Wu Ming.cat
A l'esquerra, la CUP
El malestar i les ganes de viure esclaten a Barcelona
La gent ha dit prou. Les autoritats afirmen que els responsables són grups antisistema, joves d’estètica okupa… Doncs no. Hem estat nosaltres. Aquest nosaltres al que durant hores perseguien les furgonetes de la policia histèrica per la ciutat sense poder trobar-lo. Aquest nosaltres que aplaudia quan es trencaven els vidres d’El Corte Inglés (…)
Aquest nosaltres que va prendre la paraula en la primera assemblea realitzada al banc expropiat de la plaça Catalunya i va dir: “Tinc quasi cinquanta anys. Estic a l’atur des de fa quatre anys després de treballar tota la vida. Estic desesperada però aquesta okupació m’ha retornat el somriure.” En la dictadura democràtica tot es pot dir i no serveix per res. Sí, certament. Però que en un edifici dels més alts de la ciutat una enorme pancarta proclami “La banca ens asfixia, la patronal ens explota, els polítics ens enganyen, CCOO i UGT ens venen…A la merda” és una veritat massa insuportable pel poder. Perquè, a més, cada vegada hi arribava més gent. I no hi havia banderes ni consignes fàcils en les que ja ningú creu. El discurs tòpic de l’esquerra havia quedat enrere. Érem, senzillament, vides precàries que prenien la paraula i així apuntava tota la desesperació i les immenses ganes d’inventar camins per resistir juntes. Per sortir d’aquesta presó en la que s’ha transformat la vida. “A la merda” era un crit de ràbia. Però poc a poc aquest crit s’organitzava, s’ampliava, s’enriquia…i milers de veus el feien seu. Per a la dictadura franquista qualsevol conflicte d’ordre públic era causat sempre per una minoria, que es desqualificava titllant-la d’estudiants. Perquè estudiant era sinònim de gandul. Ara la dictadura democràtica insisteix com sempre en qualificar-nos també de minoria, tot i que en aquest cas ens anomeni vàndals i energúmens. No volen saber que aquesta minoria -aquest nosaltres que es rebel·la contra aquesta realitat- és la que fa la història. Ha caigut (parcialment) la dictadura franquista. Sabem també que tard o d’hora aquest sistema d’opressió i misèria serà foradat com un gruyère. Perquè milers de persones estan inventant milers de sortides. I caurà. Ells tenen el dia. Nosaltres tenim la nit. No poden identificar-nos i mai no sabran qui som. Per això ens tenen tanta por.
Vides precàries
Salveu al soldat Carles Castellanos / Saving private Carles Castellanos
BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
llàstima, però, de la il·lustració… Des de temps d’en Marx i l’Engels, el comunisme autoritari ha fet el possible per fer desapareixer les formes llibertaries i/o antiautoritaries del comunisme… El sr. Saura va estar un fidel seguidor del marxisme-leninisme. Ara, no sé a qui segueix, però utilitza les mateixes armes i instruments que va utilitzar la policia tzarista, en Lenin i l’Stalin per esclafar qualsevol intent de rebelió front l’opressió al poble treballador.
Atentament
…hi ha joves que en lloc de fer lamentacions impotents com la que tristament acabo de llegir treballen, tenen iniciativa, creativitat, capacitat d’arriscarse, valentía: en definitiva, creen les empreses en les que vosaltres demanareu feina el dia de demà.
El cas és que aquests joves existeixen. Jo en conec: tenen vint-i-dos, vint-i-cinc, trenta anys… són de totes les extraccions socials. Treballen pel vostre i el nostre demà mentre vosaltres xerreu còmodament en locals dels quals, per dir-ho finament, no esteu al corrent del lloguer.
En lloc d’autojustificar-vos, que és molt fàcil… per què no proveu a crear riquesa per a la societat?
(és una pregunta retòrica)