Quadern de Terramar

Albert Balcells, en la conferència “Cent anys d’història de l’Institut d’Estudis Catalans” – història que coneix a fons, com posen de manifest els dos volums que ha publicat sobre la història de l’IEC en col.laboració amb Santiago Izquierdo i Enric Pujol- remarcava la voluntat fundacional de Prat de la Riba. El pare del catalanisme polític va voler dotar el país d’un centre d’alta investigació, capaç, alhora, d’internacionalitzar la cultura catalana en pla d’igualtat amb les modernes cultures europees, i de contribuir al desenvolupament i el progrés de la cultura nacional. L’impuls inicial de Prat de la Riba, que creia en la cultura humanista i científica com una finalitat i no com a element purament instrumental, juntament amb l’actitud racionalista, avançada, ambiciosa i patriòtica de l’equip de científics i humanistes dels temps fundacionals van ser definitius, tant per a la consolidació i el ràpid creixement de l’IEC com per a la capacitat de resistència per aguantar les maltempsades. La dictadura de Primo de Rivera, entre 1923 i la proclamació de la República, va fer el possible per paralitzar la vida de l’IEC per totes les vies, des de la supressió de les dotacions fins dels serveis que se li havien encomanat. El franquisme el va condemnar a la clandestinitat i intentà liquidar-lo per diverses vies. Amb el restabliment de la democràcia, l’IEC va recuperar lentament la normalitat, les dotacions i les instal.lacions. Convicció, patriotisme, esperit científic i voluntat de treball han estat algunes de les característiques més senyalades al llarg de la història de l’IEC. El balanç de realitzacions, que abasta tots els camps del coneixement, es mostra altament positiu i reconegut en la seva contribució tant a la cultura científica i acadèmica d’àmbit universal com a la dels Països Catalans. En el món canviant i globalitzat d’aquest segle XXI, per a una institució centenària l’acarament del futur constitueix un gran repte, i l’acadèmia nacional de les ciències i les humanitats del nostre país no n’és cap excepció. La trajectòria institucional i científica, el treball portat a terme i les necessitats culturals i socials de tota mena, incloent-hi la difusió de la cultura científica, fan que “l’alta cultura catalana, avui, és inconcebible sense l’acadèmia del país. Si no la tinguéssim, l’hauríem d’instaurar”, segons que manifesta el president Salvador Giner. Si l’IEC de 1907 naixia com a alternativa i substitució d’una universitat caducada i incapaç de donar resposta a les exigències de la modernitat de l’època, cent anys més tard constitueix el punt de trobada i la casa comuna de la comunitat científica. La representativitat dels seus membres, numeraris, emèrits i corresponents, s’estén a tots els àmbits del coneixement científic. Partint de la trajectòria de solvència intel.lectual i independència acadèmica, Giner proposa avançar fent que l’IEC pugui fer extensible la seva autoritat sobre el patrimoni artístic i arqueològic català, de forma similar a l’autoritat que exerceix sobre la normativa i la gramàtica de la llengua catalana, així com també porti a terme activitats d’assessorament i estudi sobre les qüestions que afectin el país i la societat catalana. Els programes de recerca propis, el desenvolupament d’estudis i informes d’especialització, el fet de posar les publicacions i revistes científiques en accés obert a Internet, l’obertura a diversos públics per a la difusió del coneixement i el compromís, en definitiva, amb la societat i el país situen de nou l’IEC en uns paràmetres similars als de la seva creació pel que fa a la vocació i sentit de la seva existència, però plenament ubicat en la problemàtica i els reptes del món d’avui. Des de l’autoritat moral que el coneixement confereix i el prestigi que la independència de criteri atorga, l’IEC afronta el segle amb esperit de servei, amb exigència científica i amb compromís social.