De final del segle dinou ençà, el catalanisme s’ha armat de legitimitat per anar molt més lluny. Valentí Almirall ja ho insinuava quan confessava obertament a ‘Lo catalanisme’: “Moltes vegades, llegint amb fredor i perfecta tranquil·litat la memorable ‘Declaració d’independència’ [1776] que van fer los representants de les colònies angleses al rompre solemnement amb la metròpoli i declarar-se Estats Units, hem comparat les queixes estampades en aquell document solemne amb les que podríem al·legar nosaltres, i hem hagut de convence’ns que la nostra Declaració resultaria molt més contundent i fundada que la redactada per Jefferson”.
La llei no pot estar en contra de la legitimitat popular, sinó al seu servei, tal com remarca Almirall, tot citant un altre fragment de l’esmentada ‘Declaració’ ianqui: “quan una forma de govern, sigui la que sigui, va a parar a destruir lo fi per a la qual fou establerta, lo poble té el dret de canviar-la o abolir-la, i d’instituir un nou govern, fundant-lo en los principis i organitzant sos poders en la forma que els sembli més pròpia per a proporcionar-se la tranquil·litat i la felicitat”.
La segona gran lliçó que deduïm de l’assaig clàssic d’Almirall és que l’error greu del catalanisme històric va ser confiar en excés en el fet que no s’arribaria a l’“extrem” d’haver d’optar per la independència. Almirall reconeix, de manera explícita, que els greuges patits pels catalans, molt més feixucs que els dels nord-americans respecte a la Gran Bretanya, justificaven –de dret– una ‘Declaració d’independència’.
I tanmateix, aquesta no era la fita política que es marcava el catalanisme regionalista de què era partidari Almirall, sinó que advocava per a) establir la lliure concòrdia i b) influir en l’Estat espanyol: a) “aspira, sí, a rompre la unitat uniformadora que nos ofega, però amb igual força desitja la unió que ha de dar-nos salut i força. Volem viure no amarrats i lligats, però sí enllaçats amb les demés regions de la Península”; b) “se proposa canviar fins la base de l’organització de l’Estat, reconstituint-lo baix principis no sols distints sinó oposats als que fins ara li han servit de guia. La varietat ha de substituir la uniformitat; la llibertat, l’autoritarisme”. Sense renunciar, en cap cas, a formar “un tot amb personalitat i vida pròpia”: “dins de les limitacions que s’hagués imposat per la unió, i excepció feta de les atribucions que hagués delegat en lo poder general, exerciria lliurement totes les demés que són pròpies de la soberania. Ella, doncs, cuidaria exclusivament de son dret privat, de sa llengua, de sa administració, de son govern, etc., etc.”
Potser era una aposta lògica i inevitable a final del segle dinou, com fins i tot, amb tots els matisos que calgui, podia ser-ho per al president Francesc Macià el 1931, però esdevé totalment suïcida en l’actualitat. De fet, els arguments d’Almirall per a descartar la secessió són, avui en dia, del tot reversibles a fi de defensar-la. I la seva anàlisi documentada i raonada sobre els avantatges dels Estats petits –més lliures i democràtics políticament i més cohesionats i avançats socialment que no pas els grans– ajuda a alimentar l’argumentari a favor de la independència de Catalunya i de la resta dels Països Catalans.
Moltes de les reflexions “particularistes” d’Almirall sobre la llibertat, la igualtat, la sobirania, les dimensions i la composició de l’Estat, o fins les diverses solucions pràctiques d’organització estatal republicana i de participació democràtica del poble que proposa, són de bon llegir i tenen un gran interès. Des de paràmetres progressistes i una visió internacional, poden contribuir, també, a donar més raons de pes a l’ideari independentista. Amb més ligitimitat i convicció encara, perquè la història ens ha demostrat a bastament que l’aspiració del catalanisme almirallià –que després es faria seva Prat de la Riba i ‘tutti quanti’ des de plantejaments conservadors– era una quimera irrealitzable. Com és constatable, Espanya no admet la varietat ni la llibertat, ni tampoc el federalisme entre iguals, sinó que reincideix obstinadament –adés i ara– en el centralisme polític, l’espoli econòmic i l’uniformisme cultural i lingüístic.
No es pot menystenir la força de progrés i de cultura que –deixant de banda els interessos i egoismes de classe– ha suposat històricament el catalanisme, de signe regionalista/nacionalista o con/federalista, durant els segles dinou i vint. “A despit de les lluites interiors i dels atacs exteriors, el catalanisme, que ha conquistat la nostra cultura i ha penetrat en les multituds, és més que mai el gran ideal col·lectiu del nostre poble i la clara esperança del seu esdevenidor”, conclou Antoni Rovira i Virgili al final de seu ‘Resum d’història del catalanisme’ (1936). Però tampoc no cal sobrevalorar-lo, ni oblidar-ne el tendó d’Aquil·les: la dèria dels qui l’han defensat per a convertir-lo en un element clau del regeneracionisme o de la modernització de l’Estat espanyol ha xocat contra el mur de la realitat o de la incomprensió. I ha anat en detriment del catalanisme: la dependència d’Espanya l’ha atemorit i li ha tallat les ales.
“La nostra aspiració és viure, en los temps que ens té destinats la naturalesa, aprofitant les ensenyances que ens van deixar com a patrimoni los nostres passats quan sabien ser lliures, millorant-lo amb lo nostre treball i amb les nostres llums, a fi de deixar-lo augmentat als nostres fills, que a llur torn lo milloraran per a les generacions que darrere d’ells vinguin, contribuint entre tots a fer envejable la història de la nostra pàtria catalana”, deixa escrit el republicà Almirall en el seu assaig. Al catalanisme del segle vint-i-u, renovat per l’independentisme democràtic i progressista, no li queda cap altra solució que –seguint l’exemple dels fundadors dels EUA que reporta Almirall– treballar de valent per la ‘Declaració d’independència’ de Catalunya per tal de constituir un nou Estat a Europa i al món.
PS: Us recomanem vivament, en plena etapa de mobilització independentista, la lectura atenta dels primers títols de la Biblioteca del Catalanisme de RBA La Magrana, de què ens hem fet ressò en aquest espai d’“Anàlisi” de Vilaweb Mollerussa: ‘La nacionalitat catalana’, d’Enric Prat de la Riba; ‘Llum als ulls i força al braç’, de Joan Maragall; ‘Notícia de Catalunya’, de Jaume Vicens Vives; ‘Espanya i Catalunya’, de Pierre Vilar; ‘Lo catalanisme’, de Valentí Almirall, i ‘Resum d’història del catalanisme’, d’Antoni Rovira i Virgili. Són, en conjunt, textos d’assaig polític molt amens que, llegits avui amb esperit crític i constructiu, il·lustren a la perfecció la necessitat que el catalanisme –d’esquerra, de centre, de dreta o de les combinacions resultants– aposti, de manera transparent i decidida, per la independència de Catalunya.
Per Francesc Foguet i Boreu
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!