El pèndol de petites oscil·lacions

Entre vels d’or

A l’hora de la posta el vell camí
llisca en silenci per un rost pendent
arrecerat, amb pins a cada vora,
fins a l’indret on, amplament obrint-se
a l’espai, se m’ofereix en calma
el moviment majestuós del mar:
aquest és el meu éxtasi possible.
L’or

Qui cerca avarament
dins la foscor del cor,
no veu com en el riu
es manifesta l’or.
Cap plany si, fugitiu,
ja l’or és vent,
oh cor perplex;
no vulguis del tresor
que brilla esquiu
més que el reflex.

Potser l’alegria de l’esperit, com suggereix Vinyoli, és només aquesta lleugeresa de les coses, el reflex a la retina sense cap més possessió.

Imatges: M.V.S.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!