Vilabep de viatge

Mario (Purmamarca, Argentina) Porto ja uns quants dies esperant que obrin el pas de Jama per passar a Xile. A més de carregar-me de paciencia, aquest imprevist m’ha portat a coneixer racons on potser no hi hagués anat a parar. Iruya, un d’ells. Un poble bastant incomunicat i encaixonat en un congost, que no ven artesanies (!!) i sembla aillat de la resta del món. Hi viuen indígenes, des de ves a saber quan. Parlen quechua, són amables, els nens et miren estranyats, i les senyores amb barret i mantells d’un fúcsia llampant despleguen els 4 pesos per pagar el bus, que duen embolicats en un paquetet.

Fa 50 anys iniciaven una marxa a peu fins a Buenos Aires (mes de 1400 kms) per reclamar els drets sobre les seves terres. "El amo no nos deja ni para vicios como el del cigarro o la coca", recull una entrevista d’un diari del moment. El diari d’avui, recull les queixes a l’Instituto Nacional de Asuntos Indígenas: reclamen que se’ls reconeguin les terres que han estat seves des de sempre, pero algú altre en té la titularitat. A sobre, han d’aguantar que els carrers dels seus pobles portin noms dels grans aniquiladors de població nativa de la historia de l’Argentina. Per alguns, el temps passa i res canvia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!