Mascançà

Per Francesc Foguet i Boreu

El dret a l’autodeterminació és indiscutiblement democràtic. Passa que no tothom entén el mateix per “democràcia”. I sovint els més antidemòcrates o filofeixistes se n’omplen massa el pap amb una trivialitat que esparvera. “La democràcia ha estat la millor defensa a curt termini contra les alternatives no democràtiques, però no és una defensa contra les seves pròpies deficiències”, assegura Tony Judt a ‘Pensar el segle XX’ (2012). Aquesta premissa no suposa que la democràcia sigui “una condició necessària o suficient per a una societat ideal i oberta”, com rebla el mateix historiador.

L’Estat espanyol contemporani –hereu d’una dictadura els responsables de la qual mai no han estat jutjats en els tribunals democràtics– corroeix els valors de la democràcia amb la mentida i la distorsió sistemàtiques de la realitat. Sense cap mena de pudor, el govern del Partido Popular construeix una realitat feta d’un còctel perillós de falsedats, dogmatisme i cinisme que tendeix a l’autoritarisme, al feixisme a l’espanyola, parapetat en el simulacre d’una “democràcia constitucional”. No podem prendre-la, en cap cas, com a exemple, ni deixar-nos endur per la seva inèrcia nefasta, sinó tot al contrari, per definir la Constitució catalana. Hem d’anar a l’arrel de la democràcia apel·lant a la història fundacional catalana i partint dels models de les democràcies de matriu socialdemòcrata.

Adés i ara, l’afirmació democràtica de Catalunya com a nació ha de fer front a un estat que li és advers i que governa en contra seva amb un espoli fiscal impressionant i una duresa (no només dialèctica) inacceptable en el marc de la Unió Europea. Això ha dut al xoc (quan l’encaix s’ha vist impossible) amb Espanya. Amb una idea d’Espanya, millor dit, que s’afirma negant Catalunya i que l’ofega econòmicament i l’anul·la en els àmbits polític i cultural. Cada vegada de manera més flagrant, desinhibida i ridícula.

Des del temps d’Enric Prat de la Riba, el catalanisme conservador ha viscut el miratge de “fer país”, és a dir, de suplir l’absència d’un estat amb estructures pròpies d’un estat (curiosament, un dels eufemismes de CiU), sense ser-ne. “Quan una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per a produir un estat, expressió de la seva voluntat política, instrument de realització de la seva política pròpia”, “cada nacionalitat ha de tenir un sol estat que tradueixi en acció i conducta les aspiracions col·lectives”, “a cada nació, un estat”, “del fet de la nacionalitat catalana neix el dret a la constitució d’un estat propi, d’un estat català”, escrivia el qui seria el primer president de la Mancomunitat de Catalunya a ‘La nacionalitat catalana’ (1906). I tanmateix…

Com que l’Estat espanyol no feia el que tocava, o sigui, defensar la llengua i la cultura catalanes o garantir-ne la projecció a l’exterior, calia crear institucions paral·leles perquè se n’ocupessin (com ara l’Institut d’Estudis Catalans o, més recentment, l’Institut Ramon Llull). Això suposava, no cal dir-ho, pagar dues vegades: una per a mantenir les institucions espanyoles i una altra per a crear-ne de noves. Hem malbaratat molts diners, molts, sempre a costa de les butxaques catalanes. Jordi Pujol va alimentar aquesta ficció amb la política pèssima del “peix al cove” i altres fal·làcies similars, embolcallades de pompositats nacionalistes, que només beneficiaven els oligopolis de poder.

Catalunya ha volgut, històricament, ser nació (sense haver d’integrar-se o diluir-se en la nació espanyola) i Espanya li ho ha negat sempre (valent-se de la seva posició de força com a estat i imposant-se com a nació única). Espanya no ha acceptat ni que Catalunya sigui una nació: ha volgut ser estat d’una nació única de matriu castellana. Actualment, desprestigiat a fora i podrit a dins, el Regne de l’Espanya postfranquista agonitza: mostra la pitjor cara. Amb penes i treballs, Catalunya, en canvi, aposta per defensar un projecte propi de país sobirà que, en un futur immediat, vol tenir Espanya com a estat veí en la millor de les cordialitats. Per la via democràtica, naturalment.

Com apunta Pierre Vilar a la introducció a ‘Catalunya dins l’Espanya moderna’ (1964), els francesos (podríem ampliar-ho als europeus en general) accepten només les nacions “com a fets naturals verificats per la presència d’Estats”. Sense Estat, no hi ha nació. A diferència d’altres èpoques, no gaire glorioses, avui no hi ha marge ni per al “pacte”, ni per a la “traïció” de les classes dirigents. No pot prevaler l’esperit o l’egoisme de classe, que tant de mal ha fet al llarg de la història, sinó la voluntat del poble. La dreta catalana ho ha de tenir ben clar perquè no tornem a caure en els mateixos errors del passat.

Davant del fracàs i la frustració de l’“encaix”, davant de la nul·litat política de Catalunya a Espanya, davant de la intransigència secular i l’ofuscació granítica de l’Estat espanyol, davant de l’asfíxia econòmica premeditada i les amenaces d’agressió per la força, el catalanisme dels segles dinou i vint –d’esquerra, de centre i de dreta– ha derivat, al vint-i-u, en un independentisme transversal, d’ampli espectre, que reclama un estat propi per poder ser com els altres pobles d’Europa i del món. Ni més ni menys. Catalunya vol ser plenament sobirana. Catalunya va ser i vol (tornar a) ser, ras i curt, un estat més.