Per Francesc Foguet i Boreu
Jaume Vicens i Vives en el pròleg a ‘Notícia de Catalunya’ (1954) manifestava la necessitat de “conèixer-nos nosaltres mateixos abans de passar a projectes definits, a realitzacions concretes”. I hi afegia: “en traspassar el llindar de l’esdeveniment hem d’estar segurs de la nostra personalitat, del bagatge de fets i idees que portem damunt, i de les articulacions històriques i actuals que ens lliguen amb els veïns del barri europeu on ens ha tocat de viure”. Han passat gairebé seixanta anys i, d’ençà d’aleshores, ha plogut molt. És l’hora, efectivament, de les realitzacions concretes. I el projecte més tangible, més clar i més apassionant que tenim en l’horitzó és el de la independència.
Armats de metodologia científica, d’argumentari racional o de pura invenció, els historiadors, els sociòlegs, els polítics, els economistes, els filòsofs, els poetes, els novel·listes, els dramaturgs, els assagistes, els crítics literaris, els detectius, tots han contribuït a conèixer-nos millor. Hi deu haver molts pocs pobles –si exceptuem potser el francès, l’alemany o el rus– que hagin arribat a extrems tan pregons d’instrospecció col·lectiva. Ens coneixem tots els topants, tant les virtuts com els defectes. I, tanmateix, tenim la propensió a ensopegar amb la mateixa pedra. Sembla que no n’aprenem.
Per això, és bo de rellegir l’assaig de Vicens –ara reeditat– ‘Notícia de Catalunya’, en el qual s’articula un pensament teòric al voltant d’allò que, amb el temps, seran els llocs comuns del catalanisme conservador: Catalunya com a terra de pas, d’acollida, d’hibridació, amb “voluntat d’ésser”; una societat històrica domèstica i pagesa; uns catalans bon feiners, pragmàtics i d’horitzons limitats, individualistes en els afers, col·lectivistes socialment, gent de bé, enduts per l’excés de seny o de rauxa; una burgesia emprenedora i dinàmica, etcètera. Tot aquest repertori de trets temperamentals, convenientment edulcorat, ha lubrificat el nacionalisme hegemònic d’aquest tombant de segle. Només cal repassar els lemes electorals de CiU.
Les tesis de Vicens tenen el seu punt més àlgid en la idea força del pactisme, que entén com el comú denominador de l’espectre polític català. El mateix Vicens es guardava prou de considerar el pactisme “una fórmula moderna”, però és evident que hi simpatitzava. No obstant això, també apuntava en el seu assaig el paper reiteradament hostil de l’Estat en relació amb les necessitats, els interessos o l’embranzida dels catalans. Ha estat i és una constant històrica, endèmica. No fóra gens greu que Catalunya no disposés d’Estat, fet i fet, però és insuportable que en formi part d’un que actua, de manera obstinada, en contra seva.
Vist amb els ulls d’avui, el “pacte de bona fe”, tal com el proposava Vicens, s’ha trencat en mil bocins, perquè l’Estat espanyol postfranquista, en el supòsit que sigui una “autoritat legítimament constituïda”, no accepta les normes del joc social, econòmic i polític comunament establertes, fins i tot en l’àmbit europeu, sinó que se les salta quan vol, se les fa a mida i empra tots els ressorts estatals per actuar sistemàticament en contra de Catalunya. A Madrid, conceben el “diàleg” com a sinònim de “subordinació a l’Estat cesarista” i, impunement, amb la connivència d’alguns partits dits catalans i de determinats cercles de poder d’ací i d’allà, practiquen una política d’espoli colonial i de laminació competencial.
En l’actualitat, el millor pacte que poden fer els catalans és amb ells mateixos per obtenir un mandat democràtic –una majoria àmplia– que permeti de proclamar la independència, a fi de dotar-se d’unes noves regles polítiques i socials més ajustades a la democràcia real. És la posició més assenyada, més madura i compromesa, si els catalans volen establir, en paraules de Vicens, “la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública”. O això, o continuar sent vassalls, com en el 1714, de la decrèpita monarquia espanyola dels Borbons i continuar integrant un Estat advers, deslleial, corrupte i ineficaç, profundament antidemocràtic, que té com a finalitat ofegar-nos econòmicament i anul·lar-nos políticament.
‘Notícia de Catalunya’ és un text viu, llegidor, intel·ligent, que convida a la reflexió sobre les transformacions que ha viscut la societat catalana i sobre els seus reptes de futur. Els plantejaments que hi defensa Vicens, contrapuntats amb els d’altres ideòlegs del catalanisme (Francesc Pi i Margall, Francesc Macià, Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Joan Maragall, Antoni Rovira i Virgili, Pierre Vilar, Joan Fuster…), haurien d’esperonar el catalanisme d’esquerres –l’únic que disposa de potencial per acarar amb garanties el gran repte que tenim al davant– a repensar el seu ideari en profunditat per tal de bastir, democràticament, els fonaments sòlids de la República Catalana –“lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”– somniada per Francesc Macià.