Ensenyar el llautó (per Francesc Foguet)

Una de les impressions que tenim els ciutadans de carrer és que les forces polítiques indígenes no acaben d’estar a l’altura de les exigències i de l’ambició de futur dels catalans, ni de les esperances col·lectives dipositades en la independència. No totes igualment: ERC i la CUP estan més –i de manera més nítida i honesta– per la feina. No es tracta només d’un canvi d’Estat, sinó també de règim polític, de model social.

I és això el que sembla que a CiU costa més de pair, perquè, en realitat, vol continuar mantenint l’hegemonia política, acostumada com està a unes regles del joc que ara han quedat del tot dinamitades –o almenys qüestionades en profunditat– pel corrent democràtic d’aquesta majoria activa i dinàmica d’independentistes de procedència i pensament diversos. El “nacionalisme” de CiU, una mena de regionalisme a la catalana, ja no serveix, ha quedat obsolet, perquè, fet i fet, respon a la inèrcia espanyola.

La instrumentalització descarada del 9N i les propostes partidistes de CiU per salvar la seva previsible –i merescuda– davallada electoral van en la mateixa direcció de sempre: aprofitar-se de les circumstàncies per mantenir el poder polític sigui com sigui i acontentar així les oligarquies dirigents i els poders fàctics a què serveixen. Sense moure’s gaire, de fet, de la dinàmica espanyola… Si no, com s’entenen els viratges insòlits, les readaptacions de discurs i les girades dialèctiques que CiU ha fet en aquests darrers anys?

Una anàlisi seriosa dels discursos d’aquest partit ens permetria verificar l’oportunisme polític i el partidisme amb què enfoca la independència. Els darrers moviments després del 9N ho confirmen a bastament. Les condicions que ha posat per a convocar unes eleccions plebiscitàries i constituents que, després del 9N, haurien de ser imminents, encara que les farceixin retòricament i sibil·lina d’una nova manera de fer política, responen, fet i fet, a la intenció de controlar el procés, de pilotar-lo i, per tant, de mantenir l’hegemonia política.

Aquest “modus operandi” es podria considerar legítim en termes de “realpolitik”, si no fos que hi ha una impostura flagrant en aitals posicions polítiques. Perquè, darrere d’una presumpta via “unitària”, volen imposar el seu “diktat”, que no és precisament de “consens”, sinó de “tutelatge”. És la mateixa tàctica que van utilitzar, a costa de fer saltar pels aires la unitat entre les forces polítiques partidàries de la consulta, a l’hora d’imposar un 9N molt per sota de les expectatives d’allò que s’havia pactat.

L’excusa, com sempre, és que l’Estat espanyol no ho deixava fer i que calia acatar la “llei”. El resultat és que es va consumar un 9N amb l’ambient enrarit i, si va ser un èxit, és perquè la societat civil va saber respondre al repte dignament. La utilització impúdica que en va fer el president Mas amb aires messiànics i, poc després, el seu discurs grandiloqüent demostren com CiU ha segrestat el procés i intenta condicionar-lo amb disputes i dilacions interessades. Han tornat a ensenyar el llautó.

Probablement, és ingenu pensar que un partit com CiU, amb una trajectòria com la que ha tingut, tan plena de punts foscos, canviï de cop i volta, d’un dia per l’altre, per convertir-se en un partit democràticament equiparable –més o menys– amb la dreta europea més civilitzada i abandoni, doncs, les inèrcies i les rèmores derivades de l’anomenada transició espanyola (retallades antisocials, privatització dels serveis públics, corrupció política, usurpació de la democràcia, control dels mitjans, menyspreu de la cultura, etc.). Té massa plom a les ales.

Potser també és demanar l’impossible que, superat l’impàs de la perplexitat, l’escepticisme o l’esgotament, la majoria de la societat catalana sàpiga adonar-se dels tripijocs que els dirigents convergents s’empesquen adés i ara, amb tota mena de pretextos i espectacles populistes, per no fer la feina que ara sí que toca. És l’única esperança que ens queda, perquè, sense una majoria social àmplia i combativa, la nostra classe política no s’atrevirà a fer el gran salt democràtic que implica convertir Catalunya en un Estat políticament lliure, socialment just i solidari, èticament exemplar.

Francesc Foguet i Boreu

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *