vins que estimo (VqE)

vins de proximitat, vins per assaborir

31 d'octubre de 2013
0 comentaris

“Cava catalán”: el morbós plaer de disparar contra el pianista

Tothom s’hi atreveix amb el cava. La vinculació entre una controvèrsia política i un simple producte de consum ha arribat a un extrem no sols grotesc si no directament patològic. Per posar només un exemple, una roda de premsa sobre la campanya comercial nadalenca acaba derivant en un interrogatori inquisitorial sobre la neteja de sang de les empreses i els efectes del boicot. Què tindrà a veure “la velocidad con el tocino”?


És més que evident que el cava rep en les seves carns les clatellades adreçades a la situació política a Catalunya. És una identificació surrealista, delirant. Una relació, a més, amb evidents connotacions xenòfobes. No s’hi pot fer res?


Hi ha qui pensarà, i amb raó, que el cava català té molts altres problemes plantejats i que són més urgents de resoldre: la sobreproducció, la consegüent caiguda de preus, la manca de qualitat de les gammes més econòmiques, … I que la solució només pot passar per deixar de dependre progressivament del mercat espanyol i centrar els esforços en l’exportació.

 

No obstant, el que està passant a l’estat espanyol és molt greu, i no sols perquè alguns sectors de la població, ni que siguin minoritaris, participin en una campanya de boicot al cava català per motius polítics. El més indignant és la permissivitat general amb aquesta campanya, àmpliament tolerada i poc criticada a nivell públic, tant polític com mediàtic. És cert que no hi ha crides expresses al boicot des d’aquests àmbits, però tampoc hi ha grans mostres de desaprovació o condemna. Fins i tot, hi ha un punt de delectació i morbositat indissimulades en comentar i magnificar els suposats efectes del boicot.


En d’altres qüestions no hi hauria, ni de bon tros, aquest marge de tolerància: si algú enviés, per posar un cas, un comentari homòfob al web d’un mitjà de comunicació, seria ràpidament eliminat. En canvi, de comentaris que demanen que no es consumeixi cava que provingui de Catalunya se’n troben arreu.

 

No és qualsevol cosa, insistim. L’Organització de Nacions Unides ha definit la xenofòbia com tota distinció, exclusió, restricció o preferència per origen, entre d’altres, “nacional o ètnic”, que comporti una discriminació, també si afecta l’activitat econòmica.


En el marc de la Unió Europea, la preocupació per les manifestacions de caire xenòfob va portar al Consell Europeu a aprovar, el 2008, una Decisió Marc -d’obligatòria aplicació en el dret intern- que obliga als estats membres a tipificar com a delicte penal les manifestacions de racisme i xenofòbia, comprenent la incitació pública a l’odi per motius d’origen nacional o ètnic (a l’estat espanyol es troba pendent de desplegar en aquest moment).


I sobretot, aquestes manifestacions intolerants són absolutament incompatibles amb els principis de lliure circulació i lliure competència de béns i serveis, pilars bàsics sobre els que s’articula l’existència de la Unió Europea, que considera il·legítim qualsevol acte que suposi una vulneració, directa o indirecta, d’aquests principis.


A la inversa, evidentment, ningú està obligat a consumir cava, i menys català. Hi ha qui diu preferir el champagne al cava, i, s’ho cregui o no, està en tot el seu dret. Fins i tot, podrien ser legítimes determinades companyes en contra del seu consum per infinitat de motius, encara que no es comparteixin: per considerar-la una beguda classista, perquè s’estigui a favor de la prohibició de les begudes alcohòliques, etcètera. Però el que no es pot fer és incitar a no consumir cava o qualsevol altre bé o servei … pel simple i exclusiu fet de provenir d’un territori determinat, com a forma de discriminació contra els seus ciutadans o les seves empreses.

Una societat (o millor dit, una part d’ella) que boicoteja una beguda únicament pel seu origen geogràfic és una societat profundament malalta. Però, a més, la selecció de la víctima en aquests cas és particularment equivocada.  A les ampolles de cava, almenys en la immensa majoria, no hi ha símbols polítics ni patriòtics de cap mena. Tampoc és un producte estrictament català, atès que es produeix en set comunitats autònomes diferents. I pel que fa als empresaris, hi ha de totes les ideologies, tot i que és sobradament coneguda la mentalitat profundament espanyola de les empreses més importants del sector.

Què s’hi pot fer?  El sector pot seguir en silenci, esperant amb resignació que escampi una tempesta que ja dura anys. Tothom fa el que més li convé als seus interessos. Vist de fora, però, sembla que sí hi hauria algunes coses a fer.

Per començar, a nivell polític i institucional espanyol, caldria exigir una actitud de major fermesa a aquestes instàncies, condemnant amb claredat qualsevol manifestació de boicot. Hi ha una clara incongruència entre discursos. No és compatible la defensa de la unitat de mercat, suposadament en perill, i la tolerància i el silenci cap a pràctiques que atempten directament contra la llibertat d’empresa. Tampoc sembla ni coherent ni lògica la inhibició mostrada fins ara per la Marca España envers aquestes accions, tot i haver empreses del cava molt poderoses adherides.
 
Paral·lelament, a nivell mediàtic, seria desitjable evolucionar vers una tolerància zero amb els intolerants, erradicant aquelles manifestacions lesives que no estan emparades pel dret a la llibertat d’expressió i que serien sancionables conforme a l’ordenament jurídic, però, també, aparcant la morbositat, posant en qüestió comentaris i articles amb afirmacions moralment reprobables i manipuladores. Resulta paradoxal que el cava costegi costosíssimes campanyes de publicitat en els principals mitjans mentre és tan sovint menyspreat i insultat. 

Urgeix, en definitiva, despolititzar el cava. Hi ha qui són més responsables que d’altres, evidentment. Però cal que tots, uns i altres, en centrem en el producte concret, si ens agrada o no, deixant de banda unes elucubracions que, en canvi, no fem quan comprem altres productes. Les demostracions de neteja de sang pertanyen a èpoques inquisitorials. La llibertat de consciència és un dret fonamental que tots hauríem d’aprendre a respectar, ens agradi més o menys la manera de pensar de l’altre.

Mentre, gaudim d’aquest vi escumós, exquisit i elegant, que ens dóna l’oportunitat de brindar i celebrar en companyia de les persones que estimem i apreciem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!