per Francesc Foguet i Boreu
CIU torna a jugar a amagar l’ou, a escamotejar les seues obligacions polítiques, a rebaixar les aspiracions nacionals. Per què no dóna suport, de manera nítida, a una consulta sobre la independència? Per què ho embolica amb eufemismes com el del “dret a decidir” i altres galindaines retòriques? Per quina raó es nega a convocar un referèndum si governa, mentre juga a l’ambigüitat hipòcrita a l’hora de donar suport a iniciatives que el reclamen? A què ve ara apostar per un “concert econòmic” que, com saben molt bé, el Regne d’Espanya no acceptarà mai i que no farà res més que allargar l’agonia i incrementar la catalanofòbia? Per què tantes marrades i pèrdues de temps, si el mateix Pujol reconeix el fracàs de l’encaix amb Espanya? És que CIU només aspira a ocupar còmodament poltrones de poder, sense assumir la responsabilitat històrica que li pertoca? Pot ser que els seus horitzons no vagin més enllà de “fer negoci” amb el país, de “fer bullir l’olla”, però no de construir-lo com un estat lliure i independent en el context de la Unió Europea? No ha arribat el moment de fer pedagogia per exigir-lo com un dret plenament democràtic i, al capdavall, com l’única sortida a l’atzucac actual?
Certament, no anem bé. CIU reincideix en la política del possibilisme de la Lliga, de conseqüències nefastes, i dóna oxigen al pujolisme més exhaust i covard, de baixa volada, que ens ha governat durant més de vint anys amb resultats, en general, prou miserables. No és hora de miratges, ni d’oasis. En uns moments en què tots els indicis, tan nacionals com internacionals, fan pensar que la conjuntura és adequada per plantejar directament, sense embuts, de manera democràtica, l’autodeterminació de Catalunya, CIU s’escuda en la manca de “maduresa” de la societat catalana, un argument insultant que l’organització de les darreres consultes populars sobre la independència o, en general, la implicació política dels catalans contradiuen amb rotunditat. Com es pot afirmar que “el país no està prou madur”, ni té “la majoria social clara”, si precisament no es fa una consulta democràtica per esbrinar-ho? Per què tant de tacticisme a curt termini i tanta gasiveria ideològica? A què es deu aquesta “por a la llibertat” de CIU? Tem l’exercici directe de la democràcia? Sens dubte, la ciutadania de Catalunya, el país de debò, ha demostrat que té més talla ètica i més valentia política que la seua classe dirigent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!