Fòrum Narcís Monturiol

He estat convidat a explicar un conte de Reis, en el marc de les festes nadalenques, a la plaça de Sant Jaume. Amb un fons de pessebre vivent, dissenyat amb figures ben disfressades. Fa de mare de Déu, Angela Merkel; Nicolàs Sarkozy, de Sant Josep; de Nen Jesús, la ‘duquesa de Alba’. (Els d’atrezzo i/o vestuari i/o maquillatge s’han d’esforçar per dissimular l’atracció femenina de la ‘Duquesa’, que ha de semblar un Nen Jesús). Dirigeix el Cor dels Àngels Ingràvids la soprano Montserrat Caballé, acompanyada per querubins, mai per sota del seu pes. La cançó nadalenca que van cantant és el ‘Fum, fum, fum’, d’una banda, i aquella que fa: ‘Banqueros venid, banqueros llegad a adorar al Euro que ha nacido ya’. Cada dues Nadales, ‘Els Segadors’, moment en què, a una banda i a l’altra de la plaça de Sant Jaume, surten als balcons respectius l’honorable Xavier Trías i el molt honorable Artur Mas.

Per evitar protestes, el també honorable Felip Puig, de la nissaga de ‘Can Felip’, porta una falç   –poc esmolada, però, oscada i tot–   amb la qual clava garrotada als assistents cada cop que és interpretat l’himne de Catalunya i quan l’evanescent Caballé crida. ‘Bon cop de falç!’ Per evitar aldarulls, els Mossos d’Esquadra han emmanillat tots els assistents i els han posat un esparadrap als llavis. I és en aquest marc excepcional en què vaig haver d’explicar el conte d’encàrrec, amb missatges i consignes d’encàrrec, i prèviament censurat pel Delegat del Govern a Catalunya. M’hi poso:

“Me’ls vaig trobar ahir a la Nit, al barri de la Bordeta. I em van convidar a pujar en el cotxe que acabaven de pispar per dur-me fins a les afores de ciutat, no gaire lluny d’on va tenir lloc, un 2004, aquell engrescador ‘Fòrum de les Cultures’. Estaven reunits a tocar d’una barraca que els feia de taverna. El meu amic feia anys que vivia entre els sense-sostre. Havia estat, molts anys, exercint de secretari d’organització en un partit polític… Però l’excés de reunions i de consignes li havien cremat la sang i capgirat el cervell. La mala vida l’havia refet. Com que no tenia papers, perquè se’ls havia jugat en una timba clandestina, els agents de l’Ordre Públic havien pensat que era búlgar, perquè sempre parlava en català, i el van ficar en el Centre d’Internament de la Verneda. Es va fugar la nit de Nadal, amb l’ajut d’un poli a qui facilitava el consum regular de substàncies considerades tòxiques. I, aquella nit, tenia festa. Com que era la Nit de Reis, van convidar tres camells, dels que tenen jepa i no han d’anar a l’escola, i tres camells dels altres, que, aquella nit, els regalaven la mercaderia. El meu amic havia fet cursos de tastavins, quan es va adonar que els seus dirigents polítics, com que eren molt d’esquerres, eren molt sibarites, a l’hora de menjar, i, sobretot, a l’hora de beure. Un distribuïdor de vins, a qui havien tancat la botiga perquè  servia de tapadora per a d’altres negocis, els va portar dotze caixes de vins selectes.

Quan ja era de nit, i els agents de l’ordre tenien prou feina per vigilar els falsos reis  –amb l’excusa de portar regals als infants rebien els regals de les pobres mares, soles-soletes, perquè els marits llurs havien de preparar un Congrés per mirar de recuperar el prestigi electoral perdut–, es van posar a cantar:

                                                Pero mira cómo beben

                                                los peces en el río;

                                                pero mira cómo beben

                                                al ver a Dios nacido.

                                                Y beben y beben y vuelven a beber,

                                                los peces en el río

                                                por ver a Dios nacer…

Sempre la mateixa nadala. Quan l’acabaven, apa, vinga!, era l’hora dels brindis, i de les rialles… I com bevien, i com i com bevien…! Tant que potser aquí va començar el final d’aquella nit màgica:

                                                                    … quan els camells-camells, que havien fugit del Zoo perquè estaven fins als ous de les criatures que els feien gracietes, van començar a llepar tots els congregats amb llengües humides, esmolades, portadores de molta sensualitat emmagatzemada. I allò va multiplicar la gresca, i la gresca va atraure molts dels habitants del barri veí de ‘La Mina’…, i gràcies als mòbils va néixer la llegenda urbana que el món, l’any que començava, seria el dels penjats… que es convertirien en ‘penjadors’ dels que es crien els Amos del Món.

Va ser allà, en efecte, on va néixer la ciutat que convertia els protocols en farina…

Em van fer callar. Les autoritats van cridar jutges d’urgència per poder-me condemnar d’urgència a un exili d’urgència en nom dels principis intocables de la Pàtria… I és per això que us conto, el que estic contant, des d’una ciutat presumida i caduca: se li veu el llautó quan es creu senyora; els bisbes la magregen; els alts funcionaris l’han convertit en fòssil. ¿Que si em sento decebut? I ara!  No hi ha res tan fràgil com la tropa d’aduladors del poder. I, amb l’ajut dels camells i de la Internacional dels Penjats, ens ho passem de conya: aviat, la nostra, serà la Terra Promesa… mentre que vosaltres, amics, menjareu sopa d’Artur i d’Albiol i de bisbes i de monges i de predicadors que us aniran dient: “Som la terra més ufana sota la capa del sol”, mentre que us van retallant la pólvora, l’enginy, la mala llet que ens feia vius. Ho sento, germans! Sereu els morts més untats d’himnes. I ni beureu cava… per estalviar. Bon 2012!

                                                    El Nani

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!