No tinc això que anomenen Twitter, ni Bloq/ Block/ Bloc, ni, des de fa anys, columna periòdica als diaris. Ni tampoc cap trona parroquial ni cap tribuna política. És a dir: comento tot allò que passa, quan em sobta o em desassossega o em provoca interrogants que m’inquieten, o bé als bars o bé a casa. O bé a la Post Data d’alguna missiva. El fet de viure, des de fa quinze anys, a Madrid –lluny, per tant, dels meus orígens i/o d’un grapat de persones amb qui et relaciones per badar o divagar a l’entorn de tot i de tothom, per neguit o per tafaneria–, fa que tendeixis a no comentar en veu alta (fora del circuit familiar limitadíssim, d’una banda, i dels col.lectius relacionats amb ‘promocions culturals’ i defensa de Drets Humans) allò que et sobta.
Tot això per dir que avui em poso a escriure aquesta carta oberta per dir amb veu alta que, de segons quines coses que passen al meu país, n’estic ben bé fins als… (s’accepta substantiu, d’acord amb la sensibilitat de qui llegeixi aquest paperot). Com que sóc, en termes editorials, un llibre descatalogat, visc conscient que de tot plegat sé, sense contrastar-ho amb cap persona experta, el que diuen els diaris i/o els comentaris de la ràdio, de la tele, o dels diaris digitals que m’arriben. Doncs bé: ‘això no guixa!’ O com deia Pere Quart, fent seva la pretesa veu de la ‘vaca de la mala llet’: “Prou, s’ha acabat! Aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta!”. Em quedo amb una doble pregunta: La primera: ‘I tot això, per què?’ I la segona: ‘I tot això, cap a on ens duu?’ O més senzillament: ‘Què ha passat? ¿Què està passant? ¿Què ens passarà?’ O sigui: passat, present, futur (hipotètic).
Em sento identificat amb una ‘Declaració conjunta contra la repressió i a favor de la República Catalana’, a la qual m’adhereixo i que comença així:
‘Des dels temps de la Dictadura franquista, la societat catalana no havia viscut una situació com la d’ara, marcada per mesures polítiques, judicials i econòmiques de caràcter autoritari. Les institucions, les entitats i els col.lectius sotasignants denuncien la repressió que exerceix l’Estat espanyol sobre la societat i la cultura catalanes en forma de persecució policial, empresonaments i exilis injustos, censura i manipulació dels mitjans, usurpació de les institucions catalanes, cop d’Estat amb l’aplicació del 155, fiscalització econòmica, guerra bruta dels aparells de l’Estat, intimidació a persones, col.lectius i empreses…’
M’hi poso, tot començant per la cloenda i/o el judici sumaríssim: tot plegat és d’un sarcasme de molt gruix que viola el sentit que atorgàvem, si més no en teoria, a la justícia, a la política, a la convivència i a l’ombra de seny amb què encara comptàvem, si més no com a hipòtesi de treball. I com que fa temps que sentíem l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 –una ‘troballa’ dels venerats pares de la Constitució!– és bo recordar-ne lletra i música, atès que la seva aplicació ha estat aprovada per partits polítics com ara PP, C’s i PSC-PSOE.
Article 155.
Ú. Si una Comunitat Autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposaven, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment desatès fet al President de la Comunitat Autònoma, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.
Dos. Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.
(Contra els que elogien, sense escletxes, l’exemplaritat de la Transició Política, que ens va retornar la Monarquia, la connivència amb situacions com les dels crims del GAL, les lleis Wert contra la tradició d’Escola a Catalunya, i un llarg etcètera, és bo rellegir sense rancúnies, però amb uns grams d’honestedat, la modèlica ‘legislació vigent’).
Els savis de tota la vida, alguns dels quals no sabien ni llegir ni escriure, ens deien que no tot s’hi val. I que si t’ofereixen un ou o una fruita mengívola, i et donàvem un roc brut, emmerdat, és que de tu se’n fotien: és a dir, et feien trampa. I et volien mal. Al capdavall, l’eina bàsica del mentider és pervertir les paraules, empastifar-les, violar-ne el sentit. La llegenda bíblica de la torre de Babel és alliçonadora: si enverines les paraules, n’extorsiones el sentit (i/o significat), pots enderrocar-ho tot. I és per això que goso ficar cullerada, ni que sigui a distància, en el debat
Començo per al gran escàndol dels ‘presos polítics’, que els que estan a sou del govern o en són corifeus en nòmina, rectifiquen, tot renyant-nos: “no son presos políticos sino políticos encarcelados”. (Ni Witgenstein hauria sabut com traduir l’expressió!). Prefereixo el text, clar i català, del Grup d’Estudis polítics, presidit pel jurista Pau Miserachs, quan explica per què exigeix ‘la despenalització de les accions penals per motivacions polítiques’:
“Mantenir privats de llibertats diputats elegits democràticament, impedint-los l’exercici dels seus drets polítics, és una situació que pugna amb les consideracions més recents del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, per la qual cosa demanem l’alliberament dels polítics catalans empresonats”.
L’Informe a què em refereixo parla també de les ingerències del govern central sobre, per exemple, la idoneïat dels candidats que el Parlament català proposa i, novament, a favor de l’alliberament dels polítics catalans empresonats.
(Aprofito el punt i a part per recordar els dies en què l’ex-ministre José Barrionuevo, sentenciat com l’acusat màxim dels crims del GAL, en la seva pretesa lluita contra ETA –i que va provocar tants crims gairebé ‘impunes’ i tantes víctimes mortals– va ser a la presó no gaire més de 106 dies. ¿Quants dies porten empresonats els dirigents catalans acusats d’estimular una elecció, amb elements potser ‘ reglamentàriament il.legals’, sobre el futur de les estructures de govern a Catalunya? ¿Tan poc interessa als organismes de la Justícia a Espanya la mort provocada contra ciutadans innocents? ).
La pregunta és òbvia: ¿qui és qui, més enllà i més ençà de les sigles que diu que representa, la ‘persona’ política que dóna suport a aquesta ‘nova guerra’ contra Catalunya? ¿I com justifica el seu capteniment, per cert: de greus conseqüències polítiques? ¿Qui és qui en l’anomenat ‘bloc antisoberanista’ al Patament català? ¿I, amb quins arguments? Vaig assistir, a Madrid, en un dels hotels més pretesament nobles de la ‘Villa y Corte’, a la conferència de la meva amiga Muriel Casals, q.e.p.d. Goso demanar a la gent d’Òmnium que reprodueixin aquella conferència, en el seu castellà original, perquè és un text clarivident, pedagògic i no gens emfàtic.
És important reconèixer l’esforç que han fet, catalans i no catalans –em vénen al cap noms de gent amiga com Suso de Toro o Javier Pérez Royo–, per explicar el sentit de les propostes catalanes, altrament tan assenyades. He assistit, a Madrid, a les dels honorables i molt honorables Artur Mas, Carles Puigdemont, Raül Romeva, Carles Campuzano, Ferran Mascarell et allii. Si han demostrat tothora que saben idiomes, i un dels que empren amb força correcció és el castellà, també han demostrat, amb una sintaxi culta però no pedant, que saben què han de dir i que no amaguen cap dels desigs d’una part de la col.lectivitat que representen. Afegeixo el nom de Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya, amb un text jurídicament impecable. És a dir: cap dels defensors de les ‘raons dels moviments catalans dels darrers anys’ s’ha arronsat, ni tampoc ha fet ús de dobles llenguatges críptics per explicar les raons –arrencades de la història, sí, però reinterpretades des l’avui més polèmic– d’allò que pretenen per al futur de la nació catalana.
Quan miro de confrontar tot aquest ‘cos de doctrina’, que compta amb el suport de percentatges no gens negligibles de la ciutadania catalana, amb els ‘guerrileros del Delenda est Catalonia’, em cau la cara de vergonya. I més quan comproves que allò del David-Goliat, si ho apliquem als mitjans de comunicació, té perspectives ‘planetàries’ per deixar K.O., en el segon assalt, els defensors de les tesis catalanes. (Si més no, ara com ara, en què les raons d’un part de la premsa digital reequilibraria la balança, en un presumpte duel dialèctic).
Passo a referir-me, telegràficament, als protagonistes que ens han dut fins a l’actual situació. El primer, el nou monarca Felip VI, de tantes ressonàncues històriques per a Catalunya… i que en lloc d’exercir d’apagafocs es dedica a atiar-los. El següent, Mariano Rajoy, amb la resta d’actors secundaris del seu ‘show’, que apareix tothora com la persona que posa veu al mandat dels seus ‘amos’ (polítics i empresarials i del món de les finances). En un país democràtic estable, la corrupció, cada cop més enrevessada, del seu partit l’hauria deixat, això sí: viu, al Museu dels Morts Vivents. La imatge d’un Rajoy-lacai, a qui d’altres han marcat el guió i les normes, em sembla patètica. I sí: sé que l’han votat. El seu és un poder legítim, però em ve al cap la dita llatina: “populus vult decipi. Et decipitur”. (‘El poble vol ser enganyat. I ho és”).
Albert Rivera, de C’s, versió de les ‘Nuevas Generaciones’ del PP, viu en estat de gràcia perquè deu ser l’únic dirigent polític actual que no ha de demostrar enlloc què vol dir haver de governar ‘en primera persona’, o sigui amb l’obligació de posar en marxa polítiques reals, amb el risc de la confrontació social, d’una part de la ciutadania, i amb el risc, també, de ficar-se de peus a la galleda. En el cas de Catalunya, la flor romanial d’Inès Arrimadas sembla un producte dissenyat per un responsable de campanya turística de país perfecte, en què la candidata ha de limitar-se a criticar els qui manen sense concretar: en política concretar vol dir marcar pressupostos i lleis, aprovades parlamentàriament, per a aplicar-los. Fins ara, i espero que rectifiqui, el seu fil roig (d’un roig suau) ha estat la defensa del dogma indiscutit d’un altre fill de Dictador: “España es una unidad de destino en lo universal”.
Miquel Iceta, a qui la direcció socialista catalana sempre ha convertit en expert en apagar focs (de paraula brillant, però mai d’obra eficaç), i que ja va ser enviat un dia a Cornellà, on ni tansols vivia, per ‘controlar el futur dirigent-estrella José Montilla, és prou intel.ligent com per aconseguir dubtar dels dogmes ‘Rajoy-Aznar’, aplicats a Catalunya –en la línia del ‘desprecia cuanto ignora’–, però no té ni força, ni voluntat, de contradir-los. El llast més greu d’Iceta i de Pedro Sánchez crec que ha estat el seu suport a l’article 155, amb totes les mesures subsegüents. Puc pensar, tot amb tot, que un canvi d’actitud dels icetans del PSC, podria obrir una escletxa per arribar a pactar futurs federals (que mai no he sabut amb quines receptes haurien de ser cuinats) i que potser obririen esperances de canvi per a una Catalunya entotsolada.
Sé ben poca cosa de Comuns-Podem. D’una ambigüitat, si més no en l’apreciació de la ciutadania de nivells prehistòrics com els meus, que em fa mal… perquè lamento que els descendents del PSUC i amb la gent que semblava esperançadora de ‘Podemos’, hagin abandonat, sense dir-ho, l’herència d’una Assemblea de Catalunya que, en el tercer dels punts aprovats en el moment de la seva creació (el novembre de 1971), ens convocava explícitament a la lluita a favor d’aconseguir, després de la recuperació de l’Estatut del 32, l’exercici del dret a l’autodeterminació. ¿Per què aquest canvi programàtic? Lluny dels escenaris polítics catalans, no he aconseguit aclarir el per què de tot plegat… Entenc que els dubtes que puguin plantejar –i a mi me’ls planteja– la conversió de la vella gent del CDC, o de CIU, en ‘independentistes’ del ‘séptimo día’. En dos libres meus, –Jordi Pujol: llums i ombres i De vell escèptic a jove independentista–, criticats en el seu moment pels meus intents d’aproximació als eixos teòrics i pràctics de l’independentisme, precisament per les persones que avui apareixen com a garants de pedra picada del tal ‘independentisme’, em fan creure en una conversió, segur que divina, dels que ara parlen amb paraules tan dogmàticament patriòtico-independentistes, que hauria de donar lloc a la creació del Santuari de la Mare de Déu de la Independència com a rèplica, si convé també benedictina, al ‘Valle de los Caídos’.
Aterro: quan era una exemplar experiència municipalista, a Arbúcies, vaig donar suport a la CUPA (precedent de la CUP), com consta en les publicacions dels seus aniversaris. Allunyat de la política catalana… no acabo d’entendre les seves alternatives polítiques, a l’hora de sumar-se, o no, a un dels blocs, impur com tots, sí, però que tenia precedents com el que va permetre la República del Front Popular.
Del PP dels Vidal Quadras o ara del demagog doctorat en xenofòbies dissolvents Albiol, ni en parlo (per raons de digestió). I sí que vull tancar aquest paperot amb una profecia (naturalment laica): per re del món, no llencem al cove tot el que s’ha fet. I estiguem segurs, com si fóssim Tetul.lià (i no impresentables tertul.lians), que la sang (la real i la metafòrica) vessada per les persones perseguides i represaliades pels poders estatals corruptes, de l’Executiu i de la tan sospitosa maquinària de la Justícia, no haurà estat vessada en va. Els que manen, i els seus encarregats de ‘la propaganda muy y muy española’, sobreactuen perquè se saben a punt de quedar colgats per tota la corrupció que arrosseguen… i que han tractat de deixar en segon pla gràcies a legítimes lluites catalanes. Però no: aquest cop, i m’hi jugo un bon còctel de cava, no se’n sortiran. Per què? Perquè els que més hi perden són els que ara ens trepitgen amb bóta de legionaris agressius. En el fons, però, saben quina és la raó de fons del seu desassossec: no és pas que Catalunya no pugui viure sense Espanya, sinó que Espanya no pot subsistir sense Catalunya o sense Euskadi. Són ells els que no saben com sortir-se’n, de l’atzucac. I és aquí on rau el meu missatge d’esperança, tal com el formulava Salvador Espriu els anys 60 del segle XX: “Canto l’esperança desesperançadament”.
Ignasi Riera, Madrid, 26 de març de 2018.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!