Mascançà

En L’últim quadern, José Saramago va deixar escrit que un dels seus films preferits era Salt of the Earth (La sal de la terra, 1954), del director Herbert Biberman. Avui que la problemàtica que planteja continua essent de plena actualitat, convé recordar-la. Al final de la història, basada en fets reals, la policia vol desnonar un dels dirigents sindicals, però la pressió de tot el poble i dels treballadors d’arreu aconsegueixen aturar-ho. Amb la implicació decidida de les dones, els propietaris de les mines es veuen obligats finalment a negociar amb el sindicat unes condicions laborals molt més dignes.

El missatge de Salt of the Earth és diàfan i senzill: si les classes treballadores s’uneixen, són imbatibles o, si més no, poden fer més d’un pas endavant. Poden capgirar dinàmiques d’opressió inacceptables. Els poderosos disposen de les lleis i de la policia per atènyer els seus objectius. Són molt forts, també, perquè compten amb la submissió dels febles. En canvi, els pobres només tenen la seva voluntat i la seva capacitat d’unió. Si actuen conjuntament, de manera solidària, la seva força és incalculable per replicar amb contundència la violència excercida pels rics per interessos i egoisme de classe. Encara que això no garanteixi que la lluita sigui fàcil, ni tampoc que tingui una fi imminent, es pot guanyar més d’una batalla.

Salt of the Earth és vigent, malgrat el temps que ha passat, perquè els drets que reivindiquen els miners són els que, en uns pocs anys, la depredació del capitalisme financer i especulatiu ha reeixit a limitar o reduir substancialment, fins a extrems molt preocupants. Les seves “doctrines de xoc”, aplicades amb fe pels partits de dreta i incontestades pels d’esquerra, han estat letals. En molt poc temps, la societat catalana ha passat de gaudir d’una sanitat, una educació i una cultura que s’acostaven als nivells europeus, tot i que necessitessin millorar qui-sap-lo, a veure com tots aquests espais, edificats amb molts d’afanys i treballs, es troben cada vegada més degradats. La seva subsistència precària beneficia els sectors privats i la voracitat dels qui se’n lucren.

La realitat, no cal dir-ho, resulta molt més complexa que allò que presentava Salt of the Earth als anys cinquanta del segle passat. Actualment, les classes treballadores estan més desemparades que mai perquè, desmantellat l’estat del benestar i amb unes xarxes solidàries agonitzants, no hi ha un coixí social que permeti d’establir llaços de suport, de col·laboració, de fraternitat. El capitalisme ha sabut neutralitzar tota capacitat de reacció col·lectiva: ha fet suspecta la crítica i la dissidència. I les classes treballadores, al seu torn, s’han cregut el miratge de la classe mitjana i el consumisme infinit. S’haurà d’endegar, per contrarestar-ho, un gran esforç per teixir nous espais d’emancipació en tots els àmbits, de resposta col·lectiva als atacs que anul·len els drets més elementals.

Així i tot, les lliçons del passat ens permeten de no tornar a caure en els errors de sempre. No ens serveixen, probablement, les utopies redemptoristes, ni les doctrines tancades, ni les vies violentes. Hem de saber reinventar una utopia oberta, emancipatòria. Potser no calen grans paraules, sinó solucions senzilles, fonamentades en una ètica bàsica i una justícia social més equitativa: repartir la riquesa, assegurar una atenció sanitària de qualitat, garantir un sostre als qui no en tenen, gaudir d’una educació i una cultura alliberadores, fer possible que tothom es guanyi la vida dignament, evitar les injustícies provocades per l’especulació i la voracitat financeres, instaurar una democràcia participativa, etcètera. En definitiva: una profunda acció col·lectiva de gran abast.