Des del 1939, des del 1714 en rigor, Catalunya, els Països Catalans, han viscut com si fossin una colònia (en la segona accepció del terme: “territori sotmès al domini polític, militar i econòmic d’una potència forana”), sota l’imperi espanyol. Ara que, de cara al 2014, es planteja la prova més nítida de la seva maduresa democràtica, un referèndum en què els catalans i les catalanes puguin decidir si volen o no la independència, el Regne d’Espanya no escolta. No vol saber-ne res. Es tanca en banda hermèticament. La submissió, la claudicació és la condició prèvia al “diàleg” que ofereixen amb el seu cinisme habitual. No hi ha res a fer per la via legal espanyola, per la via política espanyola. El Regne d’Espanya no vol que s’exerceixi un dret democràtic com és el de l’autodeterminació. Davant d’això, l’única solució és justament la via democràtica.
No sé pas què espera el Govern català per deixar ben clars dues obvietats: quina serà la pregunta i quin és el calendari del referèndum i del procés en general? Si no es pot fer una consulta democràtica, políticament vinculant, com evidencia l’actitud intransigent de Madrid, cal que determini també com i quan pensa actuar per fer viable i factible la voluntat majoritària del poble català. Unes plebiscitàries? Una declaració unilateral d’independència des del Parlament? També és necessari, arribats fins aquí, que tots els partits catalans, de tot l’espectre, fixin amb claredat quina serà la seva posició davant del procés, perquè els electors puguin saber a què atenir-se.
A més d’indicar les vies possibles, com ha fet des de la seva constitució, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha marcat, avui mateix (17.10.2013), un límit: 1’Onze de Setembre de 2014. És una data històricament molt significativa i és un termini molt raonable. El poble català no pot aguantar gaire més l’ofensiva duríssima que, des del Govern central, amb els suports dels oligopolis espanyolistes de poder català, es fa contra el conjunt de la societat catalana i els seus anhels de futur: utilitza, com era previsible, tots els mitjans i tots els fronts (l’econòmic, el mediàtic, el jurídic, el policial, el militar, etc.) per enfonsar, desacreditar, estigmatizar el procés independentista.
Això no obstant, la voluntat d’una part majoritària dels catalans i les catalanes, expressada en les massives manifestacions públiques promogudes per l’ANC i canalitzada políticament en els vots a les urnes, no es pot menystenir, ni tampoc frenar amb les amenaces, la difamació, els insults o les intimidacions. Com més va, amb una obstinació patològica, es fa més flagrant la nul·la sensibilitat democràtica, el xantatge i l’abús de poder impunes que duen a terme els governants espanyols. El Regne d’Espanya no juga net, sinó que posa totes les clavegueres de l’Estat a embrutar, encara més, el debat polític i la cohesió social. Per si no en teníem prou, el memorial de greuges es fa cada dia més extens i més intolerable. No s’ajusta als mínims estàndards democràtics.
La independència de Catalunya és l’envit més important d’una Espanya a la deriva. Pot ser també la gran oportunitat per a la refundació democràtica que havia d’haver consumat el 1977: la ruptura radical amb la inèrcia del franquisme que ha continuat fent la viu-viu en les estructures tèrboles d’un estat democràticament molt precari. D’aquí ve, en el fons, la incapacitat d’acceptar el joc democràtic. El que planteja la majoria del poble català, sigui independentista o no, quan demana que el deixin votar és tan legítim, tan impecable, que només pot ser negat des de la intolerància, des del fanatisme, des de l’obcecació. Des d’un nacionalisme excloent i totalitari com l’espanyol que, mancat d’arguments, apel·la a la força i a la por.
Com més fúria mostren, com més atacs ens etziben els governants espanyols, més corroboren la urgència imperiosa de crear un nou Estat independent que, per fi, ens permeti viure en plenitud i llibertat. Davant de la raó de la força, la força de la raó. Com més discursos de la por emesos des de l’espanyolisme centrípet, més aprofundiment democràtic, més arguments i raonaments, per afavorir el procés independentista des del catalanisme centrífug. És un moviment exponencial, en virtut del qual la seva negació (antidemocràtica) assevera la nostra afirmació (democràtica). Com més negació, més (re)afirmació. Més independentisme, en definitiva.
En aquest sentit, i en coherència amb la legitimitat i la legalitat internacional que defensem, per respondre a aquesta ofensiva implacable de l’Estat espanyol, que se salta totes les línies vermelles dels consensos democràtics –tan febles– del sistema constitucional, la societat civil i les forces polítiques catalanes han de ser capaces d’aprofundir sobretot en la unitat d’acció. Des de la democràcia, des de la pluralitat, des del consens. No cal dir que la seva pluralitat, reflex de la social, és la garantia d’un bon joc democràtic, però ara, sense renunciar-hi, haurien de treballar conjuntament amb un objectiu compartit, ni que sigui mínim, que no pot ser altre que el sí a la independència.
Francesc Foguet i Boreu
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!