar és el d’Amaiur al País Basc (aquí comenta de passada la notícia, de fa poques hores, en què s’ha abstingut en l’investidura mentre que CiU hi ha votat en contra). Essencialment aquesta coalició ha extret vots de l’anomenada esquerra abertzale, com a opció útil, i, sobretot, del PNB, que no s’ha recuperat de la pèrdua del govern que va patir en les darreres eleccions basques. Aquest tema el recuperarem en el següent punt quan parlarem de l’impacte de les desfetes sobre el futur dels partits.
A continuació, i abans d’obrir el debat, en Joan ens parla breument del futur. Cap on anem?
En aquest punt, diu que cal tenir en compte la situació actual i la posició del PP, que no deixa de ser un partit molt heterogeni. Això fa preveure que no li serà fàcil posar en marxa una política ferma i pot presentar certes incoherències fins al punt que és possible que en algun aspecte avanci l’anterior govern per l’esquerra. També pot trobar-se amb fortes tensions internes per part de diversos sectors amb poder dins el partit.
El PSOE, per altra banda, ha perdut en totes les direccions possibles de l’espai polític. Això significa que li serà molt difícil recompondre’s ja que no té cap línia mestra cap on tirar. Ho té realment difícil atès que no li queden referències pròpies que permetin aglutinar esforços en alguna direcció. Li espera una llarga travessia pel desert.
El PSC, a part dels problemes heretats del PSOE, té el problema d’aïllament de la societat, que li ha anat fent perdre de manera progressiva al llarg dels darrers anys. No sembla de moment que estigui en condicions de reaccionar i, com el PSOE li serà difícil aixecar el cap.
A partir d’aquí, s’obre el debat entre els assistents.
Joan Lluc pregunta a quines classes socials representa el PSOE.
Joan Botella respon que en bona part, a persones al voltant dels 30 anys amb certes inquietuds professionals i socials.
Joan Lluc segueix comentant que el PSC defensa Espanya, no Catalunya. Considera que per nacionalisme espanyol ja hi ha UpD, a més del PP. Parla del País Valencià i el PSPV com a exemple del que li pot passar al PSC. També valora els resultats positius de Compromís.
Carme Corominas comenta que el maig de 2010 el PSOE va signar la seva sentència. A partir d’aquell moment, per fer la política que deien que s’havia de fer (clarament de dretes), la gent prefereix el model original a la còpia.
Joan Botella respon que la situació podria ser semblant a la de l’entrada a l’OTAN el 1986. Llavors però, Felipe González va convèncer als seus que no podia fer-se d’una altra manera. El 2010 en canvi, es va entendre com una claudicació i no ningú no va convèncer la base social que potencialment li donava suport. També comenta que el PSOE/PSC cada cop té menys suport institucional; diaris, emissores i els pocs que encara li podrien donar algun suport tenen un futur magre (Público).
Esteve Canet comenta que ens trobem en un cas d’estat en crisi. Cita la crisi financera que ens afecta a tots (amb les mesures neoliberals que s’apliquen), el moviment del 15 de maig que encara no té resposta política, i parla de les realitats nacionals del País Basc i Catalunya, com a assumptes de primer ordre que l’Estat no serà capaç d’afrontar. Pregunta, davant d’aquest panorama, quina expressió política pot tenir la societat catalana per aconseguir la independència.
Joan Botella explica com se’ns veu actualment per Europa. Diu que la percepció ha canviat substancialment en els darrers anys, i ara sovint ens posen en la mateixa categoria que la Lliga Nord de Itàlia. Joan Lluc mostra la seva disconformitat sobre aquesta apreciació.
Gabriel Borràs demana l’anàlisi sobre els resultats electorals d’ERC. També es pregunta si CIU vol la independència i, en tot cas, com es pot forçar CIU a jugar-hi.
Joan Botella respon indicant que ha deixat el tema ERC expressament fora de l’anàlisi inicial per poder-lo argumentar al llarg del debat. Creu que ERC ha tingut uns resultats prou raonables si comptem amb la desfeta que va patir en les darreres eleccions catalanes. Naturalment, si es compara amb les anteriors eleccions espanyoles, la davallada és forta, fruit de la pròpia dinàmica suïcida que periòdicament segueix el partit i la disgregació del vot independentista. No obstant, la renovació dels dirigents a darrera hora els ha permès sortir-se’n i invertir la tendència.
Joan Lluc parla de la seva darrera visita professional a la Xina i en comenta aspectes positius del seu funcionament. Joan Botella no hi està gens d’acord i esmenta les màfies xineses i la manca de drets sindicals en aquell estat. S’inicia aleshores un debat a l’entorn del tema que el moderador, Jordi Salat, ha d’interrompre tot comentant que malgrat ser un tema molt interessant, no és l’objectiu del berenar, i proposa programar un debat sobre la Xina per un proper berenar.
Josep Maria Torres fa una reflexió sobre la consciència col·lectiva del fet nacional que es va despertar a Catalunya arran de la sentència del Tribunal Constitucional, però que no s’ha concretat en les darreres conteses electorals. Sembla com si la crisi econòmica hagués fet passar la butxaca per davant.
Segueixen les opinions: la crisi econòmica genera disgregació. Carme Corominas i Lluís Godé comenten que, a més, genera desencís en el jovent. És un campi qui pugui! No obstant, posa les coses a lloc, recordant-nos que existeix una esquerra social i uns polítics de dreta i centre-esquerra que segueixen polítiques neoliberals. Algú diu que s’acabarà el dèficit quan no hi hagi sector públic, cosa que equival a la política neoliberal iniciada per Margaret Tatcher al Regne Unit als inicis dels 80.
Joan Lluc comenta que ERC s’havia deslegitimat i estava en procés de fragmentació, especialment en la darrera etapa del Tripartit. Després de 7 anys en el govern, no van aprofitar cap dels que hi havia i posen en Bosch al capdavant (un personatge de fora de l’aparell, que fins ara havia treballat en temes d’art contemporani)
Joan Botella comenta que CiU està caient a mans d’ideòlegs que venen de l’IESE (OPVS DEI).
Lluís Godé comenta que a Europa mana realment el duet Merkel+Sarkozy. També pregunta si els indignats van tenir transcendència.
Xavier Fusté pregunta quin sentit li veu al futur d’ICV. I si és possible anar cap a la creació d’una veritable esquerra nacional.
Joan Botella respon que malauradament no li veu gaire futur a ICV i, en canvi, sí que veu possible la creació ex novo d’una esquerra nacional. També diu que CiU no ens portarà cap a la independència ni a millors quotes d’autogovern.
D’acord amb l’Esteve Canet, Joan Botella comenta que el 15M va ser massiu amb suport de força gent però al marge dels temes nacionals, i que malgrat tot no va tenir transcendència electoral ni va causar cap comportament crític dins els partits.
Joan Lluc comenta que l’esquerra nacional ha de jugar en un camp molt més gran i actualment ICV “semblen espanyols” No juguen a primera divisió. … Cal ser més seriós i creïble per sortir a la portada de l’Economist…
Jordi Salat FNM
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!