Wu Ming.cat
A l'esquerra, la CUP
És clar que la mani de dissabte (…)
1de desembre fou un èxit sense pal·liatius, rotund.
Davant d’ingènues interpretacions no ens volem estar d’apuntar que no va ser una manifestació independentista –no hi ha res que ens hagués agradat més-, si no una concentració per la dignitat, d’afirmació neta i clara, del nostre fet nacional, i de denunciar, al seu torn, per l’estat d’abandó d’algunes infrastructures bàsiques, essencials.
Ni més ni menys.
És clar, però, i també, que les consignes independentistes foren secundades per sectors importants dels manifestants. I que, mai fins ara, una tal aglomeració humana no havia mostrat pas una més gran proximitat a plantejaments sinó independentistes sí sobiranistes –més nebulosos que els primers, però de net avenç nacional-.
En podem estar, per tant, ben satisfets.
Des de la nostra perspectiva d’esquerra d’alliberament social i nacional –procedents com som de la plural tradició comunista-, hi ha un seguit de qüestions que ens amoïnen.
. No fou significativa, ens fa l’efecte, la presència d’usuàries i usuaris dels transports procedents de les comarques del Baix Llobregat i el Barcelonès. Volem dir que l’important i estratègic –en termes demogràfics, socials, i polítics- cinturó de Barcelona va estar infrarepresentat. Un cinturó que aglutina la majoria de la població catalunyesa, una majoria imprescindible, com se sap, per guanyar, entre d’altres coses, un referèndum d’autodeterminació o per conquerir la llibertat com a poble i com a nació.
. Això vol dir que hi ha un sector del Principat, també dels Països Catalans, que és poc implicat, refractari, indiferent, o hostil, a la causa catalana. I, nosaltres, tots nosaltres, alguna cosa en devem tenir a veure.
. La mani, doncs, fou un acte d’afirmació, de consciència nacional, procedent d’un sector important del nacionalisme, del camp nacional, o com se’n vulgui dir, d’això.
. Constatar que dins del nacionalisme, que dins del sobiranisme, i fins i tot que dins de l’independentisme, les sensibilitats lliberals, neolliberals, i socialdemòcrates –o sigui de dretes- són generosament representades, hegemòniques.
. Afegir que l’esquerra d’esquerres –social i nacional- és dispersa, desnordada, amb una implantació irrisòria. El seu pes, el nostre pes dins del camp nacional és purament subaltern, perifèric, irrellevant. I que sense una esquerra forta no hi ha construcció nacional justa, igualitària, identificada amb les grans majories socials.
(Continuarà…)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Certament, teniu raó en la valoració que feu de la manifestació del’ 1 D. Jo també vaig escriure un post en el meu bloc posant-hi un contrapunt a l’entusiame. No hi vaig veure treballadors dels polígons del Baix Llobregat ni d’altres zones. Els sindicats van fer un mal servei al país i a les majories i no van apostar per un transport públic decent ni per unes infraestructures modernes. Incomprensible. El manifest es pot assumir per quasi tota la societat catalana; per tant, per què ells no ho van fer? Per por a identificar-se amb el sobiranisme. Tanmateix, no és bo que el sobiranisme assumeixi reivindicacions socials a part de les identitàries, més clàssiques?