Viníssim

M’agraden els vins imperfectes. Sóc imperfecte.

M’equivoco tot sovint i, més sovint, em costa reconèixer-ho, però encara em costa més no tornar-me a equivocar.

Això té poc a veure amb els vins. El que sí hi té a veure és que sóc un tastador imperfecte. El meu nas és poc fi i gairebé sempre està de vacances. El meu paladar no treballa malament, però sóc incapaç de processar tota la informació que em dóna, posar totes les etiquetes.

Sóc, però, un bevedor de vins “expert”. Com la resta dels mortals, tinc claríssim el que m’agrada i el que no. Un de tants experts en el seu plaer.

Això sí, sóc molt curiós.

La meva imperfecció em condiciona. La meva butxaca també. Tant si m’agraden com si no, els vins com més barats millor. Per sota de 10 € gairebé sempre, tasto qualsevol vi que apregui al mercat i que el “misteri” o el desastre de la distribució de vins a casa nostra em posa al davant.

Fins a 15 € bec molt Montsant, Terra Alta, Empordà, Conca de Barberà o Costers del Segre. A partir de 15 € només allò del que tinc bones referències, cellers que m’agraden especialment o varietats autòctones difícils de trobar. Per sobre de 20 €, només “Vins de Nadal” o algun pecat capital… i un parell de cops l’any.

La perfecció en els vins es paga a preu d’or, és massa exclusiva, excloent.

Tasto molts segons vins dels cellers, els meus estimats “germans petits”. Imperfectes com jo i, sobretot, singulars. Cerco en ells quelcom excepcional en el sabor i tacte a la llengua. Quan ho trobo en la dosi adequada fa que aquest vi tingui un punt desequilibrat. Però únic. Inolvidable. Bellesa imperfecta.

Com a imperfecte, els vins m’ho han de posar fàcil, per això sento una atracció irresistible cap als vins sense bóta, per francs, directes i imperfectes, i als monovarietals. Il·lús, em penso que els entendré millor.

En la meva imperfecció, tinc clar que la millor manera de matar un vi és ofegant-lo en fusta, tant li fot si és nova, vella o d’Ikea. Vins de “parket”.

I tot i que m’agraden els tanins rodons, massa vins de gamma alta s’assemblen en excés. Són molt bons però massa iguals. En el seu equilibri i perfecció fan que siguem sensorialment més pobres.

Per la llengua, és com si els peus descalços es passessin el dia trepitjant catifes de vellut i mai no ho fessin damunt l’arena, l’herba, el marbre o algunes roques punxegudes però amb algun canto rodó, intens i suau. Aquesta és la sensació a la que em refereixo, una llambregada de plaer. 

Un plaer imperfecte.

La perfecció té tant de finalitat, com de final. Quelcom perfecte, no pot millorar, estar acabat. Mort. Qui vol ser perfecte?

Tinc la sensació que moltes de les coses i de la gent que estimo es quedarien a la taula de triatge.

Entenc que em veig com aquest vins que elogio. Imperfecte, de fet molt imperfecte, però amb algun detall ……
 
Som, en part, els vins que bevem. La vida, volguem o no, és un llarg camí d’imperfeccions. Això la fa irrepetible i apassionant. Ens fa vius, irrepetibles i diferents. Els vins ens acompanyen.

Vivim  i estimem, doncs, els vins imperfectes, èxits íntims, mancances compartides.

Salut

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!