La lectura de Camp Definitiu. Diari d’un exiliat al Barcarès, de Josep Rubió i Cabeceran (Bellcaire d’Urgell, 1905 – Olesa de Montserrat, 1987), en una edició d’Elisenda Barbé i Pou, m’ha dut a conèixer un llibre del qual no tenia cap notícia: Ivars d’Urgell i l’antic Estany. Els llibres criden llibres. Publicat a Cervelló el 1977 per l’editorial Dilagro de Lleida, aquest volum de més de dues-centes pàgines intenta esbrinar les raons del dessecament, el 1950, de l’Estany d’Ivars d’Urgell i Vila-sana, a partir dels testimonis i els documents escrits, molt diversos, i també de l’aportació de les versions de l’afer d’alguns dels implicats.
Com, per exemple, la del pagès Ermengol Greoles, el darrer representant de cal Sinent, per al qual la dessecació del 1950 es traduí, en el seu cas, en “dues hectàrees de terreny de cultiu expropiades, i tres-centes vint pessetes rebudes en net –descomptes deduïts, això sí–, per tota una sèrie de conceptes que ni recordar vol. Per a molts, ni la pena de desplaçar-se a Lleida, per encaixar el valor assignat a les terres expropiades!” (p. 34). Greoles fou un dels que en va quedar ben escaldat.
Rubió dedica també un espai a parlar de la “llacuna de Linyola”, a mig camí cap al Poal, conegut popularment com el “clot de la llacuna”, que encara recordo haver vist quan era petit, com una presència fantasmal a l’hivern i com un lloc tòrrid a l’estiu. Segons els caçadors linyolencs, com reporta Rubió, “la llacuna de Linyola oferia un refugi ocasional a les aus aquàtiques ivarsenques: quan a Ivars, les accions bel·licoses prenien aires de batuda a l’ample, el pas massiu de les aus a la recerca de l’estanyol, era denotat pels caçadors linyolencs. I era l’hora d’aquests, l’hora nocturna, per als qui sentien atracció pels ànecs” (p. 25). Malauradament, amb la desaparició de l’Estany, el paper ecològic de l’estanyol de Linyola perdia sentit.
Seguint les petges de Rubió, fóra molt recomanable que els companys del Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà dediquessin una atenció especial a aprofundir en la història de l’Estany d’Ivars d’Urgell i Vila-sana i en tot el que envoltà l’operació de drenatge que, segons tots els indicis, perseguí uns fins de lucre particular, contraris al bé col·lectiu. Així ho manifestava el linyolenc Jaume Solà i Palou, citat per Rubió: “la dessecació de l’Estany fou un tort contra la naturalesa i contra els interessos de la comarca, per al turisme, i per a l’esbarjo dels urgellencs i lleidatans principalment. Ben considerat tot, també un tort contra l’agricultura, ja que l’Estany […] regularitzaria i facilitaria els regs diürns de moltes terres situades a l’oest del mateix” (p. 184).
Caldria, per exemple, quantificar amb dades i evidències fins a quin punt els regants de Linyola, el Poal, Bellvís i altres pobles del Pla d’Urgell, i els mateixos propietaris de les terres anegades van perdre bous i esquelles en el projecte. I, naturalment, caldria analitzar amb documentació d’arxiu, contrastada amb una bona base metodològica que –per formació– Rubió no podia tenir, qui va beneficiar-se’n, qui se’n va lucrar. És molt possible que, escarmentat ideològicament i conscient dels seus límits, Rubió tampoc no pogués dir-ho tot, ni tampoc tingués prou llibertat per valorar els pros i els contres d’una especulació política i econòmica que disposà del plàcet del règim franquista.
Al final del seu “informe”, Rubió fa una crida a reconstruir i ampliar l’Estany d’Ivars d’Urgell i Vila-sana, “la qual cosa equivaldria a seguir la bella lliçó que ens donà la naturalesa després de l’establiment dels recs urgellencs”, fins arribar a les dues-centes hectàrees possibles, com ja s’havia previst el 1919. D’aquesta manera, es podria disposar de nou d’un dels dos paisatges lacustres de la comarca –l’altre era l’esmentat “clot de la llacuna”. Actualment, per sort, podem tornar a gaudir, des del 2005, de l’Estany d’Ivars d’Urgell i Vila-sana. Un espai ric de fauna i flora, un espai bell de mirar i de viure.
Francesc Foguet i Boreu