Vilabep de viatge

Mario (Potosí, Bolívia) Fa molt de temps un home estava reclòs a l’atapeïda presó de Cadis quan li va arribar una alliberadora notícia: l’enviaven a Amèrica a colonitzar les noves terres de la Corona. Va arribar al Perú, on ràpidament va passar de pres a la categoria de "nacido en la madre patria". Allà va formar un grupet, i van anar darrera d’uns indis dels que deien que tenien palaus recoberts en or. Massa tard, quan van arribar a Cuzco, altres compatriotes ja havien fos l’or dels Incas. Va seguir creuant muntanyes, fins arribar a una ciutat que ja començava a eclipsar les demés. A 4.100 m s’alçava Potosí, als peus del Cerro Rico: el jaciment de plata més gran que mai la Història ha conegut. Gràcies a la seva "sang pura", li va costar poc fer-se un lloc entre la noblesa naixent.

A finals del s.XVI Potosí tenia 160.000 habitants (més que Londres o París en el moment!). Estava plena d’esglésies, teatres, sales de joc i burdels. Alimentava amb la seva plata les guerres de Castella i donava ales a la naixent Europa que a poc a poc es convertia en potència mundial.

Avui m’he endinsat a les mines, on més de 9 milions d’esclaus africans i indígenes van morir durant la dominació espanyola. Del Cerro Rico, encara en treuen plata, zinc i plom i hi treballen 10.000 persones, tot i que els queden uns 10 anys perquè l’acabin. He vist nens de 15 anys endinsant-se per forats impossibles per explosionar la roca, amb la boca plena de coca. Mines privatitzades, això sí, en mans de cooperatives, però res de seguretat laboral, horaris o sous dignes. I el mineral (com no!) s’en va directament als Estats Units i Europa.

M’ha fet molta impressió, per la gent treballant en aquestes condicions i la tràgica història que hi ha al darrera. Encara respiro la pols del mineral enganxada a la cara que m’ho recorda…

Com tot, Potosí va tenir el seu declivi. Va quedar amb 7.000 habitants en temps de la independència de Bolívia. Avui és una ciutat de 140.000 habitants d’una empobrida regió minera. Conserva aquell aire colonial, d’un esplendor que avui es veu llunyà.

Des de que vaig llegir "Las venas abiertas de América Latina" de l’Eduardo Galeano, que he volgut venir aquí. Potosí és el símbol màxim del despilfarro en la història americana. Mentre a d’altres llocs invertien en millores amb visió de futur, aquí la noblesa-burgesia es feia portar ceràmica de la Xina, teixits de Flandes, làmpares de llàgrimes i pianos francesos i segurament algun pernil de Jabugo per amanir les constants festes.

Crec que queda alguna cosa d’aquest esperit ostentós en les èlits polítiques i econòmiques de l’Amèrica Llatina actual, que viuen engabiades en cases que semblen presons de luxe i es fan portar l’últim model de Mercedes o BMW per passejar-lo per les grans ciutats. A Potosí, pel que he vist, ja no hi són. Van marxar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!