Mascançà

L’ofensiva de l’Estat espanyol contra la democràcia catalana obliga a no perdre més el temps en gesticulacions ni marrades. Cal concretar ja, amb claredat, una data per al referèndum independentista. Nombroses veus solvents han denunciat, amb arguments i bagatges, que l’Estat espanyol actua amb procediments deslleials, antidemocràtics, grollers, per aturar –com sigui– el consens cada vegada més unànime d’una majoria molt àmplia de catalans i catalanes a favor de poder decidir democràcticament el futur en un referèndum d’autodeterminació. Malgrat que apel·li al “diàleg”, l’Estat espanyol es comporta com una piconadora que trinxa qualsevol iniciativa democràtica per avançar en els drets humans més elementals, siguin de caràcter social o nacional. Imposa a tort i, tot seguit, convida l’altra part a avenir-s’hi, sense deixar marge per al pacte. És una manera curiosa (cínica!) d’entendre el “diàleg”. Amb Madrid, la interlocució és, per tant, impossible. Perquè l’Estat espanyol reposa sobre una estructura profundament antidemocràtica i perquè està podrit de delictes, corrupció i nepotisme. No s’hi respecta la divisió bàsica dels tres poders d’un estat modern, ni tampoc no s’hi ha superat encara el llast de la nefasta herència dictatorial, els màxims representants de la qual són la monarquia i la ultradreta del PP. “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”, asseverava Joan Fuster a ‘Diccionari per a ociosos’ (1964). I tenia tota la raó del món. El gran fracàs d’Espanya és la seva incapacitat, a despit d’intentar-ho reiteradament, de construir un estat modern unitari i d’eliminar la tensió enervant entre el centre i la perifèria. De manera provisional, el centre ha estat impotent a l’hora d’assimilar o uniformar la perifèria, que, al seu torn, ha resistit les hostilitats centralistes a costa de sacrificis humans, polítics, econòmics, culturals, morals, etcètera. Davant de l’estat absolutista, dictatorial o jacobí, la perifèria s’ha mostrat històricament anticentralista i insurgent. La seva aposta per modernitzar Espanya, d’altra banda, també ha estat un desastre estrepitós. L’escèptic i lúcid Fuster, declaradament independentista als anys setanta del segle passat, no podia preveure que la “independència” deixés de ser, uns quantes dècades més tard, una “ficció jurídica” i, en ple segle XXI, esdevingués una imperiosa, palmària necessitat. Així i tot, l’homenot de Sueca ja va adonar-se, amb la seva clarividència perseverant, que els partits espanyols, de dretes o –sobretot– d’esquerres, no eren ni volien ser “federalistes”. En aquells moments, el “federalisme” era tan utòpic com l’“independentisme”; ara, ja no és ben bé així. Avui, l’autonomisme i el federalisme són vies mortes i enterrades en la política espanyola, mentre que l’independentisme ha deixat de ser una “utopia” per convertir-se en el clam unànime de bona part de la societat catalana. A una majoria de catalans i de catalanes els ha passat allò que Fuster escrivia a ‘Un país sense política’ (1976): els han obligat, a contracor i tot, a ser “nacionalistes”, atès que “ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. L’independentisme, de fet, va molt més enllà encara, molt i molt més enllà: dir-se avui “independentista”, exercir-ne activament com a tal, a Catalunya, als Països Catalans, és la manera més diàfana i directa de defensar la democràcia i la llibertat. La societat catalana ha fet “examen de consciència nacional” des des fa molt de temps i ara ja està preparada per decidir quin futur vol com a poble. Podem deixar de ser, finalment, “una simple hipòtesi” i passar a ser, finalment, una digna realitat: ser i exercir de catalans amb tots els ets i uts. Com qualsevol ciutadà europeu, sense submissions ni claudicacions. Ara, el pas següent és concretar una data precisa per al referèndum. Necessitem com el pa que mengem una fita molt propera que reactivi la societat civil i que, juntament amb les forces polítiques, prepari el terreny per al referèndum d’autodeterminació. No és natural que tinguem pressa, si ja estem a punt? No és comprensible, sobretot, si tenim present l’ofensiva antidemocràtica de l’Estat espanyol, que utilitza tots els aparells i mecanismes per a ofegar-nos? Com podem acceptar que ens buidin les butxaques i l’ànima fins a deixar-nos exhaustos? No van totes les lleis contra Catalunya i els Països Catalans? Quines possibilitats tenim de resistir gaire temps aquesta confrontació desigual i inacceptable? L’Estat espanyol ha laminat sistemàticament les competències polítiques de la Generalitat de Catalunya, l’ha deixada sense poder polític i sense pressupost, fins a gairebé convertir-la en un espectre, si no fos que té la legitimitat de les urnes i continua disposant de la representativitat democràtica. Ha arribat el moment, comptat i debatut, de saltar el mur de la sempre parcial legalitat espanyola, desobeir-la a consciència amb la insubmissió per mor de la justícia i acollir-se al marc legislatiu internacional per crear un nou Estat inequívocament democràtic.