El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Respira la mar,
molt alta. Alça el diafragma com un arc. Esclata,
vehement, quan en va plena. Aboca l’escuma i les onades damunt les llambordes del passeig. Un
bon ensurt per a ciclistes i vianants. Corredisses i rialles necessàries.
La llebetjada estripa les boires i omple d’aire els
pulmons de l’aigua . No val a badar, si no vols sortir-ne banyada.
La lluna s’insinua, corba i creixent, i ens pren la
mirada. Pinta un signe blanc amb ploma fina, cal·ligrafia damunt d’un cel
d’estany, com un codi xifrat per a la treva, només per a navegants experts.
La mar panteixa i s’enfada, broda i neteja , pren i
retorna, conjumina i allibera. La mar, la mare, cova la vida. És vida ella
mateixa.
El segon moviment de La mar de Claude Debussy: Jocs d’ones
Imatges:M.V.S.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui la mar esbufega i esvalota. Arriba fins a les cases. No va de bromes.
I després queden esquitxos de la veritat del temps, com si els cercàssim en les ones de la vida que hem viscut i en la vida que haurem de viure, i tot això és una gran Història feta d’històries personals, les petites formes que anam donant al món cada dia, la fesomia dels que essent una mica majors sentim una especial joventut per dedins, escletxes per on encara podem entreveure una claror densa…Les paraules a vegades surten després de llargues caminades o de mirades extenuades a la mar. La mar és vida i alhora també és mort, però creix sempre la vida…
Abraçades
Ma