Marcel. "Xangai no es Pequin", diu la cançó. I es ben cert. Beijing poc s-assembla a les grans ciutats xineses que fins ara hem visitat. Si mes no, aquesta es la primera impressió que tenim un cop sortim del metro (res a veure amb la fantàstica xarxa de Hong Kong o Xangai) i alcem els ulls cap a la immensa placa de Tiannanmen. Ens deixa astorats aquell desert de formigó que s-alça enmig de la ciutat i de seguida la visió ens transporta cap a altres imatges d-infaust record que van donar la volta al mon ja fa prop de 20 anys. I Tiannanmen es encara un espai pres literalment per l’exercit i la policia xinesa. Una placa immensa però vigilada les 24 hores del dia on tastem altra vegada la sensació de ser en un estat policial que ja havíem notat al Tibet. Ens aventurem a travessar/la i topem amb un gran edifici que parteix l-espai en dos. No podia ser d-altra manera: el mausoleu de Mao, on reposen les seves restes mortals i on cada dia centenars de xinesos fan cua per entrar/hi. No es l’única presencia de l’antic líder xines a la placa: una immensa fotografia d’ell presideix l-entrada nord a Tiannanmen. No m’acaba de fer el pes, aquest espai, però per fi la Xina comunista que esperava trobar/me se m-apareix davant, just quan queden pocs dies perquè deixi el país. Sortim de la placa i 10 minuts mes enllà topem amb l’altra Xina que havíem vist fins ara, la dels Mc Donalds, KFC, Burger King… I una idea que em rondava pel cap se m’acaba de confirmar: Tiannanmen no es mes que un museu a l-aire lliure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!