Wu Ming.cat

Amb tot, en aquesta nova etapa la CUP afronta una sèrie de reptes polítics i organitzatius importants. Alguns d’aquests reptes tenen una traducció organitzativa i seran resolts a la propera Assemblea Nacional. D’altres, en canvi, requereixen d’una tasca de lluita ideològica interna, que permeti superar tendències nefastes com el burocratisme o l’esquerranisme. Així doncs, cal:

a)Consolidar l’espai polític i dinamitzar la Unitat Popular. Conscients que la construcció de la Unitat Popular és un procés dinàmic, cal posar les bases perquè el capital polític aconseguit aquests darrers mesos continuï organitzant-se a l’entorn de la CUP. Són molts i diversos els sectors polítics d’aquesta part del país que s’han engrescat amb la CUP, i són moltes les persones que hi han vist una eina de lluita política vàlida pels temps que corren. Lluny de caure en un cofoisme perillós, cal crear les estructures i ser prou permeables per permetre la participació d’amplis sectors populars en això que en diem Unitat Popular.

Dit això, la CUP afronta una amenaça que pot posar en entredit la seva autonomia organitzativa. Es tracta de la voluntat declarada per alguns de fer intervenir en la presa de decisions de la CUP sectors aliens a l’organització. Aquest és un mecanisme pervers, que pretén imposar unes determinades tesis des de fora de la CUP i, alhora, anul·lar els drets i els deures de la pròpia militància. La política d’aliances requereix una reflexió oberta sobre la importància qualitativa de les organitzacions que s’emplaça i, en cap cas, pot passar per anul·lar la CUP com una entitat autònoma.

b) Construir un full de ruta per la Independència dels Països Catalans, que ara encara és incipient. Un dels principals reptes de la Unitat Popular consisteix i consistirà a dotar d’un autèntic contingut nacional la reivindicació pel dret a decidir. Sense caure ni en fonamentalismes ni en essencialismes folklòrics i antirevolucionaris, cal vertebrar un autèntic full de ruta per a la construcció nacional dels Països Catalans.

c) Cal disputar l’hegemonia del procés per la Independència a la dreta catalana, que actualment patrimonialitza la reivindicació del Dret a Decidir. El principal perill davant l’oportunitat històrica que entre tots hem obert rau en la probable involució del nou independentisme. Cal que l’independentisme d’esquerres, que les classes populars catalanes, actuïn com a autèntic motor d’emancipació nacional. Hem d’aconseguir alliberar la reivindicació pel dret a decidir dels interessos econòmics de l’oligarquia catalana. Aquesta és l’única manera de poder arribar a la consecució d’aquest legítim dret democràtic. De la mateixa manera que el català perviu als nostres dies gràcies a l’entusiasme de les classes populars que el van continuar parlant quan la burgesia hi va renunciar, la reivindicació per l’Estat propi i la plena sobirania només podrà arribar a bon port amb l’empenta d’una part majoritària del poble català: les seves classes populars.

d) Haurem de ser capaços de construir una alternativa davant l’hegemonia neoliberal. L’hegemonia actual en el pensament econòmic és obertament hostil a la majoria de catalanes i catalans. Cal aprofitar la Ruptura independentista per construir un nou model social, basat en la justícia social i el repartiment de la riquesa i el treball. Això només s’aconseguirà vinculant les classes populars i les seves organitzacions en tot aquest procés –incert- endegat des de fa uns mesos, però que té arrels profundes.

e) Cal fer lluita ideològica, interna i externa. Seran moltes les veus que voldran fer naufragar la força i l’impuls que està assumint la Unitat Popular en l’actual conjuntura. Seran molts els cants de sirena que plantejaran dreceres i derives: d’una banda, els “bruixots de la revolució autèntica” ens parlaran de pretesos pactes amb la burgesia catalana i de suposades traïcions. De l’altra, els independentistes testosterònics plantejaran la independència com un concepte exempt de qualsevol contingut social, i assegurar-se d’aquesta manera que la correlació de forces del futur Estat serà idònia per ells i, per tant, perjudicial per a la immensa majoria de la població. Caldrà que la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista no es deixi arrossegar per cap dels cants de sirena que ens arribaran.

[1] En d’altres moments ja hem explicat que aquest procés culminarà amb èxit si la mobilització social sobiranista no treu el peu de l’accelerador i continua pressionant la política formal a través de l’agitació i de la campanya permanent. En aquesta dinàmica mobilitzadora també hi ha de participar i incidir l’independentisme d’esquerres.

Editorial de “La Veu”, número 103, març de 2013, òrgan del Moviment de Defensa de la Terra-MDT

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica