El Concert per la Llibertat d’aquest dissabte, 29 de juny, va ser un altre clam unànime de la societat civil a favor de la independència de Catalunya. Gairebé 90.000 ànimes al Camp Nou cridaven a l’uníson per la independència. De cor. Festivament, cívicament, entusiàsticament. No hi va haver insults en contra de ningú. Només es va demanar el dret dels catalans i de les catalanes a ser un poble lliure.
Les forces polítiques ja poden posar el rumb, amb totes les veles ben desplegades, cap a un referèndum d’autodeterminació. O, si això no és possible, cap a unes eleccions plebiscitàries que condueixin a la declaració unilateral de la independència des del Parlament de Catalunya. Qualsevol de les vies democràtiques que duguin a la independència és vàlida. No hi valen excuses de mal pagador. No s’admeten més moratòries, ni ambigüitats, ni eufemismes. És hora de parlar clar i tirar democràticament pel dret.
El Concert per la Llibertat va tornar a demostrar que la societat civil catalana es troba ben tibada, madura i palpitant, que no ha baixat ni de bon tros la guàrdia, ni s’ha deixat endur pels cants de sirena d’aquí o d’allà, malgrat les dificultats del procés. Sense ambages, reclama que es posi una data concreta al referèndum, com més aviat millor, perquè sigui possible de dur-lo a terme, a tot estirar, l’estiu del 2014. CiU, el partit al capdavant del govern, ja pot prendre’n bona nota: no podrà, com ha fet altres vegades, trair els anhels dels catalans i les catalanes amb polítiques de baixa estofa o amb el mercadeig interessat de les il·lusions col·lectives.
Sens dubte, un dels aspectes més sorprenents del Concert per la Llibertat, com també de les manifestacions multitudinàries del 10 de juliol de 2010 i de l’11 de setembre de 2012, fou el comportament cívic, impecable, dels assistents, de totes les edats i de moltes procedències. Hi hauria molts pobles que voldrien una societat civil com la catalana, tan cívicament pluralista i combativa. Amb l’alegria i l’esperança a les pupil·les dels ulls, els milers i milers d’assistents al concert feien voleiar estelades, es deixaven meravellar pels grocs, els vermells i els blaus del mosaic, cantaven a cor què vols, cor que desitges, i s’alçaven tossudament, com un sol poble, a favor de la llibertat.
Alguns consideren que els catalans i les catalanes tenim sang d’orxata, i és possible que sigui una mica així, perquè, ben mirat, cap poble hauria resistit tants segles d’opressió i d’ignomínia, perquè ens repugna la violència verbal i física i perquè som de tarannà (potser massa i tot) pacífic i dialogant. I, fet i fet, ens agrada manifestar-nos de manera polida i educada, sense fer gaires escarafalls, amb germanor i harmonia, en concerts, cadenes humanes, encesa d’espelmes i altres actes simbòlics, massius.
Sigui com vulgui, tanmateix, d’ençà del 2010, el poble català no està per brocs: té molt clar que la independència és l’únic camí per garantir el futur i que ha d’esforçar-se a guanyar-lo, tot pressionant la classe política perquè no badi, ni faci més marrades, ni prengui dreceres equivocades per interessos espuris. Com més participació del poble, i com més implicat hi estigui, més virtuós i inapel·lable democràticament serà el procés sobiranista. I, per mínima sensibilitat i consciència que tingui, més interpel·lada se sentirà la classe política a atendre el mandat democràtic d’una societat viva, exigent, inductora.
En el Concert per la Llibertat, com en la multitud d’actes independentistes que es fan arreu del país, es pot detectar el desig de participar en la vida política, exigir-ne transparència, denunciar els dèficits del poder establert. Amb la reivindicació d’una democràcia d’observació, expressió i implicació molt més activa i participativa que la que tenim ara. No n’hi ha prou a votar cada quatre anys. La societat civil torna a prendre èpicament l’espai públic, a ocupar de manera pacífica i festiva carrers, places, ciutats i pobles, perquè, recelosa de la política institucionalitzada, ha pogut adonar-se, de nou, de la gran força que té, si s’uneix i es manifesta.
En les intervencions des de l’escenari o des de les grades del Camp Nou, la reivindicació de llibertat, d’autodeterminació, es vinculava ineludiblement a la voluntat de crear una societat més generosa, equitativa i justa. No podem continuar, quan siguem independents, amb la inèrcia d’aquestes darreres dècades, en què el gran domini de la dreta catalana i espanyola més influent en la vida política, econòmica i cultural ens ha dut a la situació límit d’avui. Sense la dreta catalana, la independència serà més difícil. Ara bé, tornaria a cometre un greu error si, com en el passat, obstaculitzés, per egoisme de classe, la voluntat democràtica dels seus conterranis. Al capdavall, no tindrà altre remei que assumir els resultats del canvi polític i social que s’acosta. Tres-cents anys després de perdre les llibertats seculars per la imposició de la força, el poble català tornarà a recuperar-les per la força de la raó.
És evident que no tot són flors i violes, que res no és perfecte i que hi ha massa interessos barrejats en joc, però els catalans i les catalanes serien molt extraordinaris o extraterrestres si no fos així. Malgrat això, el procés sobiranista esdevé, ara més que mai, irreversible, il·lusionant, revitalitzador. Hauria de disposar d’una base social com més àmplia millor que n’asseguri la legitimitat política i, alhora, hauria d’implicar la necessitat imperiosa de construir, des dels fonaments, una democràcia catalana molt millor, infinitament millor, de més qualitat, més creativa i solidària, que el simulacre fal·laç de l’espanyola. Caldrà audàcia, coratge i intel·ligència per aconseguir la llibertat.
Francesc Foguet i Boreu