per Francesc Foguet i Boreu
CiU no està a l’altura de les circumstàncies històriques. La seva obstinació a barrejar la política amb els negocis l’ha dut al marasme actual. Domènec Guansé, en un article publicat a la revista “Germanor” de Santiago de Xile el març de 1944, considerava que els dirigents de la Lliga havien instituït “la figura doble del polític i home d’afers” i que “hom volia dirigir alhora un banc i la nació. Hom confonia sovint els interessos de l’un i de l’altra”. Al seu entendre, en la política, “l’home d’afers posat a polític o a l’inrevés és una de les grans plagues del nostre temps”. Alguns dirigents de CiU, com els de la Lliga, han confós la política amb els afers, han embolcallat els negocis amb la senyera, i ho han fet en detriment de la nació.
En uns moments en què el procés cap a la independència hauria de ser net i clar, tant en les paraules com en els fets, CiU es troba esquitxada de nombrosos casos de corrupció, que els aparells de l’Estat espanyol –és clar– tenen molt d’interès a fer relluir més que mai, sobretot perquè eclipsen altres casos que afecten el Partido Popular i la Monarquia espanyola. La situació és gravíssima. CiU ha de fer net, si vol continuar tenint un pes en el panorama polític de la futura República Catalana. Ha d’expulsar del partit tots els aprofitats, els corruptes i els oportunistes que s’han lucrat amb diners públics, que han usat o usen el càrrec en benefici personal o que promouen polítiques de privatització demolidores per a la societat catalana. I fa l’efecte que té molta feina per fer, perquè, com a partit d’al·luvió, hi ha anat a parar de tot, i no sempre del millor.
Un cop feta aquesta neteja a fons, ha de parlar més clar: en una situació tan extrema com la que vivim –amb tot un Estat hostilitzant Catalunya– no pot continuar amb les ambigüitats o el confusionisme dels seus discursos. És hora de parlar amb la màxima nitidesa i contundència possibles. Tantes giragonses i mitges tintes durant tants anys, tant de miratges i bufanúvols, tantes anades i tornades, ens han dut a l’atzucac actual. Ara ja no ens ho podem permetre. Arribats fins aquí, CiU no pot alimentar discursos tan divergents com els que presenten alguns dels seus líders, com ara l’inefable Duran i Lleida, que semblen més preocupats per defensar la poltrona o els seus interessos particulars que no pas per treballar pel futur de la nació. Si tinguessin una mica de decència democràtica, fa dies que haurien d’haver dimitit.
L’opció de la “ruta espanyola” que planteja el barrut de Duran i Lleida pot ser molt beneficiosa a determinats cercles de poder que hi han fet i hi fan negoci, però continuarà empobrint molt més, no tan sols econòmicament, el conjunt de la nació catalana. Com sempre, CiU torna a fer la puta i la ramoneta: negociant misèries, engrunes, amb Madrid per aconseguir beneficis per a uns pocs, però en detriment de la majoria dels catalans. Com sempre, CiU està disposada a vendre’s per un plat de llenties, a tornar a la política del peix al cove, quan ja no hi ha ni peix ni cove. Com pot ser que Catalunya, un país ric, es vegi ofegat d’aquesta manera per l’Estat, que la tracta com una colònia, i per unes elits, que en treuen benefici? La via del suposat “diàleg” és morta i enterrada, perquè Madrid, fent ostentació del seu autoritarisme, no està disposada a cedir en el més important: el dret a l’autodeterminació.
La neteja democràtica, la urgència en la claredat d’expressió i la definició d’un full de ruta diàfan cap a la independència són extensibles, no cal dir-ho, a la resta de forces polítiques catalanes partidàries d’exercir aquest dret democràtic. CiU ho ha d’encapçalar com a partit més votat a Catalunya. En té l’obligació moral, perquè estem en una cruïlla històrica que ens ha de dur a la màxima plenitud com a poble amb l’exercici de l’autodeterminació, i també perquè hem de començar una nova etapa política amb la màxima dignitat i transparència democràtiques. No podem viure en un nou estat amb aquestes rèmores del passat.