El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
La neu cobreix somera els cotxes, just els emblanquina.
La pluja rebrega una cel·lofana transparent, suara intensa com un batec de cor accelerat, suara com un plor contingut, lliscant.
Un hivern fred vol fer-nos recobrar les emocions pures, tots els estats de l’aigua, tots els estats de l’ànima, el dol i l’escalf.
Acabo d’escoltar que ha mort Antoni Tàpies. Em venen al cap…
Em venen al cap moltes coses, però especialment la darrera visita a la Fundació.
Veig la cadira a prop del núvols i el mitjó al terrat.
I penso que mai hem de renunciar a un somni, ni deixar d’obrir una porta desbaratada, perquè potser a la fi hi trobarem el que sempre hem cercat, un missatge per a la resistència
Imatge: Mitjó de Tàpies, fotografia MVS
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens molta raó, aquest fred hivern ens sacseja per fora i per dins. Ens ajuda a recobrar l’emoció adormida.
He tornar a llegir el teu apunt quan vares visitar la Fundació l’any 2010. Un mitjó humil i parlant amb en D. sí crec que és com una petita esglèsia romànica que et pot donar la magteixa escalfor que les grans esglèsies, monumentals, faraòniques.
Crear, crear, crear art. Incomprensions. Cercar el nostre esperit, la nostra ànima, les nostres emocions.