Quadern de Terramar

Per més que m’hi poso bé i que hi aplico tota la racionalitat de què sóc capaç, cada vegada que el Barça se la juga en un partit d’alt voltatge i tan decisiu com el de la Lliga de Campions d’enguany, les circumstàncies em guanyen del tot. 
Sense poder-hi fer més em trobo totalment atrapada per l’ambient col.lectiu d’expectativa, de patiment i d’eufòria (quan guanyem, és clar) comú a la resta de barcelonistes de totes les edats i condicions. Llavors és quan em satisfà fins als límits de l’autoestima comprovar que el meu sentit de pertinença al Barça es manté incòlume. El pas del temps i de les incidències no només no l’han aigualit sinó que, com tot el que està cridat a perdurar, surt i reflota ben reforçat. Val a dir que, la meva, és una pertinència genèrica i en sentit ampli, com la de tants altres milers d’éssers que sense carnet de soci pensen que el que passa a can Barça va molt més enllà de les parets del Camp Nou i de la nòmina d’associats. Com que des de que tinc ús de raó crec que, efectivament, el Barça és més que un club, això em justifica i m’explica moltes coses. De fet, ho explica tot, tant les reaccions dels propis (els culés) com dels estranys (els de les més diverses creences esportives), i encara més en les grans ocasions. Deixo per als sociòlegs i els experts interpretacions més elaborades del carisma i del fenòmen del Barça, i em limito a comentar un parell d’anècdotes d’uns i altres esdevingudes la nit del triomf.Com que enguany he tingut ocasió de seguir els darrers partits de la Lliga de Campions amb més dedicació que en altres ocasions i el futbol sempre és un gran tema de conversa, les circumstàncies m’han portat parlar-ne amb interlocutors diversos. Per exemple, amb un expert cirurgià, que l’endemà del partit que ens va encaminar cap a l’estadi de Saint Denis per guanyar l’Arsenal, m’explicava que, a ell, que no li fa res de res procedir d’ofici amb tota mena d’intervencions per complicades i compromeses que siguin, els partits del Barça el posen neguitós i nerviosíssim, fins el punt d’afectar la seva salut. Tant, que li havien prohibit trepitjar el Camp Nou els dies de gran compromís. Per això havia hagut de regalar les entrades del Barça-Milan al fill i al gendre, i ell havia mig mirat la televisió i de lluny, esperant sentir els coets que anuncien la victòria, tal com finalment va ser. De seguir així, va concloure, al final només li deixarien veure partits tipus Barça-Albacete i encara gràcies. Per circumstàncies he tingut ocasió de preguntar-li com va viure la final de Saint Denis i la resposta ha estat més contundent: amb la televisió apagada, amb la ràdio sintonitzant la retransmissió d’en Puyal amb el volum gairebé imperceptible i escoltant el gran silenci del seu barri fins que van esclatar els coets del gol de l’empat. La resta, per sort, va durar poca estona i el segon gol va fer que el cel de Barcelona superés el de la nit de Sant Joan. Acte seguit, m’ha confessat, es va posar una samarreta del Barça molt sui generis, va pujar a la moto i es va arribar fins a Canaletes per celebrar-ho. L’altra cara de la moneda es va esdevenir trenta minuts després de la final del partit, quan arreu de Catalunya s’havien disparat la pirotècnia, les gralles i tota mena de músiques i el cava anava corrent carrers avall. Un missatge arribat al meu mòbil proclamava: "Felicitats, campions!", i seguia amb una frase lapidària: "Ara ja saps lo que és patir". Intueixo que el missatge era per a destinataris múltiples i crec poder assegurar que l’autor era un periquito de cor que, darrerament, també ha sabut què era patir.A hores d’ara, la celebració de la segona copa de la Lliga de Campions guanyada pel Barça passa per les cròniques dels diaris, pels vídeos i reportatges de tota mena per entrar a la història del club per la porta gran. La vivència de la paràlisi de tot el que no fos la final de la Lliga de Campions des de vint-i-quatre hores abans i de l’eufòria col.lectiva de les vint-i-quatre hores posteriors a la victòria remarquen, una vegada més, dues veritats. Una, que som un país ben singular. Dues, que el Barça molt més que un club de futbol. Les quaranta-vuit hores extraordinàries d’aquesta Catalunya del 2006 ens les podem ben permetre, sobretot si es produeixen cada catorze anys. I, pel que fa al Barça, que per molts anys continui guanyant de tot i força essent sempre més que un club.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!